divendres, 6 de juny del 2008

L'èpica del fracàs


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El 8 de març de 2005, en un hotel de Londres, vaig rebre una lliçó dolorosa però memorable sobre l'èpica del fracàs. Aquell vespre s'enfrontaven el Chelsea i el Barça en els octaus de final de la Lliga de Campions. Havíem volat amb Ryanair fins a Londres, sense entrades, i després de quatre dies de turisme gregari amb uns ridículs cartells de “Buy tickets Chelsea-Barça” enganxats a l'esquena, ens vam resignar a veure el transcendental matx des del bar-restaurant de l'hotel.
El Chelsea era el penúltim caprici d'un multimilionari rus, un club que s'havia venut l'ànima per formar un equip a cop de talonari. El seu entrenador era la bèstia negra del barcelonisme: un personatge vanitós, prepotent i despectiu que havia traït els principis cruiffistes que havia mamat a can Barça. S'enfrontaven dues maneres de veure el futbol. I qui sap si també dues maneres de veure la vida. El Barça tenia estil, estètica, màgia. El Chelsea tenia empenta, esperit de sacrifici, disciplina. L'art contra la força. La imaginació contra el múscul.
Ja des dels primers minuts del partit vaig tenir un amarg pressentiment. Un noble boxador fidel als principis del Marquès de Queensberry no té cap possibilitat davant d'un pinxo de barriada bregat en mil batusses. A la mínima que els barcelonistes erraven les seves mil·limètriques combinacions, els corpulents migcampistes del Chelsea se'ls abraonaven amb atacs afuats i profunds com una ganivetada. Xavi va relliscar enmig dels seus hipnòtics passos de saló i el Barça va rebre la primera ferida. Però més dolorós que el gol, van ser els forassenyats crits d'alegria d'una mena de hooligan envellit assegut en un racó de la sala. La discreció que l'havia fet passar inadvertit fins llavors derivava ara en una erupció de gesticulacions eufòriques i cridòria simiesca. El segon gol li va fer vessar mitja gerra de cervesa mentre ens dedicava un brindis foteta. La seva esposa, sempre d'esquena a la pantalla, somreia forçadament amb un rictus de patetisme. El tercer gol del Chelsea, al minut 18 del partit, el va fer posar dempeus. La dona, avergonyida, el va estirar de la màniga. Quan ell alçava la mà per alliberar-se, la dona va fer el gest de cobrir-se la cara, com si estigués avesada a rebre trompades d'aquell bordegàs. Ell, però, no la va pegar. Va caminar vacil·lant fins a la nostra taula i em va tustar l'espatlla com si ens donés el condol. Vaig voler aixecar-me, trencar-li la gerra a la cara i rebentar-li a cosses aquella panxa botida de cervesa. Us juro que l'hagués matat allà mateix, sense cap pietat. Però no vaig fer res.
No ens vam engrescar gaire amb l'intent de remuntada del Barça. Ni tan sols amb aquell segon gol que empatava l'eliminatòria. La derrota ja ens corria per les venes. Com un púgil sonat, només esperàvem el cop definitiu. I a fe que va arribar. Però aquell quart gol del Chelsea no va fer explotar l'energumen. Restava entresuat, envermellit i immòbil. La borratxera l'havia deixat molt tocat. Es va aixecar pesadament abans d'acabar i, fent tentines, ajudat per la dona, va caminar fins a recepció. Llavors ho vaig entendre: duia la mà aferrada al cor. Ella semblava espantada. El recepcionista, neguitós, parlava per telèfon mentre donava indicacions a l'esposa. Li descordaven la camisa i el ventaven. Mentre els companys, aliens a l'incident, es retiraven capcots a les habitacions, jo em vaig arrepapar en un sofà disposat a paladejar l'espectacle. Vaig contemplar els seus esbufecs i el pànic dibuixat als seus ulls fins que se'l va endur una ambulància. Me'n vaig anar a dormir sense cap remordiment. Em vaig llevar amb ressaca de derrota i d'assassinat.


Basat en una experiència de Josep Miquel P.