dimarts, 27 d’octubre de 2009

Els fumadors

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els problemes van començar quan les campanyes antitabàquiques ens van escombrar de la sala del cafè, dels passadissos poc freqüentats, de les inhòspites escales de servei, de tot arreu, i ens van condemnar a fumar al carrer, davant de l'entrada principal de l'oficina, fent rotllana al voltant d'un enorme cendrer coronat amb una muntanya de sorra fina on enfonsàvem els puntes fumejants de les burilles fins a convertir-lo en una mena de fastigosa esquena d'eriçó. Els companys de pulmons immaculats passaven davant nostre obsequiant-nos amb mirades compassives i no amagaven el fàstic que els feia aquell pestilent pujol on les restes de la nostra addicció lluïen com les soques negres que resten després d'un incendi forestal. En ple hivern, tremolant de fred amb el cigarret a les mans balbes, és quan oferíem una imatge més depriment; uns pàries dominats per la nicotina.
Resultava molt difícil resistir la pressió; calia ser molt addicte o tenir moltes ganes de portar la contrària als nous apòstols de la correcció política que s'havien apoderat de l'oficina. A poc a poc, el grup de fumadors es va anar reduint. Les primeres setmanes, a les hores de màxima afluència, havíem arribat a trobar-nos al voltant del cendrer fins a una dotzena d'empleats; hi havia bidells, subalterns, auxiliars administratius, caps d'àrees. Però tots els qui tenien possibilitat d'ascendir, van fer mans i mànigues per deixar el tabac i es van apuntar a les campanyes de deshabituació que pagava la pròpia empresa. Pegats, xiclets de nicotina o teràpies d'acupuntura es van convertir en tema recurrent de les converses dels fumadors vergonyants. Al final, vam quedar només tres fumadors recalcitrants, insubornables.
Els altres dos fumadors ho havien provat tot sense èxit, en canvi jo no volia provar res. Em sabia perfectament capaç de deixar de fumar d'un dia per l'altre i per sempre, però el gregarisme i la submissió dels altres fumadors m'havia revoltat. Jo ho deixaria quan em rotés, no quan m'ho diguessin els amos. Els meus caps em pagaven per la meva feina, sempre eficient i irreprotxable, però trobo que no n'havien de fer res si jo em volia suïcidar lentament fumant Ducados, menjant greixos saturats o mirant Tele 5.
Enmig d'aquest panorama, la crisi econòmica va forçar l'empresa a emprendre una onada de prejubilacions que implicava una important reestructuració de càrrecs. Una consultora externa s'ocupava d'analitzar els candidats més idonis per a les vacants. Els tres fumadors rebels teníem opcions d'aconseguir un d'aquells càrrecs, tot i que durant les entrevistes ja ens va deixar anar que el nostre tabaquisme -conegut i comentat per tothom- gairebé ens invalidava davant dels altres candidats. Amb les mateixes paraules, que a tots tres ens van quedar gravades a la memòria, la psicòloga de la consultora ens va animar a demostrar “el domini de la nostra ment sobre el nostre cos”. Tots tres vam interpretar que si deixàvem de fumar, teníem molts números d'aconseguir l'ascens. Aquest cop no em podia quedar al marge, no tocava fer-me el valent, així que vam lliurar-nos amb cos i ànima a una salvatge teràpia d'abstinència.
Tots tres sabíem que els nostres patiments serien recompensats amb escreix. El nou càrrec implicava l'ocupació d'un dels despatxos de l'àtic, isolats, poc freqüentats, amb una porta on tothom havia de trucar abans d'entrar, i magníficament il·luminats i ventilats gràcies a uns finestrals corredissos dels quals sospitàvem que procedien les burilles que de vegades vèiem volar i fer diana damunt dels tres tristos fumadors de la vorera.