Ceba crua

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
L'Elvis escarxofat al sofà de casa, entre la dona i les nenes, dissimula prou bé, com si fes part de la família, com si la seva presència al menjador mirant la tele fos la cosa més natural del món; però la pudor el delata. Va pujar amb nosaltres la matinada del dissabte després de sopar, només per fer l'última copa, i ja fa cinc dies que viu al pis. S’ha posat cada dia la mateixa roba, que cada cop està més rebregada i put a ceba crua.
L'Evilasio Roda es va creuar de nou en la meva vida a través d'una petició d'amistat al Facebook, la xarxa social on els internautes s'agrupem per escampar comentaris banals, exhibir preferències musicals, literàries i mitòmanes o (aquest és el cas que ens ocupa, o preocupa) recuperar oblidades amistats escolars. Malgrat el rockanroler canvi de nom -diu que el prenien per un pagerol de Las Hurdes-, el rostre trapella del meu millor amic d'infància, de l'ànima bessona amb qui escuàvem sargantanes i socarrimàvem formigues amb lupa, encara es podia intuir al fons d'aquella faç botida i ombrívola que exhibia el seu perfil a la xarxa. A través del xat, l'Evilasio m'havia fet un relat esquemàtic i amable de la seva vida adulta. Pel que vaig poder deduir, havia fet tot de feines poc qualificades. S'havia casat, tenia dos fills, vivia a Badalona i era representant d'una casa de fotocopiadores. Vam parlar de retrobar-nos, però era una d'aquelles invitacions per quedar bé. Res no m'unia al vell amic: posició social, interessos culturals, bagatge intel·lectual. La ingènua complicitat infantil havia desaparegut. Però ell s'esforçava a estrènyer el contacte; qualsevol cosa que jo pengés a la xarxa era comentada, elogiada o recomanada -denotant la seva incultura- per l’Elvis.
Sovint em recordava la promesa de retrobar-nos, fins que un dia em va trucar per anunciar-me un viatge de negocis a Girona. No tenia escapatòria. Vam deixar les nenes amb la cangur i vam convidar-lo a un bon restaurant. Amb la segona ampolla de vi ens va confessar que s'havia separat, que havia perdut la custòdia dels nens i que cobrava de l'atur. La dona em va mirar malament quan li vaig retreure els enganys del Facebook.
El diumenge al matí teníem previst anar a la platja, però ho vam haver de deixar perquè l'Elvis dormia com una marmota al llit dels convidats. No vaig aconseguir despertar-lo fins passades les dues del migdia. Vam anar a dinar a un restaurant i, un cop més, nosaltres vam pagar-li l'àpat. Quan sortíem, semblava revifat. Estirant els braços com traient-se la mandra de sobre, va comentar: "M'agrada aquesta ciutat, potser em quedaré uns dies, si no us sap greu". Jo vaig fer cara de pomes agres mentre la meva dona es veia forçada a contestar: "I tant".
L'Elvis tenia enlluernades les nenes, que el prenien per un pallasso particular i li feien les mil i una trapelleries. A vegades, mentre elles el torturaven damunt l'estora, ell deixava anar un entendridor: "Com trobo a faltar els meus nens".
La nit del diumenge, Elvis va voler fer un tomb per la ciutat i li vam deixar una clau que ja no ens va tornar. El dillluns al matí, vam deixar-lo dormint quan vam sortir a treballar i deixar les nenes a escola. A les quatre de la tarda, l'Elvis encara era al llit. Es devia despertar en sentir la porta, perquè va sortir de l'habitació endormiscat: “Bon dia, què tenim per esmorzar?”
El dimecres vam començar a témer que no ens el podríem treure mai més de sobre. ¿M’hi havia d’encarar i fer-lo fora? “Això seria massa violent”, em va advertir la dona. Ens començàvem a rendir, però avui hem vist que les nenes poden ser les nostres millors aliades: ja no volen jugar amb ell i li diuen que fa pudor.