Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Em va despertar la frenada. El papa havia deixat anar el volant de la furgoneta i aixecava les mans enlaire. La mama m'esclafava la cara contra el seu pit i repetia fluixet: “ai que ens mataran a tots”. El cor li anava a tot màquina. Uns homes amb màscares negres amb uns forats pels ulls van sortir de la foscor i ens van envoltar apuntant-nos amb llanternes i metralletes. Arribàvem a l'hotel (la “masseria”, que en deien ells) després de sopar a Palerm. Jo trobava que aquell hotel era el més sensacional de les nostres vacances a Sicília: jugàvem a prínceps i princeses corrent per passadissos solitaris, grans biblioteques i habitacions senyorials; saltàvem sobre uns sofàs tous com llits elàstics i teníem per a nosaltres sols una piscina amb trampolí enmig d'arbres antics i flors de tots colors. La mare deia que aquell casalot solitari perdut enmig de les muntanyes pelades li feia mala espina. No podia dir que fos lleig, és clar, però trobava estrany que en ple mes d'agost només hi hagués tres habitacions ocupades i que les criades marxessin a la nit deixant les portes obertes. No va voler visitar Corleone, el poble del costat.
Un d'aquells homes emmascarats va picar amb l'arma a la finestra del papa i li va ensenyar un carnet amb un escut d'or. “Carabinieri”, va dir. Després, el papa va baixar la finestra i li va ensenyar el seu carnet. El papa li va dir a la mare que no patís, que eren policies. Tot i que jo no estava gens espantada, el papa em va dir que no tingués por, que aquells homes eren dels bons, que només volien mirar si els dolents s'amagaven a l'hotel. Jo no entenia que els bons es tapessin la cara. El papa em va dir que eren com una mena de superherois i que ningú podia descobrir els seus poders especials. L'aparcament i el jardí eren plens d'emmascarats. En vaig comptar més de trenta. Les pampallugues dels cotxes de policia i les llanternes enfocant amunt i avall semblaven una discoteca. Els emmascarats van canviar les metralletes per pistoles i ens van fer esperar a la porta de l'habitació mentre ho regiraven tot. La mare va dir que s'havien descuidat de mirar sota el llit. Les pistoles semblaven de plàstic. El pare em va dir que, normalment, les pistoles de veritat semblen de mentida i les de mentida semblen de veritat.
El superheroi que manava, que era alt i gros com un gegant, se'm va acostar i es va destapar la boca per ensenyar-me que reia. Em va explicar que tenia una “bambina” de la meva edat. També em va dir que Sicília era una illa molt “bella” però que hi havia “gente brutta”.
La mare volia marxar de l'hotel de seguida però el papa va dir que enlloc podíem estar més segurs. La segona nit érem completament sols. Totes les portes, menys la de la nostra habitació, continuaven obertes. Les cambreres no deien ni una paraula. Damunt d'una taula del menjador van preparar tres plats de menjar tapats amb plàstics. El pare deia que quan es fes fosc potser algú sortiria del seu cau de les muntanyes i se'ls menjaria. Aquella nit, la mare va somniar que un home dolent es passejava pel casalot, es prenia el sopar fred, llegia al sofà de la biblioteca i s'estirava a dormir sota el nostre llit.
La mestressa de l'hotel no era una princesa, sinó una baronessa. Només vam veure el seu fill, que cada matí venia en moto des de Palerm. No sabia res de la visita dels “carabinieri”. El pare trobava increïble que els propietaris no sabessin que els seus clients havien estat rebuts a punta de pistola per un exèrcit de policies. El propietari va cridar el jardiner, que també feia de vigilant nocturn. Tampoc no sabia res, però va aclarir que allà tots tenien un son molt profund.
Em va despertar la frenada. El papa havia deixat anar el volant de la furgoneta i aixecava les mans enlaire. La mama m'esclafava la cara contra el seu pit i repetia fluixet: “ai que ens mataran a tots”. El cor li anava a tot màquina. Uns homes amb màscares negres amb uns forats pels ulls van sortir de la foscor i ens van envoltar apuntant-nos amb llanternes i metralletes. Arribàvem a l'hotel (la “masseria”, que en deien ells) després de sopar a Palerm. Jo trobava que aquell hotel era el més sensacional de les nostres vacances a Sicília: jugàvem a prínceps i princeses corrent per passadissos solitaris, grans biblioteques i habitacions senyorials; saltàvem sobre uns sofàs tous com llits elàstics i teníem per a nosaltres sols una piscina amb trampolí enmig d'arbres antics i flors de tots colors. La mare deia que aquell casalot solitari perdut enmig de les muntanyes pelades li feia mala espina. No podia dir que fos lleig, és clar, però trobava estrany que en ple mes d'agost només hi hagués tres habitacions ocupades i que les criades marxessin a la nit deixant les portes obertes. No va voler visitar Corleone, el poble del costat.
Un d'aquells homes emmascarats va picar amb l'arma a la finestra del papa i li va ensenyar un carnet amb un escut d'or. “Carabinieri”, va dir. Després, el papa va baixar la finestra i li va ensenyar el seu carnet. El papa li va dir a la mare que no patís, que eren policies. Tot i que jo no estava gens espantada, el papa em va dir que no tingués por, que aquells homes eren dels bons, que només volien mirar si els dolents s'amagaven a l'hotel. Jo no entenia que els bons es tapessin la cara. El papa em va dir que eren com una mena de superherois i que ningú podia descobrir els seus poders especials. L'aparcament i el jardí eren plens d'emmascarats. En vaig comptar més de trenta. Les pampallugues dels cotxes de policia i les llanternes enfocant amunt i avall semblaven una discoteca. Els emmascarats van canviar les metralletes per pistoles i ens van fer esperar a la porta de l'habitació mentre ho regiraven tot. La mare va dir que s'havien descuidat de mirar sota el llit. Les pistoles semblaven de plàstic. El pare em va dir que, normalment, les pistoles de veritat semblen de mentida i les de mentida semblen de veritat.
El superheroi que manava, que era alt i gros com un gegant, se'm va acostar i es va destapar la boca per ensenyar-me que reia. Em va explicar que tenia una “bambina” de la meva edat. També em va dir que Sicília era una illa molt “bella” però que hi havia “gente brutta”.
La mare volia marxar de l'hotel de seguida però el papa va dir que enlloc podíem estar més segurs. La segona nit érem completament sols. Totes les portes, menys la de la nostra habitació, continuaven obertes. Les cambreres no deien ni una paraula. Damunt d'una taula del menjador van preparar tres plats de menjar tapats amb plàstics. El pare deia que quan es fes fosc potser algú sortiria del seu cau de les muntanyes i se'ls menjaria. Aquella nit, la mare va somniar que un home dolent es passejava pel casalot, es prenia el sopar fred, llegia al sofà de la biblioteca i s'estirava a dormir sota el nostre llit.
La mestressa de l'hotel no era una princesa, sinó una baronessa. Només vam veure el seu fill, que cada matí venia en moto des de Palerm. No sabia res de la visita dels “carabinieri”. El pare trobava increïble que els propietaris no sabessin que els seus clients havien estat rebuts a punta de pistola per un exèrcit de policies. El propietari va cridar el jardiner, que també feia de vigilant nocturn. Tampoc no sabia res, però va aclarir que allà tots tenien un son molt profund.
Basat en l'experiència a Sicília de la Júlia, de 7 anys.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada