divendres, 13 de març de 2009

Els amics dels hospitals

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Durant les meves estades als hospitals he fet amistats d'una breu intensitat amb companys d'habitació que després no he tornat a veure mai més. Pateixo asma crònic i bronquiectàsies, una mena d'atròfia dels muscles de les parets bronquials que afavoreix les infeccions; així que uns quants cops a l'any acabo ingressada, connectada a la bombona d'oxigen i sotmesa a un còctel de fàrmacs per eliminar algun papu massa resistent. A les habitacions dels hospitals, vulguis o no vulguis, t'assabentes de la vida i miracles del teu company. No pots evitar d'escoltar els seus gemecs, les seves converses telefòniques i les tòpiques paraules de consol de les seves visites. Queden, però, estones de tranquil·litat i endormiscament, on les hores passen lentament i, entre comentaris banals, s’enforteix la confiança. Quan el patiment i la mort et ronden, la sinceritat és un bon refugi.
Dels meus companys d'habitació recordo sobretot en Raúl, un jove i atlètic cubà que tenia un mal lleig al genoll. Només el visitava l'encarregat de la fusteria on treballava, un vigatà sorrut d'uns 50 anys que podria ser el seu pare i que li dispensava unes atencions commovedores. Raúl, sempre trist, parlava amb devoció del seu amic. Cada migdia, el company, a vegades vestit encara amb un mono que desprenia olor de resina de pi, compareixia per donar-li el dinar. L'animava a engolir cada cullerada com una mare pacient amb un nen malcriat i li eixugava la suor que permanentment amarava el seu rostre bru. Les nostres malalties evolucionaven en direccions oposades: mentre jo reconqueria els meus bronquis, el mal d'en Raúl s'escampava i li causava dolors més aguts.
El Nadal ens va atrapar a l'hospital. Les garlandes que volien omplir de festa l'habitació més aviat ens feien enyorar la calidesa familiar. Des de la finestra de l'Hospital Trueta vèiem l'enorme pi de l'entrada ple de bombetes de colors. La nit de Nadal vam quedar quatre gats; qualsevol capaç de sostenir-se sobre dues cames havia guillat. Ens van portar un sopar especial: amanida de gambes, ànec amb peres, pinya natural i torrons. La tele sense volum em feia la sensació que ens trobàvem dins d'una campana de vidre, aïllats del món. Poques vegades he patit una soledat tan fonda com la d’aquella nit. En Raúl havia tingut una tarda complicada: el dolor se li feia insofrible i gemegava tant que et trencava el cor. Ni ell ni el seu fidel amic van tocar el sopar. L'encarregat, habitualment xerraire i simpàtic, es va quedar enfonsat a la butaca. De tant en tant, s'aixecava per controlar els sèrums del jove malalt. Tot i la penombra, vaig veure amb sorpresa que l’encarregat s'acomiadava d’en Raúl amb un petó als llavis. Llavors vaig entendre que s’estimaven i em va entristir que al patiment de la malaltia, s’hi afegís l’absurda comèdia de dissimular la seva relació.
El matí següent, l'infermera més esbojarrada de la nostra planta va irrompre molt aviat a l'habitació obrint la persiana i va encegar-nos amb la llum del sol. Adreçant-se a en Raúl, va preguntar: "Ja ets a punt per a l'operació?" Per la cara que va posar el jove cubà es veia d'una hora lluny que ignorava que aquell matí passava pel quiròfan. Al cap de pocs minuts va arribar el seu company, nerviós i espantat. Es va asseure al costat del malalt i va parlar-li a cau d'orella mentre li agafava la mà. Després, cap dels dos no va dir res; ni quan un zelador maldestre va endur-se en Raúl empenyent el llit i fent-lo xocar amb les parets i el marc de la porta. El company contemplava capficat l’insòlit espai buit que havia quedat a la cambra. Quan es va adonar que jo el mirava em va preguntar: Vostè sap què en fan de les cames tallades?

Inspirat en una experiència d’A. H.