dilluns, 11 de maig de 2009

Oposicions

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ara que conec la seva història i n'he amortallat el cadàver, em sembla ben lògic que el dia que vaig arribar a aquest poblet apartat del món prengués la Rosalia, aquella velleta guillada i neguitosa que m'espiava amagada rere la persiana de casa seva, per una nena curiosa i trapella. Fins i tot diria que aquella primera intuïció tenia la força d'una veritat revelada.
Els escassos i envellits veïns de Sant Sebastià de l'Erm van alegrar-se de saber que jo era la neta de la difunta donya Engràcia i que venia a enclaustrar-me durant sis mesos al vetust casalot heretat -on mai abans no havíem posat els peus- per estudiar unes difícils oposicions. Vaig passar tres dies arrencant teranyines, llençant la roba arnada dels armaris tronats i esventant el tuf de resclosit. M'inquietaven els antics retrats familiars del menjador, però resultaven més terrorífics els buits que deixaven a la paret en despenjar-los. La primera nit en aquell llit que grinyolava vaig passar por, però sabia que m'hi aniria acostumant. Si buscava calma, silenci i recolliment; difícilment podia trobar un lloc millor. No hi havia telèfon ni televisor i per aconseguir cobertura al mòbil calia enfilar-se a un turonet que els avis anomenaven despectivament “la muntanya dels xerraires”.
Vaig encarar la meva taula d'estudi a un finestral que donava a la somorta plaça major, des d'on contemplava la decadència en què havia caigut aquell poble abandonat pels més joves, fins el punt que semblava condemnat a ser engolit de manera imminent per les aigües d'una presa. La Rosalia era l'únic rastre de vida; l'anciana malalta sovint corria i reia com si acabés de fer alguna malifeta, però de vegades, també sense cap motiu, plorava i gemegava amb una desesperació infantil que et trencava el cor. El seu home, en Juanito, es negava en rodó a ingressar-la i mantenia l'aparença de normalitat malgrat els creixents signes de senilitat de la seva dona. Deia que l'internament els trencaria la vida, els allunyaria del poble i de les coses que estimaven. “El que hagi de ser, serà”, afirmava resignat. Juanito tenia una cura extrema per la seva dona: la rentava, li donava el menjar, li ensenyava cada dia el camí de casa i, quan no hi havia altre remei, la drogava amb les pastilles que li havia receptat el metge. Malgrat això, la deixava sola des del matí fins a mitja tarda, mentre ell feinejava al tros. “Si deixo d'anar al camp, també jo em moriré”, advertia. Les veïnes suplien la tasca del marit. Alguns matins treien les cadires al sol i rentaven el cap de la Rosalia com si juguessin a nines; li tallaven els cabells i li reconstruïen el monyo que solia portar abans de la malaltia, però resultava dur veure-la perdre's cada dia pels mateixos carrers, oblidar el nom de les coses i les persones i capficar-se fins a l'obcecació per detalls absurds. L'abandó a que la sotmetia en Juanito em semblava intolerable al principi, però després el vaig veure com un signe de fortalesa, d'acceptació de la vida en tota la seva cruesa. Em recordava a certes tribus d'indis nòmades, que abandonaven al fred de l'hivern els vells que no podien seguir la resta del grup.
Quan la Rosalia va morir, les dones del poble em van venir a buscar per ajudar-les a preparar el cos. Mai no havia tocat un cadàver. La vam despullar i li vam passar una esponja humida. Després la vam vestir i pentinar. Em van fer-li lligar un mocador sota la mandíbula perquè la boca li quedés tancada quan es refredés el cos. També vam lligar-li les mans amb creu damunt del pit. La familiaritat amb què tractàvem aquell cos inert era sorprenent. Fins i tot vam arribar a riure quan un dels braços es resistia a mantenir la posició i una de les dones va dir: “Tossuda fins després de morta!”
Recordo molts detalls d'aquells sis mesos, però ni una paraula del temari de les oposicions, que afortunadament vaig suspendre.

Inspirat en un episodi viscut per Joan i Mavi.