Un gos sense amo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
En un fanal de la urbanització vam veure un cartell on s’oferia una cadellada de gossets. La Berta es va entendrir davant la foto d'aquelles flonges boletes de llana blanca d'ulls tristois d’avellana. Com que feia gairebé un any que intentàvem tenir descendència, adoptar un d'aquells cadells em semblava ben bé el substitutiu d'una criatura, però me'n vaig guardar prou de dir-ho.
Els propietaris dels animals eren un matrimoni de jubilats anglesos. Mentre preníem el te amb Gill Prescot, la que duia els pantalons en aquell xalet amb jardí reconvertit en improvisada protectora d'animals, vam patir un inversemblant interrogatori que va escodrinyar en la nostra intimitat: professió, ingressos, amistats, disponibilitats horàries, plans de futur. La pulcra i enjoiada dama anglesa volia tenir molt clar si érem uns candidats idonis: “El món és ple de gent dolenta; n'hi ha que m'han vingut a buscar animals per entrenar gossos de lluita i d'altres que els han abandonat als quatre dies”. Un cop superat l'examen, vam travessar un pati ple de gossos grimpaires i escandalosos fins a una caseta de fusta. Els gossets, dins una capsa de cartó, semblaven entendre que s'estava decidint el seu futur i competien a l'hora de fer monades. Tal i com preveia, la Berta es va inclinar pel més desvalgut, l'únic que amagava el nas entre les serradures mirant-nos de reüll.
La Lulú, perquè va resultar ser una gossa, va omplir la casa d’alegria. Quan jo arribava de la feina, em rebia amb salts d'espectacle circense, movent la cua com un rentaparabrises foll. La Lulú ens forçava a aixecar el cul del sofà i ens engrescava a sortir a caminar cada vespre. La seva presència va ser un revulsiu; fins que un dia es va escapar. Vam escampar fotocòpies amb la seva foto per tota la urbanització. Després de tres dies d'angoixa, se'ns va acudir anar fins a la casa de Gill Prescot, no fos cas que la Lulú hagués decidit tornar-hi. La dama anglesa ens va rebre amb fredor. Va demanar-nos molts detalls sobre la fugida de la Lulú; trobava estrany que un gos s'escapés d'una casa on era feliç i semblava insinuar que potser no la tractàvem prou bé. Vam sentir un gran alleujament quan, després de sermonejar-nos i fer-nos patir una llarga estona, va admetre que la gossa era amb ella. Les festes que ens va fer la Lulú en veure'ns van vèncer les reticències de la dama.
La Lulú va tornar a desaparèixer al cap d'uns quants mesos i llavors ja vam anar immediatament a casa de l’anglesa. Teníem el pressentiment que ens mentia quan, sense dignar-se a obrir-nos la porta, ens perjurava que la gossa no era allà. Els plors de la Berta no la van entendrir, ni tampoc van fer efecte les meves amenaces de denunciar-la per acumular bestioles en un pati insalubre. La desaparició de la Lulú ens va sumir en una profunda tristor. Al cap de dos mesos, encara no havíem aconseguit refer-nos, però com a mínim la Berta havia deixat d’incitar-me a emprendre un desesperat assalt nocturn al xalet de l’anglesa per rescatar la Lulú. De matinada, sis mesos després de la fugida, quan la Berta acabava el tractament de fertilitat sense cap resultat, ens van despertar els lladrucs de la Lulú a la porta de casa.
En companyia de la gosseta, hem recuperat una certa harmonia, però ja no és com abans. La Berta gairebé no treu mai la Lulú al carrer per por que s'escapi o que l’anglesa li pugui prendre. Tampoc no ens movem del sofà quan la gosseta ens reclama sortir. La tenim com una presonera, sempre passejant amb corretja i vigilant de tancar totes les portes. Tot i aquestes llastimoses precaucions, o potser a causa d'elles, segur que tard o d'hora la Lulú s'acabarà escapant.

Inspirat en les fugides de la gossa Vilma a la urbanització d'Empuriabrava.

Guantánamo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Dins la cel·la se m'apareix un cocodril d'ulls assassins mirant-me de fit a fit; percebo el seu alè putrefacte, els seus ullals de genives sanguinolentes, la seva respiració d’ultratomba. Sembla tan real que se'm fa estrany que no m'arrenqui el cap d'una queixalada. Ara ja no tinc visions agradables, com quan notava entre els meus dits enguantats l'aigua fresca d'un rierol. He d'amagar aquests miratges. Ells no han de saber mai que les seves tàctiques criminals comencen a estovar-me el cervell. No han de descobrir que la meva ment, privada d'estímuls exteriors, comença a construir una terrible realitat paral·lela.
M'han amputat els sentits per robar-me tot el que tinc d'humà, però em queda l'olfacte per ensumar la pudor de goma d'aquesta màscara que em tapa la visió i la llengua per tastar-ne la seva aspror. El nas i el gust són una taula de salvació, una certesa. Aquests soldadets presumits i estúpids, vestits amb pulcres uniformes de camuflatge i botes lluents, em prenen per un terrorista fanàtic capaç d'obeir cegament ordres suïcides, capaç d'immolar-me enmig de criatures per guanyar-me el paradís. M'he cansat de repetir-los que no sé res d'Al Qaeda ni d’Osama Ben Laden, que sóc un pobre carnisser temorós d’Alà. Però mai no es donen per vençuts. No es pot raonar amb ells. M'interroguen amb tàctiques diferents: un dia m’humilien despullant-me davant de tothom, un altre m'espanten amb un gos entrenat per atacar els presoners i al següent m'obliguen a trepitjar l'Alcorà. Dins la meva reduïda cel·la-contenidor de metall, un nínxol il·luminat dia i nit per un fluorescent que fa pampallugues, perdo la noció del temps. Avui he passat del meu silenci de sepulcre a la disco-infern. M’han posat mil vegades a un volum eixordador el Born in the USA de Bruce Springsteen. Quan he vist que em descontrolava, m'he mossegat la llengua. A la sortida, un capità exaltat m’ha cridat: “Josuè també va fer servir la fressa de les trompetes per dur el terror als cors dels habitants de Jericó”. M’ha quedat dins el cap un xiulet agut que em ressonarà uns quants dies.
Em fan por les converses amb el metge, un home maligne vol penetrar dins el meu cap amb bones paraules per descobrir-hi els meus punts flacs. Però sóc una caixa tancada, hermètica, sense cap escletxa. Em faig el boig, m’amago en la confusió, exagero el dolor de les tortures suportables i em mostro immutable davant les que em podrien fer flaquejar. El metge torturador vol saber què somio. No li parlaré mai de les visions i els malsons terribles, dels cavalls salvatges que corren per sota terra. Li dic que somio la segona vinguda del profeta Mahoma i que em trobo entre els seus fidels servidors. El metge em pregunta en quin idioma em parla el meu Déu i jo li contesto que tothom em parla en la llengua de les formigues. Sovint s'enfada amb el traductor, perquè quan li tradueix les meves respostes absurdes dubta de quin dels dos li pren el pèl.
Aquests Rambos de fireta es creuen els paladins de la llibertat, els representants d’una civilització superior. Puc veure l’odi i el menyspreu reflectit als seus ulls. Entre els meus guardians hi ha una excepció: una noia soldat que algun cop ha infringit les normes per oferir-me un glop d’aigua o una pastilla de xocolata. Avui s’ha presentat a la cel·la amb un tub de dentífric i un raspall de dents. Ha reproduït davant meu, amb una gesticulació exagerada, els moviments del raspall, com si jo fos un mico que ignorés la higiene bucal i pogués aprendre-la per imitació. Quan m’ha passat els estris, he omplert el raspall de pasta i m’he fregat enèrgicament els ulls.

Inspirat en el testimoni de Lahcen Ikassrien, expresoner de Guantánamo convidat a Girona per Amnistia Internacional.

La dona de fer feines

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La mare m'ha trucat perquè l'acompanyi a una d'aquelles visites incòmodes que tenen l'aire funest d'un darrer comiat. La Jacinta, la nostra antiga dona de fer feines, pateix un càncer limfàtic. “No se'n sortirà”, m'ha advertit la mare amb aquell to inapel·lable amb què desarma qualsevol. Sembla que fa quatre dies que jo i el meu germà, fets uns trapelles, disparàvem avions de paper al cul rinoceròntic de la Jacinta mentre ella feia córrer la baieta agenollada al passadís de casa. I resulta que ja ha complert setanta anys i nosaltres ja hem parit els nostres propis trapelles.
Però anomenar dona de fer feines a la Jacinta és fer-li poca justícia. Va començar a venir a hores i de seguida es va fer imprescindible. La recordo untant-nos generosament les llesques de pa amb Nocilla per berenar, feinejant incansablement amunt i avall o cantussejant rancis boleros tot planxant. La Jacinta, que no va dir mai ni una paraula en català, s'expressava en una mena de dialecte murcià amb un deix tan pagerol que quan la senties et costava déu i ajuda aguantar-te el riure. Com si fos en Paco Martínez Soria a la pel·lícula “La ciudad no es para mí”. Deia una miaja de pan, una chispica de vino, una becicleta, un bujero o un repelú. La majoria dels verbs, els començava amb a: allevar, arrecibir, arrecetar. A vegades, la fèiem emprenyar a propòsit per sentir-li el seu al·lucinant repertori de renecs estrambòtics: anciendecandiles, burriciego, cagonrrediez. Quan s'adonava que ens en fotíem, ventava al meu germà un clatellot benèvol i li deia: Está apollardao! Li fèiem les mil i una, però mai no s'enfadava. Sempre ens va tractar amb una paciència de santa i una estimació que no ens mereixíem.
Fins avui, mentre ens dirigíem amb la mare al barri suburbial de la Jacinta, no m'he assabentat que un oncle la va embarassar als 18 anys i el pare, un pastor de cabres autoritari i curt com una cua de conill, la va fotre al carrer per salvar l'honor de la família. Va perdre el fill, un avortament espontani seguit d'una infecció a la matriu la va deixar estèril per sempre. En diversos hotels i restaurants de la Costa Brava va conèixer l'explotació de l'emigració, fins que va venir rebotada a Girona, on es va obrir camí fregant terres. Era una mula de càrrega capaç d'anar de casa en casa del matí a la nit. La mare no la va veure mai amb cap home. Els diumenges, el seu únic dia de descans, anava, sempre sola, al matí a missa i a la tarda al cinema.
Ens ha obert la porta la veïna que vetlla la Jacinta. És un piset d'habitacions diminutes empaperades de flors descolorides i atapeït de litografies de saldo, tapets de ganxet i figuretes kitsch. Sobre les lleixes, fileres de marcs amb fotografies d'antigues estrelles de Hollywood retallades de les revistes: Cary Grant, Gene Kelly o Shirley MacLaine, com si s'hagués creat una família a mida robada de les pel·lícules.
La Jacinta, enllitada, du encasquetada una ridícula perruca sintètica que sobre el seu rostre demacrat de color de cera sembla una broma macabra. Està molt prima i canviada; no l'hagués reconeguda mai. Els sedants la mantenen estabornida, amb la parla i els moviments alentits. La mare no ha aconseguit fer-la reaccionar, però quan m'hi he acostat per preguntar-li si em recordava, ha fet un esforç desconcertant per estrènyer-me la mà i els ulls se li han negat de llàgrimes. El seu gest ens ha emocionat, però de seguida hem pensat que m'havia confós o que començava a perdre el cap. Just abans de marxar, he descobert sobre el capçal del llit, en un marc de plata, l'única fotografia autèntica de tota la casa: hi sortim jo i el meu germà de petits, pedalant amb pantalons curts sobre dos tricicles.

Inspirat en la vida d'una immigrant murciana.