divendres, 31 d’octubre del 2008

Ja ningú demana sal


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
La vídua del quart segona és una anciana poc corrent: es tenyeix de ros oxigenat, fuma cigarretes amb broquet i encara porta texans. Li diuen la iaia hippy. Quan la trobo a l'ascensor, amb una naturalitat que enamora em pregunta si ja tinc xicota i, sense esperar resposta, m'aconsella que em deixi portar pel cor. Jo sóc poc enraonador de mena, així que la deixo dir. Un dia em parla dels viatges amb Vespa per Europa amb el seu difunt marit; un altre, dels seus antics pretendents i, sovint, em fa cinc cèntims de la darrera pel·lícula que ha vist. Just abans de tancar-se la porta de l'ascensor, sempre em dedica una mirada tan tendra, com si mirés un cadell, que sembla voler afillar-se'm o convidar-me a prendre el te.
Es veu que un d'aquests penjats drogates de l'àtic que amb els seus escàndols tenen en peu de guerra mitja escala pujava amb la iaia hippy a l'ascensor i, animat pel seu bon rollo, li va demanar una mica de sal. Sembla que a la iaia li va fer gràcia aquesta mostra d'antiga fraternitat veïnal, perquè ara ja ningú no demana sal, ni sucre, ni un trist grapat d'arròs. El tipus es va quedar al pas de la porta mentre la bona dona entrava a la cuina. La iaia es va sorprendre que en sortir, aquell jove veí hagués començat a pujar les escales de tres en tres. De bona fe, el va cridar i el va fer recular a buscar la sal. Fins que no va tancar la porta no es va adonar que el seu moneder havia desaparegut de damunt del rebedor. En lloc de denunciar el robatori, la iaia va explicar a alguns veïns que s'estimava més no embolicar la troca, que tampoc no li venia de cinquanta euros. L'endemà al matí, els escombriaires van trobar el moneder dins un contenidor davant de l'edifici, amb la documentació intacta però sense ni un cèntim. Un veí del seu replà va insistir-li que calia presentar denúncia i fins i tot es va oferir a acompanyar-la a comissaria, però la iaia no en va voler saber res. L'home estava tan indignat que va decidir anar a plantar cara al lladre. Després de trucar amb insistència, li va obrir la porta de l'àtic una noia rossa d'aspecte fràgil i malaltís. El veí li va descriure el robatori i li va dir que el lladre, segons tenia entès, vivia en aquell pis. La noia va sospirar profundament abans d'admetre-ho tot. Va confiar-li que el lladre feia dos mesos que no li pagava l'habitació i que cada cop que gosava reclamar-li el lloguer l'amenaçava de punxar-la amb una xeringa. Es veu que la noia, atemorida, va proposar-li al veí d'anar a comissaria per presentar una denúncia conjunta. El veí no ho va veure gens clar. Li va fer por d'implicar-se massa en aquest assumpte. Al cap i a la fi, ell no podia denunciar algú que no li havia fet res personalment.
Des que em van explicar aquesta història, que corre de boca en boca entre els veïns de l'escala, no havia tornat a coincidir amb la iaia hippy. Ahir vam pujar junts i, amb la mateixa passió de sempre, em va intentar resumir en un minut d'ascensor la trama de ¡Mamma mia! Com que no se'n va sortir, em va semblar que valia la pena fer el cor fort, sortir de l'ascensor, dir-li que no tenia pressa i que m'interessava escoltar-li el final de la pel·lícula. La meva sortida la va descol·locar. Vaig veure als seus ulls una espurna de desconfiança. Va continuar parlant però d'una manera mecànica i forçada que em va incomodar. Ens vam acomiadar alleugerits.
Ahir a la matinada, una mica encaboriat, se'm va acudir una idea genial. Aquest matí he baixat l'escala a peu, silenciós, i en passar pel replà de la iaia hippy, he esmunyit dissimuladament un bitllet de 50 euros sota la seva porta.

Basat en un succés explicat per Anna H.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tinc uns veïns ioquins que em van venir a demanar una xeringa.