dilluns, 30 de novembre del 2009

El taxista

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
No es confongui, senyoreta, jo no sóc un d'aquests taxistes esverats, capsigranys, rondinaires i racistes que apuren el vermell dels semàfors a cop de gas i torturen els seus viatgers amb la cantarella d'en Justo Molinero. Jo tinc estudis, paciència, conducció reposada, conversa afable i l'emissora sintonitzada a Catalunya Música. El meu taxi, ja ho veu, és un oasi de pau enmig de la neurosi barcelonina. Oblidi les cabòries i relaxi's. No hi ha cap cita que sigui més important que aquest trajecte. Cregui'm que ja li perdono els retrets que m'ha fet per la meva parsimònia, tots podem tenir un mal dia. Amb els anys, he anat afinant un sisè sentit per reconèixer els neguits i les penes dels meus clients i oferir-los paraules de consol i esperança. Potser em dirà que peco d'immodèstia si li confesso que l'atzar de prendre el meu taxi ha fet canviar la vida d'alguns dels meus viatgers. Segurament serà el seu cas, però cregui'm que l'atzar no hi ha tingut res a veure. Vostè és aquí per escoltar una història.
Un home de mitjana edat puja esverat al meu taxi i m'allarga una adreça gargotejada en un paperot. Quan gairebé sóc davant del número del carrer, l'home em demana que busqui un aparcament des d'on poder observar l'entrada de l'edifici. Passem una llarga estona en silenci, l'home amb la mirada clavada a la façana.
Li anava a explicar que la paciència és una de les meves virtuts just en el moment en què m'adono que el seu cos es contrau per seguir les passes d'una dona que camina de pressa per la vorera.
-Fixi's en aquella dona -em diu, esverat.
És una jove que podria ser la seva filla, esvelta, decidida, vestida amb una minifaldilla texana i una caçadora de pell negra.
-És la meva dona -afegeix.
-Me n'alegro molt -li contesto indiferent mentre pujo bandera i em disposo a cobrar-li el trajecte i l'espera.
-No toqui res! Torni a connectar la màquina, sisplau. No li he dit que vulgui baixar.
L'obeeixo, una mica contrariat pel seu to autoritari.
-És la meva dona, però l'escala on s'ha ficat no és casa meva.
Rectifico el retrovisor per mirar-li la cara amb deteniment per primer cop. Veig en els seus ulls plorosos i envermellits una espurna de ràbia, potser de follia.
-Ens quedarem aquí, esperant tranquil·lament mentre ella es fot al llit amb el meu nebot i després, quan surti, li clavaré quatre trets amb la pistola que porto a la butxaca.
La seva explicació em deixa glaçat, incapaç de reaccionar ni de pensar durant una bona estona. Observo que la seva mà tremola dins de la butxaca de l'americana. Em cal actuar de pressa, però com? M'han tocat molts sonats, però cap com aquest. Estic massa nerviós i espantat per tractar de calmar-lo i evitar que faci un disbarat. No em sortirien les paraules.
Llavors se m'acut canviar d'emissora i passar de la depriment simfonia de Gustav Mahler, que sembla la banda sonora perfecta per a un crim passional, a la plantofada de vulgaritat de Ràdio Tele-Taxi a tot volum. Un oportú anunci de xoriç de Cantimpalo, amb una ràfega homicida de castanyoles, el deixa destarotat i aprofito per sortir cagant llets, fotent cops de volant.
-Però què fa, s'ha tornat boig? -em crida aferrant-se als agafadors del sostre.
-Si em quedés esperant, vostè em faria còmplice d'un crim i no ho puc permetre -li contesto.
No es mou mentre creuem a tota velocitat la quadrícula de l'Eixample. Fa uns deu minuts, m'ha demanat perdó abans de baixar a la Rambla.
Senyoreta, jo no no sé si duia l'arma dins la butxaca de l'americana, ni tampoc si la història que m'ha explicat era real, però puc assegurar-li que la dona que esperàvem era vostè. Rumiï's molt bé on vol que la porti.