diumenge, 15 d’abril de 2012

Elefant



Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Fa una colla d'anys, l'elefant ensinistrat d'un circ rus que va fer parada a la ciutat es va posar malalt. L'animal apareixia als vistosos cartells amb un sumptuós collar de pedres precioses i un frontal de vellut vermell amb una enorme estrella daurada. Shazam, l'elefant que podia recordar, constituïa un dels números estrella del circ, de manera que el presentador es va veure obligat a disculpar la seva absència a la funció inaugural explicant que el clima de la ciutat no se li havia posat gaire al vell animal reumàtic. S'havia fet cèlebre entre els públics d'arreu del món aixecant una pota tremolosa sobre el cap de l'arriscat domador, però el número estel·lar de l'actuació del paquiderm, el que li havia donat la fama, consistia en triar 10 nens i nenes d'entre el públic i fer-los pronunciar, un per un, el seu nom davant de Shazam. Llavors, els nens es posaven en fila davant de l'animal i el domador repetia aleatòriament els noms, de manera que Shazam els pogués identificar tocant-los el caparró amb la punta de l'enjogassada trompa.

Però aquell dia Shazam no actuaria. Al final de l'espectacle, el director del circ va convidar els nens i nenes a visitar l'elefant malaltó per donar-li ànims i fer-li arribar els desitjos d'un ràpid restabliment. Quan la mainada van entrar en alegre comitiva a la fètida carpa del malalt, es van endur la visió deplorable d'un vell gegant abatut, la trompa inerta com una serp atropellada. L'elefant jeia de costat, respirava com una cafetera esquerdada i tenia les forces justes per aixecar les parpelles encartonades i deixar entreveure uns immensos ulls llagrimosos de foscor profunda i esgarrifosa. La visió va causar un gran impacte a les criatures, algunes de les quals, malgrat la seva suposada ingenuïtat, es van adonar de seguida que l'elefant s'estava morint. El silenci respectuós dels infants, només trencat pel somiqueig d'alguna criatura massa impressionable, va reconfortar l'abatut domador, que no s'havia mogut del seu costat des de feia tres dies. L'home havia renunciat a fer-lo aixecar, després va renunciar a fer-lo menjar i ara ja només li quedava mullar-li la boca amb una mànega d'aigua i recollir les seves comptades defecacions. Semblava una vetlladora esperant conformada el fatal desenllaç. Però l'elefant no tenia cap pressa.

La vigília de la partida del circ, el director va fer un intent desesperat d'aixecar el paquiderm contractant un camió grua. Van desmuntar la carpa i van passar-li unes cadenes a través d'unes regues gratades a terra per sota la seva còrpora. Confiava introduir-lo al tràiler que l'havia de transportar a la propera ciutat. L'operació va ser un complet fracàs. El tonatge de l'animal, que va ser cruelment maltractat, va imposar la seva lògica aclaparadora.

El circ va aixecar el campament i l'elefant moribund i el seu domador es van quedar en una solitària carpa enmig d'un camp ras als afores de la ciutat. Molts s'acostaven a contemplar l'agonia per curiositat, o potser per morbositat, però quedaven impressionats per la serenitat i enteresa amb què aquella bèstia descomunal afrontava la mort. N'hi havia molts que es posaven a plorar i d'altres que s'agenollaven a resar. L'elefant malalt va començar a atraure tanta gent que l'Ajuntament va haver d'encerclar el recinte amb tanques. Quan el bom-bom del cor de l'animal es va aturar (el silenci sepulcral permetia sentir-lo), els adoradors de l'elefant van tenir la transcendent sensació d'haver viscut l'epifania d'una nova religió. Van fer una col·lecta per pagar l'excavadora que va fer el forat de la tomba en aquell mateix camp i més endavant hi van aixecar una petita capella.