dilluns, 14 de juliol de 2008

Un corredor nocturn


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.