El nen perfecte

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vegés

Veig que t'has fixat que evito trepitjar les ratlles del mosaic, no tolero els quadres torts ni l'escampall sobre la meva taula. No és una cosa de per riure, creu-me.
De petit, tenia una habilitat ben punyetera per detectar els defectes dels companys. Un nen una mica estràbic, un altre que coixejava lleugerament o un andalús papissot es convertien en les meves víctimes predilectes. De seguida els encolomava un motiu molt ben trobat però molt ofensiu que era celebrat per la claca i, a partit d'aquell moment, passava a convertir-se en la denominació generalitzada del pobre desgraciat. Reconec que era una manera estranya de buscar el reconeixement dels companys, de fer-me estimar. Com més èxit tenien les meves ironies, més m'esforçava a trobar nois vulnerables (no m'atrevia amb els pinxos més temuts) per deixar en evidència les seves imperfeccions. Llavors no m'adonava que l'èxit social que obtenia dels meus cruels sarcasmes obeïa al temor dels meus falsos amics de convertir-se en víctimes i no pas a un reconeixement a la meva creativitat. Els receptors de les burles fingien acceptar-les amb esportivitat, tot i que per dintre em devien desitjar una mort lenta.
Ja veus que vaig aprendre a guanyar-me enemics molt aviat. Només ara sóc conscient que darrere d'aquella alegria amb què repartia malnoms i rebatejava a tort i a dret hi havia un convenciment molt perillós: jo era perfecte. Ningú no podria aplicar-me mai cap dels meus motius malèvols, ningú no podria trobar-me mai ni el més petit defecte. Jo em trobava bell, intel·ligent i sensible (imagina't), una mena de prodigi de la natura. Què es podia esperar d'un fill únic consentit i criat entre cotons al qual no es negava mai cap caprici? Què es podia esperar d'algú que havia après a aconseguir-ho tot amb una rebequeria? Sí, d'acord, és una justificació molt pobra. No totes les criatures desateses de famílies desestructurades són carn de presidi. Potser factors hereditaris? Potser el gen d'algun avantpassat esclavista, convençut de pertànyer a una raça superior?
T'explico tot això perquè em sembla que aquest deu ser el record més antic del mal que duc a dins. És en aquells anys quan es va anar afinant la meva capacitat de percebre el desequilibri, el desordre, la desproporció, la manca d'harmonia, la lletjor. Les coses anaven bé mentre aquella facultat, aquell raig x destructiu, apuntava cap als altres. Llavors no sabia que arribaria el moment que es giraria en contra meva. El canvi es va produir quan, en l'adolescència, vaig necessitar de veritat els meus amics. Tots em van girar l'esquena. Jo no era de fiar, no era algú a qui fer confidències, a qui demanar consell, a qui confiar les debilitats i els temors d'aquella edat sense rumb. Em vaig mirar al mirall per primer cop i el raig x em va escorxar fins al moll de l'os, deixant al descobert tots els defectes, tota la putrefacció del meu caràcter. Van aflorar l'egoisme, el perfeccionisme malaltís, la desconfiança, la manca de pietat.
Potser estàs sorpresa, fins i tot espantada, per aquesta allau de sinceritat nocturna. Ja sé que només m'has preguntat per aquestes dèries estranyes de comptar els escalons, de no tolerar les arrugues de la roba i els llençols o de rentar-me les mans a cada moment. Sóc esclau dels rituals, un talibà de l'ordre. El metge m'ho va diagnosticar amb un nom ben lleig: trastorn obsessiu compulsiu. Però no t'espantis. Ja saps que no sóc perillós. Els motius que et dedico a tu són declaracions d'amor. No t'estranyarà si et confesso que conèixer-te i estimar-te ha estat la millor medicina. Mai no m'hauria imaginat que toleraria aquest desordre: tota la teva roba escampada per l’habitació.