De vegades, la fatalitat sap esperar pacientment una petita escletxa en la nostra rutina, sap arrossegar-se sibil·linament com una serp fins al nostre jaç quotidià per inocular-nos el verí letal. Pot passar un dia qualsevol, per exemple, davant d'un semàfor vermell. Una badada, un càlcul erroni, una pulsió de mort que ens empeny a trepitjar l'accelerador en lloc del pedal del fre i ja està, abandonem aquest món amb els peus per davant.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.
Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada