dimarts, 30 de juny del 2009

Un xoc per morir

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Relat impressionant.
Només et dirè que força i endavant. Les ganes de viure, sovint són la millor medicina. Jo ho he viscut molt de prop en una greu malaltia de la meva mare.Això és el que t'ha salvat, no ho dubtis ni ho obolidis mai.

A tots els lectors:

Casi res no és impossible si la voluntat ho vol. I serveix per casibe tot per difícil que sigui.