Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig veure les imatges de la revolta del barri gitano de Perpinyà a la tele d'un civilitzat bistrot parisenc: cotxes en flames, tirotejos en ple carrer, botigues assaltades, forces antiavalots superades per la violència. Em va retornar el regust amarg d'un passat arraconat a la memòria. Vint minuts després rebia la trucada del cap de redacció: qui millor que un fill del barri per fotografiar la revolta?
Sant Jaume es torna un infern de matinada. L'odi recorre amb fúria desbocada els carrerons llardosos i atapeïts de grafits de la meva infància. El vell record de les olors de fregit i pixum, la cridòria de les tertúlies a la fresca i l'esclat vitalista de les rumbes i el picar de mans s'esvaeix enmig de les eixordadores sirenes de les furgonetes policíaques i el tuf de goma cremada que es filtra per totes les escletxes. A la plaça Josep Cassanyes, aliè al paisatge apocalíptic, he trobat l'oncle Japot davant del seu Pastis rebaixat amb aigua de cada migdia. Pesarós i ressentit amb els meus anys de silenci, ha fitat l'embalum de càmeres i m'ha endossat, amb el català gitano que ell s'entesta a anomenar caló: "Mal dia per fer el turista, som en peu de guerra contra els moros". És la seva irònica manera de recordar-me que ja no sóc un d’ells. El respectat patriarca va ser dels primers en adonar-se que jo era un vailet despert, al qual atreien més els llibres que no pas les cigarretes d'amagat, les botxes i les màquines escurabutxaques. Els meus companys de colla són avui homenassos analfabets i la nena que hauria d'haver estat la meva esposa per conxorxa familiar és una matrona ventruda que ja ha parit quatre fills.
Aquell cau protector i autosuficient se'm va fer opressiu i somort a l'adolescència. De jove, l'estudi va ser la meva escapatòria: una beca a la Sorbona. “Tornaràs!”, em deien, com els gitanos adinerats que es mudaven a les casetes aparellades dels burgesos de Perpinyà però s'enyoraven tant que tornaven al barri brut i marginal, al reducte que al llarg dels segles havia acollit leprosos, jueus i prostitutes.
El visor de la càmera m'ajuda a prendre distància. M'arrisco. Tinc la falsa seguretat que mai no em pot passar res. L'adrenalina del perill ofega el pes amarg dels records. Sóc un fotoperiodista concentrat en la seva feina. Retrato ombres de joves àrabs i gitanos perdudes entre les flames i els núvols de gasos lacrimògens, cotxes esperitats amb les finestretes abaixades d'on sorgeixen braços que empunyen pistoles, agents antiavalots que tremolen rere els escuts de metacrilat i les viseres fumades.
A l'habitació de l'hotel, trio a l'ordinador portàtil les fotos per enviar al diari. Les imatges no tenen prou força, són incapaces de penetrar en la insensatesa d'una guerra fratricida que encongeix el cor i esquinça l'ànima. És llavors quan m'adono que sempre seré un poc gitano. A pesar de la ignorància, del racisme, de la mandra secular, de la deixadesa amb la canalla, de la dèria de repenjar-se en subsidis i martingales, m'atrau l'orgull insubornable d'aquest poble, la seva agosarada llibertat, l'esperit indestructible d'una comunitat unida en la dissort. Potser aquesta lluita a sang i foc pels carrers de Perpinyà és com l'udol del llop acorralat. Els joves gitanos m'han fet pensar en els sioux de les reserves, que ofeguen en whisky el dolorós record de les antigues proeses. Si aprenguéssim solfa al conservatori, si els nostres nens fossin alumnes modèlics, si canviéssim aquesta nostra llengua condemnada pel francès més acadèmic, si traíssim els instints i les passions, si fóssim dòcils, il·lustrats i llepaculs, ja no seríem gitanos.
Inspirat en els disturbis racials del barri de Sant Jaume de Perpinyà, el maig del 2005.
Sant Jaume es torna un infern de matinada. L'odi recorre amb fúria desbocada els carrerons llardosos i atapeïts de grafits de la meva infància. El vell record de les olors de fregit i pixum, la cridòria de les tertúlies a la fresca i l'esclat vitalista de les rumbes i el picar de mans s'esvaeix enmig de les eixordadores sirenes de les furgonetes policíaques i el tuf de goma cremada que es filtra per totes les escletxes. A la plaça Josep Cassanyes, aliè al paisatge apocalíptic, he trobat l'oncle Japot davant del seu Pastis rebaixat amb aigua de cada migdia. Pesarós i ressentit amb els meus anys de silenci, ha fitat l'embalum de càmeres i m'ha endossat, amb el català gitano que ell s'entesta a anomenar caló: "Mal dia per fer el turista, som en peu de guerra contra els moros". És la seva irònica manera de recordar-me que ja no sóc un d’ells. El respectat patriarca va ser dels primers en adonar-se que jo era un vailet despert, al qual atreien més els llibres que no pas les cigarretes d'amagat, les botxes i les màquines escurabutxaques. Els meus companys de colla són avui homenassos analfabets i la nena que hauria d'haver estat la meva esposa per conxorxa familiar és una matrona ventruda que ja ha parit quatre fills.
Aquell cau protector i autosuficient se'm va fer opressiu i somort a l'adolescència. De jove, l'estudi va ser la meva escapatòria: una beca a la Sorbona. “Tornaràs!”, em deien, com els gitanos adinerats que es mudaven a les casetes aparellades dels burgesos de Perpinyà però s'enyoraven tant que tornaven al barri brut i marginal, al reducte que al llarg dels segles havia acollit leprosos, jueus i prostitutes.
El visor de la càmera m'ajuda a prendre distància. M'arrisco. Tinc la falsa seguretat que mai no em pot passar res. L'adrenalina del perill ofega el pes amarg dels records. Sóc un fotoperiodista concentrat en la seva feina. Retrato ombres de joves àrabs i gitanos perdudes entre les flames i els núvols de gasos lacrimògens, cotxes esperitats amb les finestretes abaixades d'on sorgeixen braços que empunyen pistoles, agents antiavalots que tremolen rere els escuts de metacrilat i les viseres fumades.
A l'habitació de l'hotel, trio a l'ordinador portàtil les fotos per enviar al diari. Les imatges no tenen prou força, són incapaces de penetrar en la insensatesa d'una guerra fratricida que encongeix el cor i esquinça l'ànima. És llavors quan m'adono que sempre seré un poc gitano. A pesar de la ignorància, del racisme, de la mandra secular, de la deixadesa amb la canalla, de la dèria de repenjar-se en subsidis i martingales, m'atrau l'orgull insubornable d'aquest poble, la seva agosarada llibertat, l'esperit indestructible d'una comunitat unida en la dissort. Potser aquesta lluita a sang i foc pels carrers de Perpinyà és com l'udol del llop acorralat. Els joves gitanos m'han fet pensar en els sioux de les reserves, que ofeguen en whisky el dolorós record de les antigues proeses. Si aprenguéssim solfa al conservatori, si els nostres nens fossin alumnes modèlics, si canviéssim aquesta nostra llengua condemnada pel francès més acadèmic, si traíssim els instints i les passions, si fóssim dòcils, il·lustrats i llepaculs, ja no seríem gitanos.
Inspirat en els disturbis racials del barri de Sant Jaume de Perpinyà, el maig del 2005.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada