diumenge, 25 de maig de 2008

Sandro, dóna'm plaer!


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Durant sis mesos de la meva vida, amb el nom de guerra de Sandro, em vaig prostituir telefònicament. Per necessitat, tot sigui dit. Havia guillat a la francesa d'una feina amb tres anys d'antiguitat i l'exdona em burxava perquè teníem dos fills per mantenir. Necessitava una ocupació per tocar calé i recuperar el dret a l'atur. I vet aquí que un dels anuncis més cridaners dels classificats reclamava “telefonistes per a Tarot i línia eròtica”.
Em va sorprendre l'afició als xupa-xups de les telefonistes d'aquell “call-center” de Banyoles. De seguida vaig descobrir que els dolços donaven un plus de veracitat sonora a una de les peticions més freqüents dels clients del sexe telefònic. Les càries (i no les malalties venèries) era un dels seus riscos laborals. Em van acceptar sense fer preguntes. Com que anava a comissió (em quedava 5 pessetes de cada 25 que guanyava l'empresa), les xifres (gens dolentes) van confirmar la meva aptitud. Vaig rebre, això sí, un curs barroer de Tarot. Bona part de la meva clientela de la línia calenta estava composta per homosexuals de qualsevol racó d'Espanya que anaven accelerant la respiració fins que, ofegant algun gemec, penjaven abruptament. Els homes anaven per feina i rarament explicaven res de personal. Les dones, en canvi, sobretot les del Tarot, s'esplaiaven amb tota mena de misèries i tribulacions. Em sentia com una mena d'Elena Francis sense censures. Les meves orelles s'obrien a un món insòlit, poblat per una inversemblant galeria d'éssers solitaris i desequilibrats: un pretès capellà em demanava si les cartes li aconsellaven penjar els hàbits; una mare sacrificada m'explicava les pallisses del marit, emprenyat pels rebuts telefònics de les nostres converses, el seu únic i irrenunciable consol; una noia que no havia fet l'amor en tres anys insistia en saber si estava embarassada. No vaig trigar gaire a tornar-me insensible; només patia per allargar la conversa i sumar minuts.
Entre les clientes de teràpia diària en destacava una madura burgesa barcelonina que gastava (us ho ben juro) entre dues i tres-centes mil pessetes mensuals parlant amb mi. Telefònica li va fer dipositar una fiança perquè temia no cobrar. M'ho explicava tot: l'abúlia de l'ociositat, els matins al gimnàs, les tardes a la cocteleria Boadas, les confidències amb la seva voluptuosa assistenta cubana, l'èxit empresarial del fill... Un dia vaig rebre un ram de flors que m'anunciava la seva visita. Un amic es va oferir per entretenir la cubana. Ens les pintàvem molt felices, però quan les vam veure, ens va caure l'ànima als peus. Eren dos grolleres donotes de carns oprimides i papades de pelicà, pintades com mones, que sumaven més de 200 quilos. Les vam passejar pel Barri Vell, confiant que ningú ens reconegués. No tenien el do de la discreció: les seves riallades ressonaven com els tambors de Calanda i els manobres els cridaven obscenitats des de les bastides. Amb l'excusa d'anar a buscar els nens, vaig esfumar-me.
Fa gràcia recordar les anècdotes, però creieu-me que va ser la feina més dura de la meva vida. Treballava de 7 de la tarda a 3 de la matinada, amb 20 minuts per l'entrepà. Si hagués continuat, m'hauria tornat boig. Plegava amb el cap ple de cabòries i l'ànima bruta. Encara sort que podia buidar el pap. L'informe de les facècies de cada nit era un revulsiu al Nummulit, el pub on els companys de la colla m'esperaven expectants, en el declivi de la disbauxa noctàmbula, amb l'ànsia d'endur-se al llit (a manca de dones) alguna anècdota sucosa. Ja deia Chesterton que la literatura és un luxe, però la ficció (encara que begui de la realitat) és una necessitat.

Basat en una experiència d'Albert Soler.

dissabte, 17 de maig de 2008

El miracle d'una verge "made in Olot"


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Si us explico que la Verge del Rocío em va salvar la vida, segurament us imaginareu que sóc un cul de missa i perdo les hores implorant favors impossibles agenollat pels altars. Us equivoqueu. Precisament, la meva feina més aviat m'ha fet perdre una mica el respecte als sants. O més ben dit, a les imatges dels sants. Jo les fabrico al meu taller de sants d'Olot: Artesania Juvanteny. Segurament és inevitable que fabricar sants et torni escèptic i descregut. Resulta molt difícil veure la transcendència d'aquestes imatges d'èxtasis i patiments melosos quan les embales en caixes engrapant-les pel coll o les carreteges amunt i avall amb la furgoneta. És precisament en un d'aquests viatges quan es va produir “el miracle”.
Conduïa la meva C-15 per l'Autopista A-7 en direcció a El Vendrell. El meu únic passatger era una Verge del Rocío d'un metre vint d'altura que havia d'entregar a la Casa d'Andalusia d'Alaquàs, al País Valencià. De sobte, vaig perdre el control de la furgoneta i vaig començar a donar voltes de campana. El vehicle va travessar la mitjana de l'autopista i, després de superar un desnivell d'un metre d'altura, va continuar donant tombarelles enmig dels carrils que venien en sentit contrari. La furgoneta va quedar planxada com un acordió. Era un conglomerat de ferralla premsada on només havia quedat l'espai just per salvar el meu cos. Havia sobreviscut a sis voltes de campana. Tenia rascades i masegades per tot el cos, em sentia com si m'hagués passat pel damunt una piconadora, però la meva única lesió seriosa era un tall, petit però profund, al dit anular. Una ambulància de la Creu Roja em va portar a l'Hospital Comarcal.
En lloc de visitar-me de seguida, em van deixar aparcat en una mena de recambró fosc i inquietant on s'acumulaven andròmines i estris en desús. L'espera se'm va fer molt llarga. Eterna. El meu cap, encara sota els efectes del xoc, o més ben dit, del “shock”, va començar a barrinar. I si fos mort? I si aquell espai indefinible fos una mena de purgatori, una estació de pas abans d'emprendre el camí del cel? O de l'infern? Una infermera indiferent em va preguntar: “-Què fas aquí?”. Va desaparèixer sense esperar resposta. Sí, segurament era mort. Massa increïble per ser real. Vaig tancar els ulls per adaptar-me al meu nou estat. Llavors, mentre em tocaven la cama, va ressonar una veu d'ultratomba: “¿Estás vivo?”. Era la parella de Guàrdies Civils que havien redactat l'atestat de l'accident. Van semblar molt cofois de descobrir que obria els ulls i podia respondre'ls. “Es un milagro, chaval.¡Te ha salvado la santa!”, van exclamar eufòrics. L'explicació del miracle em va deixar encara més al·lucinat.
Resulta que la Verge del Rocío va sortir volant pels aires i va quedar perfectament dempeus, al bell mig de la carretera, uns 25 metres davant del meu cotxe trinxat. Això va evitar que els vehicles que venien en direcció contrària m'acabessin de rematar. Tot i que la verge només estava embolicada amb un plàstic, no es va fer ni una rascada. La sorprenent història no s'acaba aquí. Uns dies després, quan vaig poder deixar la imatge a mans dels seus fervorosos propietaris d'Alaquàs, la Verge del Rocío va sofrir un petit accident: es va trencar un dit. El mateix dit que jo encara duia immobilitzat amb una fèrula. Els propietaris van quedar convençuts que tenien una santa miraculosa i van trucar a les teles per comunicar la bona nova. Em vaig convertir en l'afortunada estrella dels telenotícies durant un parell de dies. El meu cas va donar la volta al món, o gairebé. La verge es va veure inundada d'espelmes i envoltada de pietosos fidels. Ignoro si ha respost les seves súpliques.

Basat en una anècdota viscuda per David Juvanteny.

Una revolució d'estiu


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig començar a rebel·lar-me contra l'explotació laboral fent petits sabotatges al McDonald's. Posava triple ració de xocolata als clients o m’enduia a casa llaunes de beguda i pots de detergent. No eren robatoris; eren actes de justícia poètica, un indispensable reequilibri de la riquesa. No cal dir que aquelles primeres feines van acabar malament: o plegava fart dels abusos dels patrons o em fotien al carrer per conflictiu.
Dels meus anys més combatius, recordo amb nostàlgia aquell estiu del 2003, quan jo i la meva companya Lupe vam sembrar la revolta al càmping King Kong de Palamós. Ella feia de recepcionista i jo era emplaçador (amb un Vespino, orientava els clients fins a la seva parcel·la). A la primera setmana de feina ens vam adonar que formàvem part d'un paradigma quasi perfecte de la precarietat laboral: treballàvem set dies per setmana, fèiem un munt d’hores extres no retribuïdes i teníem sous per sota del conveni. El caràcter submís i temorenc de la plantilla i l’actitud paternalista de l’amo mantenien tranquil com una bassa d’oli aquell negre fangar d’explotació. Com ja us podreu imaginar, de seguida vaig voler agitar les aigües i conscienciar els treballadors. Serien capaços de denunciar les injustícies i reclamar els seus drets? I tant! Semblava que esperaven la nostra guspira per encendre's. De seguida que ens van agafar confiança van admetre que tot plegat era intolerable. Resultava emocionant veure com s’indignaven a mesura que jo repassava els seus drets trepitjats. Al cap de poc, les injustícies del càmping dominaven les converses. Tot semblava prou madur per convocar una primera reunió. Ens vam trobar en un bar per redactar un llistat de reivindicacions. Teníem mitja plantilla al nostre costat. Ens empenyia l’eufòria. Segur que l’exemple s'estendria a d’altres empreses d’un sector on la precarietat sembla llei. Imaginàvem rebel·lions en cadena. Tots els pàries de la Costa Brava aixecant-se contra l’opressió.
Vint-i-quatre hores després d’aquella reunió, jo i la Lupe vam ser despatxats de manera fulminant per “sindicalistes”. Algú havia xerrat. L’amo em va titllar d’“anti-globalitzador” i fins i tot em va retreure haver participat a les manifestacions de Praga contra la cimera del Banc Mundial. Com que teníem un contracte de prova (tots estaven sempre a prova), l’acomiadament era del tot “legal”.
No ens vam rendir. Calia contraatacar. Amb els companys de la CGT i alguns amics, vam preparar una mobilització. Als pocs dies de l’acomiadament, vam muntar un escàndol monumental a la porta del càmping. Vam penjar cartells, repartir fulls volants i amb un megàfon, vam denunciar la precarietat laboral tot llançant crides a la nostra readmissió. Els guiris ens miraven com si fóssim extraterrestres. Cap dels treballadors no es va afegir a la protesta, però vam sortir als diaris. Tot el poble se'n va assabentar. Fins i tot vam llegir el manifest a l’escenari de la festa major d’un poble veí on tocaven uns col·legues. A la segona mobilització no van venir ni els amics. Els nostres ex companys es van mostrar molt hostils i ens van acusar de comprometre’ls. Ningú mouria un dit per nosaltres. Només ens quedava assumir la derrota.
Aquell estiu va ser instructiu i revelador. Sobretot perquè la Lupe i jo vam acabar en feines iguals o pitjors, mentre el King Kong oficialitzava un dia de descans setmanal. Durant les tres setmanes de feina al càmping vaig tenir temps de llegir tres llibres de Kafka. L’amo no suportava veure’m llegir mentre esperava clients al costat de la tanca d'accés. S’estimava més que no fes res. Allí vaig descobrir que el lema dels explotadors és “mori la intel·ligència”.

Basat en els records de Carlus Jové.

divendres, 9 de maig de 2008

El petó de l'aigua



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

Els glòbuls que em perlejaven el front van formar una enorme gota de suor que va recórrer una cella, va continuar per la carena del nas i, després de tremolar uns segons suspesa entre els narius, va estavellar-se just damunt d'una paraula a mig escriure de l'examen de llatí. La tinta es va escórrer ràpidament dins la llàntia i la grafia es va desfigurar. El meu enteniment també es liquava i es perdia en els bellugadissos arabescos blaus. Al meu cap no hi cabia res que no fos aquell delit desbocat, aquella ànsia salvatge que em xuclava l'enteniment. Tot i que estava prohibit sortir de l'aula, el meu deplorable aspecte devia contribuir a fer prou creïble la meva necessitat peremptòria d'anar al lavabo. Vaig enfonsar el cap a la pica per amorrar-me a l'aixeta com un foll. Tenia els llavis connectats a la meva font de vida. L'aigua em penetrava gorja avall amb la força d'una fresca torrentada d'alta muntanya que porta la fertilitat a una àrida vall. Recuperava la serenitat a mesura que la panxa s'omplia i es tibava. Llavors ho vaig tenir clar; jo era un malalt. Un addicte. Però la meva no era una fixació creativa o plaent. Jo no era un lúcid alcohòlic, un amistós cocaïnòman, un estoic fumador empedreït o, encara millor, un mascle addicte al sexe com en Michael Douglas. La meva era una addicció incolora, inodora i insípida. El cos em demanava cada dia quinze litres d'aigua.
M'agrada explicar que tot va començar amb un petó. Un petó imaginari al qual ni tan sols puc afegir els llavis molsuts d'una adolescent voluptuosa, de manera que tampoc no puc atribuir-li la meva misogínia adulta. Resulta que em vaig veure afectat per una mononucleosi -també denominada malaltia del petó o febre dels enamorats-. El virus d'aquesta malaltia s'encomana a través de la saliva -rarament per un petó, sinó més aviat per compartir un got- i els símptomes més comuns eren els meus: inflamació dels ganglis limfàtics, febre i faringitis. La prescripció mèdica va ser repòs i hidratació. Aquesta darrera recomanació, la vaig seguir al peu de la lletra.
La segona visita al metge va certificar que havia superat la malaltia del petó per caure en la potomania (potos, del grec, vol dir beguda i per extensió, aigua potable). Familiarment, la vaig rebatejar com “la puta mania”, de beure. Costa de creure que el líquid inofensiu que compon el 60% del meu cos pugui suposar un perill. El doctor va fer una ganyota estranya quan li vaig preguntar si corria el risc que se'm rebentés la bufeta o criés granotes a la panxa. Amb un to greu, em va parlar d'alteracions als ronyons, de disminució dels nivells de sodi a la sang, de marejos, de falles de memòria, de rampes, convulsions i fins i tot d'un possible coma. Em va acabar d'acollonir quan em va advertir que no se m'acudís deixar l'aigua de cop: -“Podries acabar veient serps a les parets de l'habitació o escorpins que et corren pel cos”.
Amb una titànica força de voluntat que des de llavors m'ha agermanat amb tots els addictes estrafolaris del món, vaig anar reduint el consum d'aigua. Vaig covar un odi visceral envers les estudiants de figura estilitzada i alimentació natural que tot el dia corrien per la universitat amb una ampolleta d'aigua, tot fent glopets mesurats i pulcres. Quan la temptació era gairebé insuperable, quan el got d'aigua fresca i cristal·lina em tremolava a la mà i veia la meva cara desfigurada reflectint-se al cristall, amb un cop de geni l' abocava als testos de casa. Aquesta sortida em permetia resistir cinc minuts més, restar uns quants glops al còmput general del dia. Quan totes les plantes de casa van acabar podrides, jo em vaig considerar definitivament curat.

Inspirat en una experiència d'Oriol Ponsatí-Murlà

divendres, 2 de maig de 2008

El crim del pis d'estudiants

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
En aquell dolç simulacre de vida adulta, on gaudíem de tots els avantatges de l'emancipació sense cap de les seves responsabilitats, fins i tot els crims tenien l'aire inversemblant d'una telenovel·la. Fèiem creure als pares que la nostra rutina setmanal en aquell pis d'estudiants de Cerdanyola venia condicionada per les classes a l'Autònoma, les maratonianes jornades d'estudi i els temibles exàmens, però la veritat és que els punts calents del nostre calendari eren els partits de volei, els sopars a pisos de nois i les sortides noctàmbules.
El primer rumor d'aquella relació perillosa va començar a circular al pub Impacto, un antre que els dijous era envaït per la colònia universitària. Els inquietants parroquians autòctons quedaven neutralitzats per la massa suada i eixelebrada. Si algun d'aquells borinots ens xiuxiuejava, amb baf alcohòlic, alguna obscenitat a cau d'orella mentre ballàvem, hi havia un munt d'universitaris disposats a salvar-nos. Però els líders de la llista de paràsits noctàmbuls eren els veïns de ciències. Només havíem acceptat la primera de les seves invitacions a sopar. Eren uns “frikies” que cuinaven menjars infectes, col·leccionaven pedrotes volcàniques i penjaven pòsters de la mamelluda Sabrina.
-Diuen que l'Eusebi ha deixat embarassada una gitaneta de quinze anys -em va dir l'Anna en el moment de les confidències d'una d'aquelles nits de l'Impacto.
L'Eusebi era l'estudiant de geologia, un rude i pelut homenot de gairebé metre noranta, apassionat per l'espeleobusseig. Els dies següents vam reunir altres sucosos detalls de la relliscada del veí. Sembla que un germà de la gitaneta, cansat d'insistir-li que es casés amb ella, el perseguia per fer-li pagar molt car haver-li robat la virginitat. Els gitanos, ja se sap, no perdonen aquestes coses. Un dia, mentre esperàvem l'autobús cap a la universitat, l'Eusebi ens va deixar amb la paraula a la boca just quan un Seat 124 que escampava música d'en Camarón va fer xerricar les rodes davant nostre. Un company del seu pis ens va explicar, una setmana després, que el malson de l'Eusebi s'havia acabat. Ho celebraven aquell mateix vespre i ens convidaven a sopar. La curiositat va poder més que el rebuig que ens inspiraven aquells neardentals.
L'Eusebi, airejant la seva intimitat sense cap vergonya, va dir-nos que tot s'havia arreglat amb un milió de pessetes per sufragar un avortament. Just en aquell moment, van picar a la porta. Un individu de pell fosca es va plantar al bell mig del menjador i, davant de l'esglai general, es va treure una navalla que en un instant va quedar enfonsada al pit de l'Eusebi. Aquest, va posar els ulls en blanc i va caure rodó. Una gran taca de sang s'escampava per la seva camisa blanca. Nosaltres xisclàvem i reculàvem aterrides. L'Anna va córrer histèrica cap a la finestra i, obrint-la de bat a bat, es va posar a cridar demanant auxili. Va ser en aquest moment quan tots els nois de la casa, incloent-hi l'agressor i la víctima, van canviar d'expressió i es van adreçar a l'Anna pregant-li que no cridés, que tot era una broma. Una broma! L'Eusebi s'havia aixecat com si res, s'havia tret la bossa de sang que amagava sota la camisa i ens mostrava orgullós el mecanisme de la navalla que permetia amagar la fulla dins el mànec amb una lleugera pressió. Tot havia estat una representació macabra preparada a consciència per riure's de les nenes pijas de publicitat.
Vaig poder evitar que l'Anna els denunciés a la policia. Diu que va anar d'un pèl que no es llancés per la finestra. No vam tornar a dirigir la paraula als nostres veïns. El curs següent, vam canviar de pis. Mai no els vam perdonar.

Basat en els records de Jordina Garcia

L'estratègia del sàtir


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Quan aquell llamp de moto em va avançar com un mal esperit, em vaig veure obligada a fotre un cop de volant que gairebé m'estavello al marge d'aquell cony de carreterota estreta i solitària del Montnegre i no em vaig poder estar d'insultar mentalment aquell motorista homicida: “Així t'obris el cap, malparit!”. Per això em vaig espantar quan just al proper revolt vaig veure acomplert el meu desig, com si jo fos una mena de poderosa bruixa fetillera capaç de llançar fulminants maleficis. El motorista s'havia estimbat, efectivament, i jeia immòbil a la vorera de la carretera sota el pes d'aquella enorme màquina.
Sense pensar-m'ho dos cops, vaig pitjar a fons el pedal del fre i vaig córrer cap al ferit disposada a ajudar-lo. El motorista no movia ni un dit, ni contestava a les meves preguntes, però de seguida em vaig adonar que no era mort perquè podia percebre perfectament com el seu pit oscil·lava al ritme de la respiració. Vaig treure-li el casc. Potser el seu rostre m'oferiria algun indici de la gravetat del seu estat. Era un noi de poc més de vint anys i semblava talment que dormís plàcidament. Després de picar-li suaument les galtes unes quantes vegades, va deixar anar un gemec profund i els seus ulls van parpellejar repetidament fins a obrir-se del tot. “Què ha passat? On sóc?”, va articular amb una veu rogallosa. Vaig posar-lo en antecedents de l'accident i de seguida em va demanar que li tragués la moto del damunt. No va ser fàcil. Les sabates de taló em rossolaven a la grava del marge inclinat de la carretera i, com que duia faldilla sense mitges, em vaig pelar els genolls. Tan bon punt vaig poder aixecar la moto, va quedar clar que el jove motorista no tenia cap ferida evident, però sí un enorme set als pantalons que deixava al descobert els seus genitals. Vaig apartar la mirada, incòmoda davant d'aquella visió xocant i inesperada. Però ell va començar a queixar-se d'un intens dolor a l'entrecuix. Vencent el meu pudor, i davant els insistents precs del noi, vaig observar més detingudament l'òrgan lesionat. Tot semblava estar al seu lloc. “Deu haver estat un cop amb el manillar”, insistia el jove, que semblava cada cop més restablert.
Em vaig començar a malfiar quan em va dir que no em pensés que sempre la tenia tan petita, sinó que se li havia encongit a causa de l'espant. Intentant canviar de tema, vaig preguntar-li si calia que cridés una ambulància. Ell, però, semblava obsedit en el seu membre. El preocupava evitar la vergonya de tornar al seu poble amb aquella fila. I llavors, mentre es posava dempeus d'una manera vacil·lant, em va fer una petició que em va espantar de debò. Em va demanar que em tragués les calces perquè se les pogués posar ell. “Ningú notarà que no les portes”, va insistir fitant-me amb uns ulls febrosos que em van fer lligar caps. I si tot havia estat una trampa, una sofisticada estratègia d'un exhibicionista, o encara pitjor, d'un violador? Érem ben sols, envoltats d'un bosc espès que ofegaria els meus crits, que podria amagar el meu cos. Una esgarrifança em va resseguir l'espinada i em va accelerar el cervell. Vaig reconstruir l'accident en uns segons des d'aquesta nova i inquietant perspectiva. El motorista m'havia seguit una estona i m'havia mirat mentre m'avançava imprudentment. Aquella esquinçada als pantalons era inversemblant. La moto no tenia ni el més petit desperfecte. Com un autòmat, sentint el seu alè viciós, no sé si real o imaginat, al meu clatell, vaig córrer fins al cotxe i vaig arrencar a tota velocitat. Vaig ser incapaç de mirar enrere en tot el trajecte. Des d'aquell dia, quan veig una moto pel retrovisor, el cor se m'accelera.

Basat en una experiència d'R.T.