divendres, 7 de novembre del 2008

La gàbia de les nenes



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Espiava la nena dels meus somnis amorrat a la tanca metàl·lica que separava els sexes al pati. Als anys 70, una barrera de dos metres d'altura dividia de cap a cap el pati de la meva escola en dues meitats: la dels nens i la de les nenes. L'edifici tenia també dues ales amb entrades simètriques, una per a cada sexe, amb les paraules Niños i Niñas escrites a la llinda. Aquella barrera era una tranquil·litzadora línia divisòria entre els desitjos i la realitat, entre el bàrbar i matusser món dels nens i el misteriós i delicat univers de les nenes. Com a enamorat infantil, jo era un romàntic tan precoç com tímid, un aprenent de voyeur que només espera furtar a l'objecte de la seva devoció la imatge d'un gest airós o un lluminós somriure. Res més. Cara a cara davant d'aquella bellesa infantil hagués envermellit com un pebrot i no hagués sabut articular res coherent; com en Charlie Brown tremolós davant la seva rossa panotxa. Desig i terror es confonien.
A classe, érem una colla d'energúmens. Quan ens deixaven sols, arribàvem a fer batalles de castanyes bordes (fins que a un van fer-li un ull de vellut). La soferta i espiritual professora de música suportava amb resignació cristiana una crucifixió gairebé diària. La classe de solfeig semblava el mercat de Calaf i els intents de la mestra de redreçar la situació eren patèticament infructuosos. La mala fama de la nostra classe s'escampava per tota l'escola. Recordo que ens van castigar sense pati durant una setmana perquè els més brètols van enganxar-li a l'esquena de l'abric, amb un xiclet, un cartell ofensiu que ella va passejar per tota l'escola. La gresca de la classe de música va anar pujant de to fins que el director va decidir aïllar els elements més perillosos en un soterrani, buidant-lo d'andròmines i reconvertint-lo en aula de càstig.
Totes aquestes coses passaven mentre la tanca ens separava de les nenes. L'any 1979, quan jo tenia 12 anys, una nova fornada de mestres joves va voler obrir l'escola als nous aires de la democràcia. I això passava per abatre la tanca. Alguns pares i professors carques deien que la barreja de sexes distrauria l'atenció i faria abaixar el nivell. Malgrat tot, es van dividir les classes per la meitat i nens i nenes vam compartir pupitre. Estic convençut que el nivell no va baixar, però el nostre món va patir una sotragada. No estàvem preparats. Havíem viscut massa anys junts en aquella artificiosa bombolla de masculinitat. Una colla d’amics de l'ànima va ser separada. Els primers mesos entre les nenes van ser estranys i convulsos. Alguns vailets, sense models de relació amb el sexe oposat, van exhibir comportaments estúpids, adreçats només a impressionar les nenes. A la llarga, el canvi va tenir efectes sedants. Les nenes temperaven l'ambient i estimulaven el treball. Semblaven més treballadores, realistes, pràctiques; molt més connectades al món que la majoria dels nens. Després de passar-nos tota la vida escolar veient les nenes des de la barrera, ara descobríem que se’ns havia escamotejat una assignatura més important a la vida que qualsevol matèria obligatòria: el laberint de la feminitat.
Jo vaig ser de la meitat dels afortunats. Les nenes més bufones van caure de la meva banda, inclosa la meva rossa panotxa. Aquell curs vaig descobrir que la idealització requereix distància. El contacte rutinari amb la nena dels meus somnis va suposar un gran desengany. Era una criatura consentida, presumida i freda. Aquell seu gest d'apartar-se els cabells subjectant-los rere l'orella que m'electritzava des de l'altre costat de la tanca, va resultar insofrible vist de prop cent cops cada dia.

A partir d'una experiència viscuda a l'escola Annexa de Girona

1 comentari:

Anònim ha dit...

Recordo la "gabia" de l'Annexa. Però jo vaig fer tot el curs sense nenes.