Gerard BaguéDibuix: Jordi Vergés
De petit, suportava amb enteresa les pallisses del pare esperant el dia, tan llunyà, en què la decrepitud de la vellesa el debilitaria al mateix temps que jo emergiria d'aquell cos escanyolit i vulnerable amb una força multiplicada per tants anys de rancor acumulada. Llavors es giraria la truita i jo tindria tot el poder. Moltes vegades, mentre tremolava pels cops de cinturó a l'esquena i lluitava inútilment per reprimir les llàgrimes, em capficava a comptar les fuetades, per poder cobrar el deute exacte quan m'arribés l'hora de venjar-me. "Te les tornaré una per una, malparit", repetia mentalment a cada sotragada. Les meves bretolades i les pallisses del pare es barrejaven en un tot indestriable que no em permetia saber quines havia engendrat les altres. ¿Era la violència del pare el seu únic recurs contra la meva salvatgia congènita? ¿O eren precisament els seus cops els que m'havien fet tornar mesell i rabiós?
Tenia un sentiment contradictori envers la mare: la sentia com una companya de fatigues quan li tocava el rebre, però l'odiava sense pal·liatius quan era incapaç d'aturar el meu càstig. Després sí, després li era ben fàcil oferir-me la seva falda acollidora per descarregar les llàgrimes, per això vaig considerar que era un pas endavant, que estava més a prop de l'anhelada venjança, quan vaig poder menysprear el seu consol. M'ho podia fer tot sol. No necessitava ningú. Em calia ser fort, resistent, independent, autosuficient... El nen havia de quedar enrere. La força em semblava llavors l'única manera de sobreviure en un món hostil.
Els companys de classe admiraven i temien la meva duresa, de la qual els oferia proves constantment: agosarades bretolades, topades amb els mestres, baralles a l'hora del pati amb ganàpies de cursos superiors... Em consideraven un tipus perillós, em respectaven, i això em redimia del paper de víctima que em tocava fer a casa. Com que no volia donar cap satisfacció als pares i tenia amb ells una lluita permanent, vaig convertir-me en un alumne mediocre, malgrat que amb una mica d'esforç hauria estat entre els destacats de la classe.
Ara em penedeixo de moltes coses, però quan ets una criatura mancada d'estimació, no tens gaires opcions. No pots aprendre la tendresa si ningú te l'ensenya. Tot es veu molt fàcil, molt clar, des de la distància. Llavors jo només entenia el llenguatge dels cops: acció i reacció.
Us preguntareu si mai vaig arribar a executar la meva venjança. Només una vegada, quan tenia 18 anys, vaig estar a punt de posar-li la mà a sobre al pare, però una mena de pressentiment em va aturar. Com un senyal d'alerta, llavors encara nebulós, que m'advertia que si el tocava, corria el risc de contaminar-me, de ser com ell. Llavors ja m'havia començat a adonar que la nostra convivència tenia molts matisos que de petit m'havien passat per alt: la malaltia crònica de la mare, l'alcoholisme del pare, la precarietat econòmica.
Ara la truita s'ha girat d'una manera eloqüent. El pare és un vidu octogenari amargat i incombustible que acaba de sortir ben parat de l'enèsim retall del seu fetge apedaçat. Vaig a veure'l un cop a la setmana a casa seva. El visito tot sol; mai no he volgut que conegués les seves tres nétes. Mentre esperem plaça en una residència pública, se'n cuida una amatent assistenta colombiana sense papers que l'arrossega amunt i avall amb una cadira de rodes i li busca les ullades de sol entre els arbres del parc. El pare la insulta sovint, davant de tothom, i a vegades li llença unes manotades violentes que la noia ja ha après a esquivar.
Tenia un sentiment contradictori envers la mare: la sentia com una companya de fatigues quan li tocava el rebre, però l'odiava sense pal·liatius quan era incapaç d'aturar el meu càstig. Després sí, després li era ben fàcil oferir-me la seva falda acollidora per descarregar les llàgrimes, per això vaig considerar que era un pas endavant, que estava més a prop de l'anhelada venjança, quan vaig poder menysprear el seu consol. M'ho podia fer tot sol. No necessitava ningú. Em calia ser fort, resistent, independent, autosuficient... El nen havia de quedar enrere. La força em semblava llavors l'única manera de sobreviure en un món hostil.
Els companys de classe admiraven i temien la meva duresa, de la qual els oferia proves constantment: agosarades bretolades, topades amb els mestres, baralles a l'hora del pati amb ganàpies de cursos superiors... Em consideraven un tipus perillós, em respectaven, i això em redimia del paper de víctima que em tocava fer a casa. Com que no volia donar cap satisfacció als pares i tenia amb ells una lluita permanent, vaig convertir-me en un alumne mediocre, malgrat que amb una mica d'esforç hauria estat entre els destacats de la classe.
Ara em penedeixo de moltes coses, però quan ets una criatura mancada d'estimació, no tens gaires opcions. No pots aprendre la tendresa si ningú te l'ensenya. Tot es veu molt fàcil, molt clar, des de la distància. Llavors jo només entenia el llenguatge dels cops: acció i reacció.
Us preguntareu si mai vaig arribar a executar la meva venjança. Només una vegada, quan tenia 18 anys, vaig estar a punt de posar-li la mà a sobre al pare, però una mena de pressentiment em va aturar. Com un senyal d'alerta, llavors encara nebulós, que m'advertia que si el tocava, corria el risc de contaminar-me, de ser com ell. Llavors ja m'havia començat a adonar que la nostra convivència tenia molts matisos que de petit m'havien passat per alt: la malaltia crònica de la mare, l'alcoholisme del pare, la precarietat econòmica.
Ara la truita s'ha girat d'una manera eloqüent. El pare és un vidu octogenari amargat i incombustible que acaba de sortir ben parat de l'enèsim retall del seu fetge apedaçat. Vaig a veure'l un cop a la setmana a casa seva. El visito tot sol; mai no he volgut que conegués les seves tres nétes. Mentre esperem plaça en una residència pública, se'n cuida una amatent assistenta colombiana sense papers que l'arrossega amunt i avall amb una cadira de rodes i li busca les ullades de sol entre els arbres del parc. El pare la insulta sovint, davant de tothom, i a vegades li llença unes manotades violentes que la noia ja ha après a esquivar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada