dijous, 30 de juliol de 2009

Matar el pare

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
De petit, suportava amb enteresa les pallisses del pare esperant el dia, tan llunyà, en què la decrepitud de la vellesa el debilitaria al mateix temps que jo emergiria d'aquell cos escanyolit i vulnerable amb una força multiplicada per tants anys de rancor acumulada. Llavors es giraria la truita i jo tindria tot el poder. Moltes vegades, mentre tremolava pels cops de cinturó a l'esquena i lluitava inútilment per reprimir les llàgrimes, em capficava a comptar les fuetades, per poder cobrar el deute exacte quan m'arribés l'hora de venjar-me. "Te les tornaré una per una, malparit", repetia mentalment a cada sotragada. Les meves bretolades i les pallisses del pare es barrejaven en un tot indestriable que no em permetia saber quines havia engendrat les altres. ¿Era la violència del pare el seu únic recurs contra la meva salvatgia congènita? ¿O eren precisament els seus cops els que m'havien fet tornar mesell i rabiós?
Tenia un sentiment contradictori envers la mare: la sentia com una companya de fatigues quan li tocava el rebre, però l'odiava sense pal·liatius quan era incapaç d'aturar el meu càstig. Després sí, després li era ben fàcil oferir-me la seva falda acollidora per descarregar les llàgrimes, per això vaig considerar que era un pas endavant, que estava més a prop de l'anhelada venjança, quan vaig poder menysprear el seu consol. M'ho podia fer tot sol. No necessitava ningú. Em calia ser fort, resistent, independent, autosuficient... El nen havia de quedar enrere. La força em semblava llavors l'única manera de sobreviure en un món hostil.
Els companys de classe admiraven i temien la meva duresa, de la qual els oferia proves constantment: agosarades bretolades, topades amb els mestres, baralles a l'hora del pati amb ganàpies de cursos superiors... Em consideraven un tipus perillós, em respectaven, i això em redimia del paper de víctima que em tocava fer a casa. Com que no volia donar cap satisfacció als pares i tenia amb ells una lluita permanent, vaig convertir-me en un alumne mediocre, malgrat que amb una mica d'esforç hauria estat entre els destacats de la classe.
Ara em penedeixo de moltes coses, però quan ets una criatura mancada d'estimació, no tens gaires opcions. No pots aprendre la tendresa si ningú te l'ensenya. Tot es veu molt fàcil, molt clar, des de la distància. Llavors jo només entenia el llenguatge dels cops: acció i reacció.
Us preguntareu si mai vaig arribar a executar la meva venjança. Només una vegada, quan tenia 18 anys, vaig estar a punt de posar-li la mà a sobre al pare, però una mena de pressentiment em va aturar. Com un senyal d'alerta, llavors encara nebulós, que m'advertia que si el tocava, corria el risc de contaminar-me, de ser com ell. Llavors ja m'havia començat a adonar que la nostra convivència tenia molts matisos que de petit m'havien passat per alt: la malaltia crònica de la mare, l'alcoholisme del pare, la precarietat econòmica.
Ara la truita s'ha girat d'una manera eloqüent. El pare és un vidu octogenari amargat i incombustible que acaba de sortir ben parat de l'enèsim retall del seu fetge apedaçat. Vaig a veure'l un cop a la setmana a casa seva. El visito tot sol; mai no he volgut que conegués les seves tres nétes. Mentre esperem plaça en una residència pública, se'n cuida una amatent assistenta colombiana sense papers que l'arrossega amunt i avall amb una cadira de rodes i li busca les ullades de sol entre els arbres del parc. El pare la insulta sovint, davant de tothom, i a vegades li llença unes manotades violentes que la noia ja ha après a esquivar.

divendres, 17 de juliol de 2009

A ciutat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Prou! Si faig un pas més, trauré el fetge per la boca. Sóc un vell, noi! Un coi de vell inútil en aquest món de color de rosa on regna la imbecil·litat de l'eterna joventut. No hi ha res a pelar. Se me'n fot que arribis tard a tennis! Ja no tinc edat per seguir aquest ritme esbojarrat, per anar amunt i avall com una gallina sense cap. Les vostres presses que no us duen enlloc me la bufen. A ton pare li ha costat ben poc de desaprendre tot el que li vaig ensenyar al poble. Vols que et digui la veritat? Els nens d'ara em foteu pena! Sí, Nil, no em miris amb aquesta cara de babau. L'avi no s'ha pas begut l'enteniment. L'avi ja en té la pipa plena d'aquesta lluita contra el rellotge de cada dia quan surts d'escola. Els nens d'ara sembleu executius, amb la maleta plena fins a rebentar i tots els horaris quadriculats: el conservatori, l'anglès, l'escola esportiva... En tots aquests mesos encara no m'he après tot aquest galimaties d'activitats extra escolars. Arribes rebentat a casa i llavors sopes a corre-cuita i et poses a fer deures. I per què? Els teus pares es pensen que així et preparen per al futur, que així et faran més competitiu, que així seràs algú... Ja pots comptar! Ningú, no seràs! Un de tants, un xaiet més dins el ramat, un escarràs a mans de la publicitat i el consumisme. No t'enganyis, noi. Així és com et fan empassar com si fossis una oca les lleis d'aquest món esgavellat que no gira rodó. Així et tenen ocupat perquè no els fotis gaire nosa mentre ells es dediquen a fer calés per anar canviant de cotxe, de casa, de telèfon mòbil, de gimnàs, de parella... És això el que vols? Si, és clar, tu encara no m'entens, m'escoltes com si sentissis ploure. Avi, no em ratllis, oi?
-El teu pare ja no se'n recorda, però de petit, ell encara corria en bicicleta cada tarda i es pelava els genolls pels marges; jugava d'amagat a la màquina de marcianets del casino del poble i s'enfilava per abastar cireres a l'arbre del veí. I quan només era un tap de bassa, ja tornava a casa calent d'orelles: perquè s'amorrava a alguna mossa al paller o perquè algun ganàpia l'estomacava. Tenia força joguines, no et pensis: el CineExin, l'Escalextric, l'Ibertren, els Madelman, l'Exin Castillos i altres antigalles que ara tu trobaries prehistòriques però que llavors eren el somni de qualsevol criatura. Però saps què? Res no podia comparar-se amb sortir al carrer amb la colla. A cavall de les bicicletes, els nens d'aquell temps eren aventurers, un colla d'indis sioux amb les pintures de guerra, grans exploradors decidits a endinsar-se en territoris salvatges i plens de perills. Es ficaven al bosc i experimentaven l'emoció, el misteri, el valor i la por. Ben lluny del món dels adults. Aquell era el veritable aprenentatge de la vida. Allí, enmig de la natura, s'aprenien coses que potser tu no arribaràs a saber mai. Aquí, ja de petits, us tallen les ales de la imaginació, us prohibeixen l'aventura i us inflen el cap de seny. Us fan homenets submisos i dòcils, aprenents d'esclaus que obeeixen totes les lleis, fins i tot les que us xuclen la vida. Aquí no podeu córrer sols, a ciutat tot és massa perillós, i a la vegada massa pulcre i desinfectat.
-No, Nil, no, avui no aniràs a la classe d'anglès. Ni avui ni cap altre dia. S'ha acabat. No tinguis por. No ploris, criatura. Serà divertit, t'ho prometo. Anirem fins a Collserola, ens ajaurem a sota d'un pi, mirarem el cel i imaginarem què amaguen les formes dels núvols, ens enfilarem a dalt d'un arbre gegant i començarem a fer-nos-hi una cabana. Però no en diguis res al teu pare, que es pensaria que ja m'ha atrapat la demència senil.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Quaranta anys de pluja

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Durant la meva adolescència, vaig sentir des del llit els càntics dels condemnats a mort que passaven de matinada per davant de casa a bord del camió que els duia a afusellar al cementiri; vaig passar hores de neguit, aferrada a la mà de la mare, dins la humida foscor del refugi del jardí de la Infància; vaig llegir els paperots arrugats on el pare, culpable de tenir un carnet d'Esquerra Republicana, ens escrivia les seves desesperades notes secretes des de la presó; però tots aquests moments terribles s'han anat descolorint en la memòria i, setanta anys després, només recordo vivament un fet que aquells anys de grans trasbalsos va semblar una anècdota insignificant, però que a mi em va ensenyar clarament la nova llei dels guanyadors i em va encomanar una ràbia que els 40 anys de franquisme no van aconseguir reprimir: el robatori del meu impermeable verd.

Durant els intensos bombardeigs que van precedir l'entrada a Girona dels nacionals, vam deixar casa nostra i com tants altres veïns vam buscar refugi de les bombes en cases de pagès d'amics i parents de les rodalies de la ciutat. Vam passar tres dies refugiats en un soterrani d'una masia de Fornells, alimentant-nos amb blat de moro cru, cansalada i pa sec. Érem unes quatre o cinc famílies que no ens coneixíem i ens miràvem amb recel. Com que se'ns acabava l'aigua i ningú no gosava sortir a buscar-ne, alguns homes es van posar a beure el vi d'una gran bóta. Resulta que la beguda els va animar i van contagiar a tots la seva alegria. El que havia començat com el rosari de l'Aurora va acabar com una festa major: tots cantant i ballant. La vida ens reserva a vegades aquests moments sorprenents.

Però a la tornada a casa ens esperava la dura ressaca. Els carrers ja estaven a mans de l'exèrcit invasor. Es vivia una calma estranya, com de crits escanyats, com de dolors que anaven per dintre. Quan vam arribar a casa la vam trobar tota regirada i sense la meitat dels mobles. La mare de seguida va pensar que els soldats rojos en retirada o les corrues d'exiliats l'havien saquejada en trobar-la buida, o potser havien estat els feixistes que s'havien informat ràpidament i ja sabien que el pare era un assidu del centre republicà. Una amiga de la mare ens va treure de dubtes. Tot el carrer ho sabia. Els veïns de dalt havien forçat el pany i havien carretejat cap a casa seva tot el que havien pogut: matalassos, roba de llit, vestits, coberteria. La mare, amb un rampell de geni, va pujar les escales de quatre en quatre per encarar-se amb la senyora Paulina, però la veïna tenia el seu discurs preparat. Li va dir que no esperava tornar-nos a veure perquè tothom sabia que érem uns rojos declarats, que no ens tornaria res i que el millor que podíem fer era marxar de seguida si no volíem pagar per tot el mal que havíem fet. La mare va quedar marejada, amb tremolor de cames, com si li haguessin clavat un cop de puny als morros. Només va poder obrir la boca un moment per dir: “-Mal? Quin mal?” Però llavors la dona malvada ja li havia tancat la porta pels morros.

Uns dies més tard vaig veure amb sorpresa que una companya d'escola, la neboda de la veïna de dalt, duia el meu impermeable verd. Era la meva peça de roba preferida i quan me'l van regalar per la comunió vaig estar dies resant perquè plogués i poder estrenar-lo. Vaig tornar a casa enfurismada, amb els ulls plens de llàgrimes, dient-li a la mare que aquella nena era una lladre i l'havíem de denunciar a la policia. La mare, amb rudesa, em va contestar: -Tu calla i no diguis res, ni una paraula!

Aquell dia, a més de començar a aprendre a mossegar-me la llengua, vaig començar a odiar la pluja i l'anguniosa submissió dels vençuts.

Inspirat en un episodi viscut per Maria Rosa Hugas

dilluns, 6 de juliol de 2009

Mata-rates

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés


No vaig acabar de dur-me a la boca la darrera enforquillada de truita de formatge perquè em vaig fixar que la reixeta de ventilació s'aixecava una mica i per l'escletxa s'esmunyia dins de la cuina una bestiola fosca, de la mida d'una nou, que saltironejava arran de la paret fins a amagar-se darrere de la nevera. Una esgarrifança em va recórrer el cos, com quan trepitges un caragol o toques sense voler un xiclet enganxat sota la butaca del cinema. Vaig deixar el sopar a mitges i, armat amb una escombra, em vaig posar en posició de botxí al costat de la nevera. Però mentre esperava que aquell ratolí agosarat tragués el nas, se'm va refredar la rauxa: l'havia de colpejar amb el pal o amb el raspall? Pretenia matar-lo? Quin mal m'havia fet? Vaig decidir esperar la seva reaparició assegut a taula, però ja amb més curiositat que rancúnia. Com que l'animaló es feia pregar, vaig llançar-li la porció de truita que s'havia refredat al plat. L'esquer va funcionar. Amb molta cautela, aturant-se per mirar cap a totes bandes després de cada petita cursa, el ratolinet va arribar fins al seu objectiu. La seva pulcritud i delicadesa em van emocionar: aixecat sobre les potes del darrere, amb unes destres manetes de criatura, s'acostava diminutes porcions de truita al morro, les ensumava arronsant el nas i després les rosegava frenèticament amb les dentetes. Els seus ulls foscos i profunds no van parar de llançar-me mirades d'inquietud fins que, consumat el seu banquet, va desaparèixer per la reixeta. Llavors em vaig sentir molt sol.


Aquest episodi va fer que em comencés a apassionar pel món de la rates (tot i que pugui semblar fastigós) i els obrís les portes de casa meva. Un cop extreta la reixeta, el ratolí va portar a casa els seus companys. Cada vespre, mentre sopava, contemplava fascinat les sorprenents evolucions d'aquella colla de rosegadors. Fins i tot vaig deixar de mirar la tele: els ratolins s'havien convertit en el meu gran espectacle. Havia après a distingir cada individu. Em van agafar confiança i els exemplars més sociables menjaven de la meva mà. A l'hora de preparar el sopar, de proporcions familiars, intentava conciliar els nostres gustos. Amb una escarpa i un martell, vaig engrandir el forat de la reixeta perquè els líders de la colla, les immenses rates de claveguera, poguessin accedir també a la meva cuina. La visita marcava un nou estadi en la nostra relació: com quan una xicota et fa sopar amb els pares.


Em sentia posseïdor d'un secret preciós que em feia especial. Sabia que em calia mantenir-ho en secret a l'oficina. Si mai ho sabessin, els meus envejosos i gregaris companys em tractarien d'excèntric, de sonat, i tindrien una arma més per humiliar-me, per relegar-me de nou a la reclamació d'impagats. Però en un moment de debilitat no em vaig poder estar d'explicar-li la meva peculiar relació amb les rates al meu company de taula. Em va mirar incrèdul i vaig haver de donar-li més detalls. Des de llavors, sempre troba excuses per evitar-me. Al meu voltant, regna un silenci incòmode. El supervisor repassa amb sorprenent minuciositat la meva feina, com si esperés errors que mai no he comès. Em sento vigilat, fins i tot temut; noto les mirades de reüll que em segueixen per damunt de les pantalles dels ordinadors quan travesso l'oficina.


Els tinc a les meves mans i els faré pagar els seus menyspreus. He guardat dues capses de mata-rates al calaix de la meva taula, que estic segur que em tafanegen. Quan coincideixo amb els companys davant del dispensador d'aigua mineral els miro amb cara de boig mentre beuen i els deixo anar: “Crec que ha arribat el moment de prendre una dolorosa determinació amb les rates”.