divendres, 28 d’agost del 2009

La tieta del manicomi

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Aquells anys, jo encara tenia por de tornar-me boig com la tieta. L'anàvem a visitar al psiquiàtric de Salt travessant els inquietants jardins del centre i ens creuàvem amb passejants, tristament absents o extremament a l'aguait, que a la nit es convertirien en espectres dels meus malsons. Jo temia que un d'aquells éssers de comportament imprevisible se'm pogués abraonaren qualsevol moment, com els zombis de La nit dels morts vivents. A la primera visita, esperava trobar la tieta tancada en una cel·la fosca i humida, qui sap si encadenada o enfundada en una camisa de força. No contribuïa a tranquil·litzar-me que la mare, tot i la meva insistència, assegurés que la tieta era ben normal, inofensiva, amb més seny que rauxa. Una criatura tendeix a pensar que els pares sobreprotegeixen i menteixen per estalviar-li el coneixement de les veritats més traumàtiques de la vida. La veritat és que la tieta tenia una cambra pulcra i arreglada, amb cobrellit florejat i tapet de ganxet sobre el bufet; tot absolutament equilibrat i anodí. No aparentava cap dels símptomes d'una malaltia mental, si exceptuem la sonsònia de baix to de la seva veu i un atuïment que jo atribuïa a la potent medicació dedicada a combatre uns terribles desordres interns que podien aflorar en qualsevol moment i posar-nos en risc si no ens afanyàvem a tocar el dos. Segurament ella percebia el meu neguit, perquè em podia estalviar els dos petonets de rigor. Més que una pacient, semblava una amatent col·laboradora de les monges que regien l'establiment.
S'havia teixit un dens silenci familiar al voltant de la tieta, a la qual els seus pares (els meus avis) no visitaven mai. L'avi tampoc no podia saber que nosaltres hi anàvem. Quin era el misteri? Potser l'avi havia estat víctima directa de la seva follia. Què els podia haver fet? Quin crim no es perdona a una filla? La meva imaginació era més perillosa que la veritat.
No se m'escapava que la mare sempre parlava dels mals hereditaris de la família, però mai no es referia a la follia. Per aquells anys vaig veure una pel·lícula que em va fascinar i aterrir: Lilith, de Robert Rossen. Una preciosa noia esquizofrènica d'instints destructius (Jean Seberg) sedueix el seu terapeuta del psiquiàtric (Warren Beatty) i l'embolica en la teranyina de la seva follia. No vaig entendre si era una pel·lícula sobre la força de l'amor o de la bogeria, però em va ficar al cos dues pors: la de tornar-me boig i la d'enamorar-me.
Aquella obligació dolorosa que no ens podíem estalviar es va mantenir fins que em vaig fer gran; la visitàvem un o dos cops l'any, avergonyits i amb el cor encongit. Vaig haver d'esperar que es morís per tenir la clau del misteri. Després d'un trist enterrament amb una desena de persones, la mare em va explicar que la tieta havia estat expulsada de casa per haver tacat l'honor de la família. L'estricta moral de l'avi no podia tolerar una mare soltera. Durant la postguerra, les sortides per a una dona repudiada no eren gaire galdoses. Una de les opcions consistia en carregar de raó l'avi que l'acusava de meuca i llançar-se a la mala vida, i l'altra, buscar acollida en alguna institució mitjançant un certificat mèdic -signat per pura commiseració- on s'hi consignessin problemes psicològics. La disjuntiva era cruel: o passar per boja o per puta.
De seguida vaig preguntar què se n'havia fet d'aquell fill, del meu cosí secret. La mare em va dir que li havien pres un cop alletat i segurament l'havien ofert en adopció a alguna família benestant. La tieta no el va veure mai més, de la mateix manera que no havia tornat a veure el pare despòtic que la va treure de casa.