divendres, 20 de febrer de 2009

Un gos sense amo

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
En un fanal de la urbanització vam veure un cartell on s’oferia una cadellada de gossets. La Berta es va entendrir davant la foto d'aquelles flonges boletes de llana blanca d'ulls tristois d’avellana. Com que feia gairebé un any que intentàvem tenir descendència, adoptar un d'aquells cadells em semblava ben bé el substitutiu d'una criatura, però me'n vaig guardar prou de dir-ho.
Els propietaris dels animals eren un matrimoni de jubilats anglesos. Mentre preníem el te amb Gill Prescot, la que duia els pantalons en aquell xalet amb jardí reconvertit en improvisada protectora d'animals, vam patir un inversemblant interrogatori que va escodrinyar en la nostra intimitat: professió, ingressos, amistats, disponibilitats horàries, plans de futur. La pulcra i enjoiada dama anglesa volia tenir molt clar si érem uns candidats idonis: “El món és ple de gent dolenta; n'hi ha que m'han vingut a buscar animals per entrenar gossos de lluita i d'altres que els han abandonat als quatre dies”. Un cop superat l'examen, vam travessar un pati ple de gossos grimpaires i escandalosos fins a una caseta de fusta. Els gossets, dins una capsa de cartó, semblaven entendre que s'estava decidint el seu futur i competien a l'hora de fer monades. Tal i com preveia, la Berta es va inclinar pel més desvalgut, l'únic que amagava el nas entre les serradures mirant-nos de reüll.
La Lulú, perquè va resultar ser una gossa, va omplir la casa d’alegria. Quan jo arribava de la feina, em rebia amb salts d'espectacle circense, movent la cua com un rentaparabrises foll. La Lulú ens forçava a aixecar el cul del sofà i ens engrescava a sortir a caminar cada vespre. La seva presència va ser un revulsiu; fins que un dia es va escapar. Vam escampar fotocòpies amb la seva foto per tota la urbanització. Després de tres dies d'angoixa, se'ns va acudir anar fins a la casa de Gill Prescot, no fos cas que la Lulú hagués decidit tornar-hi. La dama anglesa ens va rebre amb fredor. Va demanar-nos molts detalls sobre la fugida de la Lulú; trobava estrany que un gos s'escapés d'una casa on era feliç i semblava insinuar que potser no la tractàvem prou bé. Vam sentir un gran alleujament quan, després de sermonejar-nos i fer-nos patir una llarga estona, va admetre que la gossa era amb ella. Les festes que ens va fer la Lulú en veure'ns van vèncer les reticències de la dama.
La Lulú va tornar a desaparèixer al cap d'uns quants mesos i llavors ja vam anar immediatament a casa de l’anglesa. Teníem el pressentiment que ens mentia quan, sense dignar-se a obrir-nos la porta, ens perjurava que la gossa no era allà. Els plors de la Berta no la van entendrir, ni tampoc van fer efecte les meves amenaces de denunciar-la per acumular bestioles en un pati insalubre. La desaparició de la Lulú ens va sumir en una profunda tristor. Al cap de dos mesos, encara no havíem aconseguit refer-nos, però com a mínim la Berta havia deixat d’incitar-me a emprendre un desesperat assalt nocturn al xalet de l’anglesa per rescatar la Lulú. De matinada, sis mesos després de la fugida, quan la Berta acabava el tractament de fertilitat sense cap resultat, ens van despertar els lladrucs de la Lulú a la porta de casa.
En companyia de la gosseta, hem recuperat una certa harmonia, però ja no és com abans. La Berta gairebé no treu mai la Lulú al carrer per por que s'escapi o que l’anglesa li pugui prendre. Tampoc no ens movem del sofà quan la gosseta ens reclama sortir. La tenim com una presonera, sempre passejant amb corretja i vigilant de tancar totes les portes. Tot i aquestes llastimoses precaucions, o potser a causa d'elles, segur que tard o d'hora la Lulú s'acabarà escapant.

Inspirat en les fugides de la gossa Vilma a la urbanització d'Empuriabrava.