divendres, 16 de gener de 2009

Xuta, xuta!

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig passar de cofoi futbolista de carrer a sofert jugador federat quan l'equip del meu barri s'enfonsava en la classificació i necessitava un golejador. El pit a punt d'explotar al primer esprint i els turmells adolorits pels tacs rivals em van descobrir que el futbol competitiu era tota una altra cosa. Els meus elèctrics driblatges eren foc d'encenalls en aquells camps inacabables. Als primers partits, cada cop que m'embrancava en una jugada de malabarista apareixia un defensa destraler amb tècnica de bulldozer que m'escombrava sense miraments. La impossibilitat de desenvolupar el meu futbol artístic em va deprimir. Fins i tot vaig estar temptat d'abandonar, però els rivals matussers, els errors arbitrals, els renecs del espectadors i la humiliació de les constants derrotes em van encendre una addictiva i estimulant flama de revenja que fins llavors m'era desconeguda. Si el futbol perdia per a mi el seu component estètic i creatiu, com a mínim m'ajudaria a forjar caràcter. Vaig aprendre a protegir la pilota i a preveure els seus bots estranys en els camps de cols on ens tocava jugar, a passar-la abans que el rival se m'abraonés, a saltar deixant anar els colzes, a exagerar o simular faltes i penals.
Tot i la meva progressiva adaptació, el meu compte golejador continuava a zero. Poques vegades ens lliuràvem de ser humiliats amb marcadors d'escàndol. Conscient de la nostra debilitat, l'entrenador ens obligava a jugar amb un plantejament ultradefensiu que enervava els pares que seguien l'equip. Això minvava les meves oportunitats en l'àrea rival. Era un explorador solitari en territori hostil que rebia dues passades aprofitables en tot el partit. Mai no tenia cap ajut: els companys es desorientaven si gosaven travessar el mig del camp. La meva missió consistia en buscar la jugada personal, regatejar dos o tres defenses i, com deia l'entrenador, xutar a barraca. Molt fàcil sobre el paper, però gairebé impossible al camp.
Una jugada grotesca va marcar el meu futur futbolístic. Ens jugàvem la permanència en camp contrari enfront d'un equip de cafres de suburbi. Ells compensaven les mancances tècniques amb un joc tan violent que ratllava la criminalitat. El seu camp, que nosaltres anomenàvem "el petit Bernabeu", era una mena de circ romà que celebrava les salvatjades dels seus gladiadors. Corria la brama que des de les finestres dels blocs circumdants s'havien vist volar fins al terreny de joc paraigües, testos amb geranis i alguna gallina. En el minut vuitanta-cinc, gràcies a una defensa numantina, estàvem a punt d'arrencar un increïble empat a zero. El camp era una olla a pressió. Cada decisió arbitral contra l'equip de casa degenerava en una pluja d'insults. Jo m'havia allunyat de les bandes perquè un gos em bordava i uns brètols m'escopien i m'estiraven de la màniga. Com que l'equip rival s'havia llançat a la nostra porteria amb tots els efectius buscant una victòria agònica, jo havia optat per esperar a la rotllana central, sol com un mussol, alguna pilota rebotada per iniciar un contraatac letal. I la pilota somiada va caure als meus peus. Vaig enfilar veloç cap a la porteria sense la més mínima oposició. Els defenses eren massa lluny per atrapar-me. El públic va emmudir. El cara a cara amb el porter era la meva especialitat. Entraria a l'àrea petita i quan el porter em sortís al pas, l'enganyaria simulant un xut a la dreta per fer-li un barret com una catedral. Seria una jugada antològica que gelaria la sang d'aquells desgraciats. I just quan em disposava a xutar, va aparèixer aquell gos esperitat, arrossegant la corretja, que em va treure la pilota dels peus per començar a queixalar-la.


Inspirat en una anècdota del futbolista Grau Sant.