divendres, 10 d’octubre de 2008

El divorciat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Visc en una urbanització benestant, lluny del brogit i la indigència, dalt d’un turonet amable que domina la ciutat. Els nens juguen a la zona comunitària i corren en bicicleta per les amples voreres, esquivant els parterres de gespa i els arbres escanyolits que delimiten les entrades de les cases unifamiliars aparellades. És un carrer dels d'abans, on els veïns surten a xerrar i on l’únic perill prové de les mares esperitades que, a bord de relluents quatre per quatre, transporten els fills a les classes d’anglès o de piano. Als patis posteriors que donen a l’àmplia zona comunitària de la piscina, el veïnat celebra festes infantils, àpats col·lectius i saraus nocturns.
De nit, abans d’anar a dormir, faig una cigarreta al carrer. M’agrada prendre la fresca just abans de ficar-me al llit. Les pampallugues dels televisors que surten de totes les finestres em relaxen, tot i que també m'inquieta tanta uniformitat. Si les nostres cases són clòniques, per què no ho haurien de ser les nostres vides? Avui m’he endut un ensurt en passar pel costat d’un cotxe aparcat. Una ombra ha tustat la finestreta des de dins amb violència. La porta de l’acompanyant s’ha obert lentament, convidant-me a entrar. Fins que no he estat assegut al seu costat no l’he reconegut; era en Xavi, l’ex veí de la banda esquerra, un dels damnificats per l'onada de divorcis que els darrers anys fa estralls a la comunitat. Un tros de pa. La seva dona s’havia quedat a casa amb les criatures i ell havia desaparegut del mapa feia sis mesos. Fitava amb fixació malaltissa una finestra il·luminada de la que havia estat casa seva. M’he saltat les salutacions per interrogar-lo.
-Què hi fas aquí?
-Res. Només miro i penso.
-En què penses?
-Millor que no t’ho digui.
Després d’un llarg i enutjós silenci, m’he decidit a parlar per calmar-lo.
-Suposo que és complicat tornar a començar. Veuràs com amb el temps podràs refer la teva vida.
-Però que no ho veus que m’ho ha pres tot! –s'ha exaltat. S’ha quedat la casa, els mobles, el cotxe, la custòdia de les nenes, fins i tot el gos; i a sobre cada mes li he de passar més de la meitat del sou. Saps on visc? En un estudi de 40 metres quadrats en un bloc ple d’immigrants. Un amic m'ha deixat aquest cotxe. El cap de setmana que em toquen les nenes les he de dur a casa dels pares perquè no sentin vergonya del seu pare.
-Em sap greu. Si et podem ajudar en alguna cosa.
-Podries ofegar dissimuladament la meva ex dona a la piscina –m'ha dit sarcàstic.
-És en això que pensaves? Vinga Xavi, tranquil. No t’ha pas passat pel cap fer alguna bestiesa, oi?
-La meva bestiesa ja està feta. La meva bestiesa ha estat ser honest, ser un cony de romàntic capaç de proposar la separació quan vaig sospitar que la meva dona em feia el salt. Que ingenu! Hauria d’haver-me fet el distret i buscar-me les meves amants. Guardar les aparences. Convertir-me en un hipòcrita feliç. Fer com tots vosaltres, com tots els collons de farsants d’aquest barri de merda. Aquesta dona m'ha destruït la...
En Xavi ha callat en sec quan ha vist que la porta de casa seva s'entreobria i un gos sortia rabent en direcció al cotxe. De seguida l'ha tingut a la falda fent-li festes, llepant-li la cara i remenant la cua.
-Tresqui, bonic, em trobes a faltar? -en Xavi l'ha abraçat amb els ulls brillants d'emoció.
He aprofitat l'aparició del gos per acomiadar-me i tornar a casa. Ja sóc al llit. M'he abraçat a la meva dona, que dorm profundament. Em costa agafar el son. I si sóc el proper en l'epidèmia de divorcis? I si acabo al carrer, sense família, abraçat al gos dins un cotxe deixat?

Inspirat en alguns divorcis de la urbanització de Montjuïc.

1 comentari:

Anònim ha dit...

En conec més d'un que encara les passen més putes.