La navalla

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Ja fos per fatxenda, per inconscient o per tafaner, però el cas és que jo era l'únic de la colla que, quan fallaven els proveïdors habituals, gosava aventurar-se a buscar herbes en territori comanxe. No us parlo de camamilla, és clar. A l'edat del pavo, jo era un consumat fumador de maria. Els meus fracassos escolars, els embolicava en paper de fumar i els deixava volar cap al cel en forma d'anelles de fum. Aparcava la Vespino a dos carrers de distància (no fos cas que me la birlessin) i m'infiltrava pel primer carreró del Barri xino amb el cor encongit. Un món salvatge sota la ciutat assenyada. Flotava en l'aire una densa atmosfera de perillositat. Les rumbes dels Chunguitos, els gossos famèlics, les llambordes i façanes suant humitats decimonòniques, i en algú racó inquietant, alguna xeringa amb restes de sang.
Aparentava suficiència i caminava tranquil·lament fins al bar Pepi, com si tingués el cul pelat de passejar-me entre manguis i meuques. Però em traïen l'acne juvenil i els ulls inquiets. No m'escapava que alguna d'aquelles desferres de prostíbul, capaces de destrempar el més desesperat, em tirés la canya: "Vente rubiales, que te haré un hombre!".
M'asseia a la barra del bar i demanava un quinto. Després, amb la mirada perduda dins el got per dissimular els nervis, feia la pregunta, tota una proesa de laconisme: "¿Tienes?" Si el bar tenia material, pagava la beguda a un preu inflat i en el gest de tornar-me el canvi, la dona em passava dissimuladament la xocolata. Quan no n'hi havia, no em quedava altre recurs que recórrer a El Camborio, un pinxo raquític, amb una pitrera on es marcava un costellam anguniós que semblava una gàbia de canari. Era un mitja merda que qualsevol hagués pogut tombar d'un esternut. Tot i així, era el paio que remenava les cireres. El seu passat tèrbol inspirava respecte i temor. A la butxaca del darrere dels seus texans ajustats es marcava el bony d'una navalla. Un rictus de maldat dibuixat al seu rostre et feia comprendre de seguida que la seva força provenia del fet que era un tipus disposat a tot. Una mirada d'aquell individu t'omplia de males vibracions.
I resulta que aquell tipus que segurament es passava setmanes sense moure un múscul de la cara somreia només de veure'm entrar al bar. Es veu que jo li despertava alguna mena de simpatia. Em cridava al seu racó de la barra i, amb veu de cassalla, m'animava a conversar: "Cuéntame argo". Amb el temps vam anar forjant alguna cosa semblant a l'amistat. Vivia d'una parell de prostitutes a les quals, segons va confessar amb orgull, protegia. Un fill se li havia mort de sobredosi. La nostra relació no impedia que em prengués el pèl a cada transacció. Un dia em va explicar que l'havien d'operar d'un càncer a la gola. El vaig visitar a l'Hospital. Feia un volum migrat sota els llençols i els seus ulls havien perdut tota la malícia. Em va semblar que no se'n sortiria. Amb gestos, em va demanar una cigarreta. Abans d'amagar-la sota el coixí, em va voler ensenyar que se la podria fumar pel forat del coll. Després em va fer acostar i va fer l'esforç de parlar. Entre rogalls i xiulets, vaig entendre que preguntava per les seves dones, que encara no l'havien anat a veure. El Camborio temia que s'haguessin buscat un altre macarró. Llavors em va posar la seva navalla a la mà. Em vaig espantar. Què pretenia? Em va costar lligar caps. Volia que lliurés la navalla a les dones. Era la seva manera d'amenaçar-les, d'advertir-les que tornaria. El Camborio no va sortir mai d'aquell hospital. I jo encara conservo aquella navalla. Amb el temps li he anat perdent el respecte que m'inspirava. Ara la faig servir per tallar fuet.

Inspirat en una vivència de J. V.