diumenge, 24 de maig de 2009

L'ovella negra

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El veïnat ha vist en els sets dels pantalons i les rastes llardoses del meu germà rebel, retornat a casa després de cinc anys d'abandonar l'Institut per córrer món, la balsàmica confirmació d'un fracassat anunciat. “Vet aquí el penós destí d'aquell que s'aparta del camí marcat”, adverteixen, tot assenyalant-lo, els pares de família per intentar fer passar per l'adreçador els vailets malcreients. M'avergonyeix que, amb tota naturalitat i sense esperar els resultats de les gestions familiars per trobar-li una col·locació més digna, el meu germà s'hagi dedicat a picar timbres oferint-se per tallar la gespa dels jardins i netejar les piscines. Em resulta intolerable que un home de la seva intel·ligència i noblesa es presenti com un fracassat sense orgull ni ambició. El meu germà val deu vegades més que qualsevol d'aquests senyorets respectables que se'l miren amb llastimós menyspreu.
El meu germà mai no ha estat un covard. Calia ser valent per prendre la decisió de penjar els estudis a tercer de batxillerat i amenaçar d'escapar-se si no el deixaven viatjar. No suportava la rutina escolar; un foc interior el cremava, el rosec torturador que s'estava perdent alguna cosa. A casa, teníem l'esperança que tornés al cap de pocs dies amb la cua entre cames. Ens trucava per telèfon cada setmana, però els contactes es van espaiar i vam acabar rebent postals esporàdiques que dibuixaven la seva ruta de cases okupes: Bilbao, Berlín, Amsterdam. També recordo algunes de les seves sorprenents professions: artesà, malabarista, esquilador de xais o enquadernador de llibres. Vam passar el primer Nadal separats, però el segon vam visitar-lo a París. Aquell viatge va ser un fracàs; ens va deprimir passar aquelles dates de recolliment familiar en un hotel ple d'esnobs. A l'esbojarrada revetlla de Cap d'Any, celebrada a la seva casa ocupada, ens hi vam sentir com extraterrestres.
Vaig patir la marxa del meu germà com l'amputació d'una part de mi mateix; com si s'obrís dins meu un gran forat que s'eixamplés dia a dia. Em va passar pel cap la idea de seguir-lo; jo, que fins i tot m'enyorava quan anava de colònies. No tenia el seu coratge. Mentre ell transitava pel costat salvatge de la vida, jo estudiava Dret i m'incorporava al bufet del pare.
Ahir vam sortir a prendre unes copes a les carpes del Parc de la Devesa. A la matinada, mentre pixàvem sota els plàtans, dos tipus que feien molt mala espina se'ns van posar al costat i van obrir les navalles. Amb el clic de la sortida de la fulla, el meu raig es va estroncar, però no pas el del meu germà. Quan un d'ells ens va amenaçar de punxar-nos si no buidàvem les butxaques, el meu germà, que continuava pixant tranquil·lament sense ni mirar-los, els va etzibar amb seguretat: "T'equivoques. Aquesta navalla pot acabar clavada al teu cor". Jo estava paralitzat de terror. Els dos pinxos van quedar estupefactes i de seguida van mostrar signes de nerviosisme. Per fer menys deshonrosa la seva fugida, un dels assaltants va cridar: "Ens tornarem a trobar, això no quedarà així".
Aquest incident em va fer adonar que el meu germà havia conegut la brutalitat del món i havia après a defensar-se. Va riure quan li vaig dir que m'havia recordat en Clint Eastwood. Em va contestar que només actua així qui no té res a perdre. "Tu tens una feina, una xicota, molts amics, és natural que t'espantis", va afegir amb tristesa, enyorant potser tot el que ell havia perdut en marxar. Vam beure en silenci una altra cervesa, fins que vaig gosar dir-li: "I tu tens un germà i una família, no?" Llavors ens vam abraçar i aquell gran esvoranc que s'havia obert amb la seva marxa es va començar a tancar.