Quaranta anys de pluja

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Durant la meva adolescència, vaig sentir des del llit els càntics dels condemnats a mort que passaven de matinada per davant de casa a bord del camió que els duia a afusellar al cementiri; vaig passar hores de neguit, aferrada a la mà de la mare, dins la humida foscor del refugi del jardí de la Infància; vaig llegir els paperots arrugats on el pare, culpable de tenir un carnet d'Esquerra Republicana, ens escrivia les seves desesperades notes secretes des de la presó; però tots aquests moments terribles s'han anat descolorint en la memòria i, setanta anys després, només recordo vivament un fet que aquells anys de grans trasbalsos va semblar una anècdota insignificant, però que a mi em va ensenyar clarament la nova llei dels guanyadors i em va encomanar una ràbia que els 40 anys de franquisme no van aconseguir reprimir: el robatori del meu impermeable verd.

Durant els intensos bombardeigs que van precedir l'entrada a Girona dels nacionals, vam deixar casa nostra i com tants altres veïns vam buscar refugi de les bombes en cases de pagès d'amics i parents de les rodalies de la ciutat. Vam passar tres dies refugiats en un soterrani d'una masia de Fornells, alimentant-nos amb blat de moro cru, cansalada i pa sec. Érem unes quatre o cinc famílies que no ens coneixíem i ens miràvem amb recel. Com que se'ns acabava l'aigua i ningú no gosava sortir a buscar-ne, alguns homes es van posar a beure el vi d'una gran bóta. Resulta que la beguda els va animar i van contagiar a tots la seva alegria. El que havia començat com el rosari de l'Aurora va acabar com una festa major: tots cantant i ballant. La vida ens reserva a vegades aquests moments sorprenents.

Però a la tornada a casa ens esperava la dura ressaca. Els carrers ja estaven a mans de l'exèrcit invasor. Es vivia una calma estranya, com de crits escanyats, com de dolors que anaven per dintre. Quan vam arribar a casa la vam trobar tota regirada i sense la meitat dels mobles. La mare de seguida va pensar que els soldats rojos en retirada o les corrues d'exiliats l'havien saquejada en trobar-la buida, o potser havien estat els feixistes que s'havien informat ràpidament i ja sabien que el pare era un assidu del centre republicà. Una amiga de la mare ens va treure de dubtes. Tot el carrer ho sabia. Els veïns de dalt havien forçat el pany i havien carretejat cap a casa seva tot el que havien pogut: matalassos, roba de llit, vestits, coberteria. La mare, amb un rampell de geni, va pujar les escales de quatre en quatre per encarar-se amb la senyora Paulina, però la veïna tenia el seu discurs preparat. Li va dir que no esperava tornar-nos a veure perquè tothom sabia que érem uns rojos declarats, que no ens tornaria res i que el millor que podíem fer era marxar de seguida si no volíem pagar per tot el mal que havíem fet. La mare va quedar marejada, amb tremolor de cames, com si li haguessin clavat un cop de puny als morros. Només va poder obrir la boca un moment per dir: “-Mal? Quin mal?” Però llavors la dona malvada ja li havia tancat la porta pels morros.

Uns dies més tard vaig veure amb sorpresa que una companya d'escola, la neboda de la veïna de dalt, duia el meu impermeable verd. Era la meva peça de roba preferida i quan me'l van regalar per la comunió vaig estar dies resant perquè plogués i poder estrenar-lo. Vaig tornar a casa enfurismada, amb els ulls plens de llàgrimes, dient-li a la mare que aquella nena era una lladre i l'havíem de denunciar a la policia. La mare, amb rudesa, em va contestar: -Tu calla i no diguis res, ni una paraula!

Aquell dia, a més de començar a aprendre a mossegar-me la llengua, vaig començar a odiar la pluja i l'anguniosa submissió dels vençuts.

Inspirat en un episodi viscut per Maria Rosa Hugas