dimarts, 27 d’octubre de 2009

L'astròleg

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Travessava un d'aquells terribles estadis de l'adolescència en què semblava que havia de demanar perdó pel sol fet de respirar. Un parell de desenganys amorosos consecutius m'havien deixat rebregat i amb l'autoestima sota mínims. No hi ha consol possible quan en aquesta edat crucial t'adones que el món no gira al teu voltant i totes les aventures romàntiques que et bullen al cap s'escolen cap a la claveguera. Et sembla que estàs tocat per una mena de fatalitat, que res no et sortirà mai bé. No només m'ignoraven les noies, era invisible per als cambrers, els pares no comprenien l'obscura devastació del meu interior i la meva germana trobava un plaer especial a mortificar-me.
En aquell moment tan vulnerable, vaig topar-me amb un astròleg que participava en la “Nit esotèrica” d'una discoteca on jo acudia cada dissabte per anar perfeccionant el meu procés d'autodestrucció. L'estrafolari personatge, amb cap de bombeta, barba descurada i ullets tristos, havia muntat la seva paradeta al costat d'un tatuador i una falsa gitana tarotista. Quan vaig dipositar sobre la taula la moneda que cobrava per una consulta ràpida, em va agafar les mans i em va clavar una mirada penetrant que em va semblar capaç de comprendre totes les meves misèries. Em va dir quatre vaguetats sobre els temps millors que m'esperaven, però jo de seguida vaig tenir la sensació que havia vist alguna cosa molt i molt negra dins meu, un futur sense esperança que no es veia amb cor de revelar-me en aquell temple de felicitat sinistra on sonaven les notes de Boys don't cry de The Cure. Em va citar a casa seva per redactar-me una carta astral on, a canvi d'unes quantes monedes més, obtindria les claus de la meva existència.
Em va tenir molta estona al pas de la porta d'un piset esquifit on s'entreveia una dona amb una criatura ploranera a coll. Em va lliurar deu pàgines escrites a màquina, plenes de faltes d'ortografia, on es revelava el meu suposat futur. No recordo gaires detalls d'aquella carta astral, però sí que la vaig començar a llegir amb decepció creixent. M'augurava una existència força vulgar, amb penes i alegries, amors i desamors, però sense cap referència al forat negre que jo intuïa que se m'empassaria en qualsevol moment. No em tornaria boig, no tindria cap depressió profunda ni cap malaltia terminal, cap intent de suïcidi, cap accident fatal, res de res. Un fragment sortia de la grisor general: “Coneixeràs una noia per la qual cometràs tota mena de bogeries, però al cap d'un temps, amb prou feines en recordaràs el nom”. Només al final, vaig trobar un passatge que prometia una mica d'èpica funesta. Esmentava una alineació planetària insòlita, on s'hi barrejaven Mart, la Lluna, Venus i altres planetes que no recordo, i que “podia generar una energia colossal capaç de canviar el curs dels esdeveniments”. Vaig estar uns quants dies donant voltes a aquella predicció ambivalent, fins que em vaig decidir a demanar-li un aclariment.
Només d'esmentar l'astròleg, la noia que em va obrir la porta, amb la mateixa criatura ploranera en braços, va començar a renegar. Em va dir que aquell miserable farsant no en tenia prou d'entabanar tòtils innocents com ara jo sinó que també havia acabat enganyant la seva pròpia família. “Sigui on sigui, espero que un mal llamp el mati”, va concloure. Vaig marxar amb la cua entre cames. L'home que m'havia de descobrir l'enigma insondable de la meva existència ni tan sols era capaç de fer rutllar la seva pròpia vida. Però amb el temps li vaig agrair que em fes veure tan clarament que jo havia tocat fons. I quan t'adones d'això, només pots anar cap amunt.