Gerard BaguéDibuix: Jordi Vergés
Abatut i atordit per la derrota humiliant del Barça a mans del cuer de la Lliga, vaig abandonar l'estadi deixant-me arrossegar per una gentada que em va conduir fins al soterrani de la parada de metro de Maria Cristina. Com en una batalla incruenta, la línia verda no donava l'abast a evacuar els barcelonistes vençuts; semblava materialment impossible encabir-los als metros atapeïts que paraven a l'andana. El maquinista enganxava amb les portes ara el cul boterut d'una matrona ara la bufanda blaugrana d'un japonès encantat de ser esclafat. Al tercer comboi, ja havia reunit prou ànims per llançar-me al cos a cos. Em vaig adherir com una paparra (o com un obsés sexual) a la muralla humana que va aparèixer en obrir-se les portes. Els de darrere em vam empènyer insuflant-me la força de penetració d'un supositori. Per més ple que que estigui un vagó, sempre hi pot cabre més gent.
Tot i que viatjàvem com arengades, una segona onada de viatgers tossuts van pujar a la parada de Les Corts, augmentant el nivell d'opressió fins a nivells inhumans. Si hagués aixecat els peus, els meus veïns m'haguessin sostingut dempeus. Tots aspiràvem l'aire enrarit del vagó a petites dosis, tement que si buidàvem del tot els pulmons no poguéssim tornar-los a omplir.
En aquell cúmul d'humanitat esclafada, vaig percebre com una mà no identificada es passejava per l'interior de la meva jaqueta fins a palpar la cartera i arreplegar-la impunement. No vaig ser a temps d'alliberar els braços per evitar el robatori, però amb molt d'esforç sí que em vaig poder girar trenta graus fins a encarar-me al meu assaltant. Es feia el distret, però quan li vaig reclamar que em tornés la cartera, em va mirar fixament amb cara de pocs amics. Llavors, va fer un intent furiós d'esmunyir-se entre la gent, però la densitat humana no li deixava ni la més mínima escletxa per fugir. Era una situació d'una violència electritzant. Rendit a l'evidència, el carterista em va ensenyar, amb gran dificultat, una navalla semi-oculta dins la màniga. Li sobrava sang freda i semblava disposat a esperar. Dos o tres viatgers van adonar-se clarament de la situació, però què podien fer? Tenien por. I posar-se a cridar hauria estat fatal en aquell vagó on les criatures havien estat aixecades a la superfície per no quedar esclafades. Sé per experiència que les multituds són irracionals i salvatges. El lladre em mirava de fit a fit. Li veia els ulls tremolosos, els barbs del nas, els porus de la pell regalimant suor. Tots dos teníem clar que jo el reconeixeria en una roda policíaca, per això explotava la via de l'acolloniment. Amb una mirada desafiant, semblava voler dir-me: “si piules, et rebento a punyalades”. O potser només era aquell clàssic del “m'he quedat amb la teva cara”.
De sobte, un turista japonès que seguia amb incomoditat la meva desgràcia, situat a dos o tres cossos de distància, va tenir una reacció sorprenent: va alçar la seva càmera i li va fer una foto a l'agressor. Mig vagó va quedar enlluernat pel flash. El lladre es va posar a increpar-lo, però el japonès va dissimular, com si tot aquell escàndol no anés amb ell. Era prou lluny perquè l'agressor no el pogués engrapar. A la següent parada no va baixar ni un ànima. Jo i el lladre ens estudiàvem amb deteniment, mentre la tensió augmentava. Es van succeir cinc parades eternes sense que ningú pogués desfer el nus de gent que dilatava fins a límits insofribles el desenllaç. A Paral·lel, finalment, va baixar un gruix de gent que ens va donar llibertat de moviments. Per les finestres, abans que jo aconseguís arribar a la porta, vaig veure com el meu lladre corria darrere del japonès de la càmera.
Inspirat en un incident al metro de Barcelona el 21 de febrer de 2009.
Abatut i atordit per la derrota humiliant del Barça a mans del cuer de la Lliga, vaig abandonar l'estadi deixant-me arrossegar per una gentada que em va conduir fins al soterrani de la parada de metro de Maria Cristina. Com en una batalla incruenta, la línia verda no donava l'abast a evacuar els barcelonistes vençuts; semblava materialment impossible encabir-los als metros atapeïts que paraven a l'andana. El maquinista enganxava amb les portes ara el cul boterut d'una matrona ara la bufanda blaugrana d'un japonès encantat de ser esclafat. Al tercer comboi, ja havia reunit prou ànims per llançar-me al cos a cos. Em vaig adherir com una paparra (o com un obsés sexual) a la muralla humana que va aparèixer en obrir-se les portes. Els de darrere em vam empènyer insuflant-me la força de penetració d'un supositori. Per més ple que que estigui un vagó, sempre hi pot cabre més gent.
Tot i que viatjàvem com arengades, una segona onada de viatgers tossuts van pujar a la parada de Les Corts, augmentant el nivell d'opressió fins a nivells inhumans. Si hagués aixecat els peus, els meus veïns m'haguessin sostingut dempeus. Tots aspiràvem l'aire enrarit del vagó a petites dosis, tement que si buidàvem del tot els pulmons no poguéssim tornar-los a omplir.
En aquell cúmul d'humanitat esclafada, vaig percebre com una mà no identificada es passejava per l'interior de la meva jaqueta fins a palpar la cartera i arreplegar-la impunement. No vaig ser a temps d'alliberar els braços per evitar el robatori, però amb molt d'esforç sí que em vaig poder girar trenta graus fins a encarar-me al meu assaltant. Es feia el distret, però quan li vaig reclamar que em tornés la cartera, em va mirar fixament amb cara de pocs amics. Llavors, va fer un intent furiós d'esmunyir-se entre la gent, però la densitat humana no li deixava ni la més mínima escletxa per fugir. Era una situació d'una violència electritzant. Rendit a l'evidència, el carterista em va ensenyar, amb gran dificultat, una navalla semi-oculta dins la màniga. Li sobrava sang freda i semblava disposat a esperar. Dos o tres viatgers van adonar-se clarament de la situació, però què podien fer? Tenien por. I posar-se a cridar hauria estat fatal en aquell vagó on les criatures havien estat aixecades a la superfície per no quedar esclafades. Sé per experiència que les multituds són irracionals i salvatges. El lladre em mirava de fit a fit. Li veia els ulls tremolosos, els barbs del nas, els porus de la pell regalimant suor. Tots dos teníem clar que jo el reconeixeria en una roda policíaca, per això explotava la via de l'acolloniment. Amb una mirada desafiant, semblava voler dir-me: “si piules, et rebento a punyalades”. O potser només era aquell clàssic del “m'he quedat amb la teva cara”.
De sobte, un turista japonès que seguia amb incomoditat la meva desgràcia, situat a dos o tres cossos de distància, va tenir una reacció sorprenent: va alçar la seva càmera i li va fer una foto a l'agressor. Mig vagó va quedar enlluernat pel flash. El lladre es va posar a increpar-lo, però el japonès va dissimular, com si tot aquell escàndol no anés amb ell. Era prou lluny perquè l'agressor no el pogués engrapar. A la següent parada no va baixar ni un ànima. Jo i el lladre ens estudiàvem amb deteniment, mentre la tensió augmentava. Es van succeir cinc parades eternes sense que ningú pogués desfer el nus de gent que dilatava fins a límits insofribles el desenllaç. A Paral·lel, finalment, va baixar un gruix de gent que ens va donar llibertat de moviments. Per les finestres, abans que jo aconseguís arribar a la porta, vaig veure com el meu lladre corria darrere del japonès de la càmera.
Inspirat en un incident al metro de Barcelona el 21 de febrer de 2009.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada