divendres, 2 de gener de 2009

El xoc

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
En un segon vaig intuir que aquell Seat 124 de color groc em portaria problemes. El vaig veure acostar-se a tota velocitat pel retrovisor del cotxe i vaig tenir el temps just d'aferrar-me al volant, arronsar les espatlles i tancar els ulls esperant el xoc. L'impacte va ser molt violent i en vaig sortir amb un petit trenc al front i una fuetada cervical. El paraxoc i els llums posteriors van quedar trinxats. El conductor del 124, un presumit gallet de barriada, va baixar del cotxe remugant: “Me cago en mi puta mala suerte, estoy jodido, esto me hunde”. Es va excusar dient que s'havia distret, capficat en els seus maldecaps. Un cop vam haver arraconat els cotxes a la vorera, el pinxo va començar a dir que allò ho havíem d'arreglar entre ell i jo. “Ni guripas, ni testigos”, repetia mentre jo li reclamava l'assegurança. Com que jo no afluixava, em va ensenyar una mena de permís penitenciari amb el segell de la presó de La Roca del Vallès. “Si esto se sabe, me vuerven ar talego. No me seas cabrón”. No buscava compassió, volia intimidar-me. Era com si em digués: compte nano, sóc un ex presidiari!
Finalment, va tocar el dos deixant-me l'adreça i el telèfon escrits en un paper, i perjurant que, factura en mà, em pagaria trinco-trinco la reparació. Tal com vaig témer, les seves senyes eren falses. Enrabiat per l'engany, vaig estirar l'únic fil que em quedava: el número de la matrícula. Una cosina que treballava en una asseguradora em va aconseguir les dades del propietari del vehicle. Era una adreça de Font de la Pòlvora, un suburbi proscrit als afores de la ciutat; el gran supermercat de la droga i l'indret on la policia acostumava a recuperar motos i cotxes robats. Fins a tres taxis es van negar a portar-m'hi. L'autobús em va deixar al límit del barri perquè sempre se saltava la darrera parada. De seguida vaig entendre per què. Els carrers eren gairebé impracticables; s'havien convertit en una mena de tallers de desballestament a l'aire lliure. Tot era ple de ferralla i andròmines: xassís de cotxes, pneumàtics, bidons, bombones de butà. La canalla i les dones m'adreçaven mirades poc hospitalàries. Només un parell de joves es van acostar per oferir-me “caballo”.
Vaig entrar en un bloc decrèpit amb totes les bústies rebentades. El 124 groc era aparcat molt a prop, però amb una matrícula diferent. Com que el timbre no funcionava, vaig picar molts cops amb la mà. Quan ja em rendia, una veu somorta i tremolosa va sonar darrere la porta: “¿Qué quiere?” En dir el nom de qui buscava i després d'un petit concert de volts de clau, llisquets i cadenetes, la porta es va obrir. “Mi hijo no está”, va dir una velleta pansida amb ulls petits i negres de ratolí. La dona caminava palpant les parets. La vaig seguir fins a un diminut menjador envaït per una enorme muntanya multicolor de roba per estrenar: jerseis, pantalons, camises. Mentre li explicava l'accident, l'àvia es va asseure a la seva butaca per continuar maquinalment la feina interrompuda. Amb una destresa increïble per unes mans encartonades, prenia una peça del munt de roba, tallava amb unes tenalles la xapa antirobatori, que es guardava damunt la falda, i llançava el teixit a un segon piló. En concloure la meva narració, l'àvia va extreure de sota la butaca una caixa de llauna de galetes Birba: “Cójalo de aquí. Me fio de usté”. Fins llavors no em vaig adonar que era cega. Juro que a la capsa hi havia, pel cap baix, dos o tres milions de pessetes. Vaig anar estirant els diners d'un dels feixos de bitllets fins a completar les 80.000 pessetes de la factura de la reparació. Abans de marxar, l'àvia em va regalar una brusa amb lluentons d'Armani.

Inspirat en un cas ocorregut a Girona l'any 1987.