Gerard BaguéDibuix: Jordi Vergés.
No vam poder evitar de somriure per sota el nas (com si encara fóssim uns col·legials) quan la immensa còrpora entresuada d'en Raül, amb un retard de mitja hora, es va deixar caure com un sac de patates dins de l'embarcació des del moll A del Port Marina de Palamós. Salpàvem amb la primera llum rogenca de l'alba per complir amb la nostra tradicional sortida de pesca anual. Les nostres vides s'havien distanciat tant i les famílies que havíem format tenien tan poc en comú que necessitàvem aquella excusa per trobar-nos. La remor de l'aigua i el balanceig de la barca surant sobre la mar plana ens estimulava la sinceritat. Els quatre bandarres inseparables de l'escola La Salle compartíem confidències i seguíem el fil de les nostres vides: un nou embaràs, canvi de feina, una separació...
Víctor, que continuava exercint l'antic lideratge infantil, ara com a capità de l'embarcació, travessava un mal moment: l'empresa familiar trontollava i la dona l'havia abandonat en descobrir que li feia el salt amb una operària de la fàbrica. Exhibia una agror desconeguda i observava Raül amb el mateix menyspreu de 30 anys enrere; com si no ens haguéssim fet adults assenyats, com si encara gastés la mateixa crueltat infantil amb el gras de la colla.
Raül prenia el cuc coreà sense netejar-lo de serradures, esquitxava la barca de sang en seccionar-ne un tros amb mala grapa i el masegava abans d'aconseguir enfilar-lo a l'ham. Llavors, en lloc d'esbandir-se les mans sanguinolentes amb aigua de mar, empastifava l'empunyadura de suro de la canya d'en Víctor, que seguia les seves evolucions amb un nerviosisme creixent. El temps no havia estat generós amb Raül: s'havia tornat més gras, més maldestre, més descurat. Era l'únic dels quatre que, passada la quarantena, continuava solter. Sempre es lamentava amargament de la seva solitud, del rebuig de les dones, però quan van arribar els divorcis i els maldecaps familiars dels altres, va trobar un curiós consol en vendre'ns la seva solteria com un espai de bohèmia i llibertat. Cada any ens explicava amb pèls i senyals els seus viatges als paradisos del turisme sexual.
Quan Raül va tenir la canya a punt, el seu ham va voleiar amenaçadorament sobre els nostres caps fins a clavar-se a l'orella d'en Víctor, que va emetre un gemec agut. Vam evitar que la víctima s'abraonés sobre el seu agressor, però no vam aconseguir aturar els insults feridors de pati de col·legi.
-Vaca burra, sac de carn, foca marina, cara cul... Tota la puta vida t'hem hagut d'arrossegar. No serveixes ni per pescar! Tros d'inútil!
En Raül se'l va escoltar petrificat, en silenci. Llavors, davant la sorpresa de tothom, es va començar a desvestir. Quan va quedar completament despullat i sense que el poguéssim aturar, va posar un peu sobre la borda de l'embarcació i es va llançar a l'aigua originant un perillós onatge. No ens escoltava. Nedava convençut, amb un estil prou elegant, en direcció a la costa. En Víctor el va anar escortant a una distància prudencial, esperant que es cansés, però la perícia aquàtica d'en Raül ens va deixar parats. Al cap d'una hora, quan era prou clar que en Raül arribaria a la costa sense ajut, vam avançar-lo per tornar a port.
Un cop a terra, em van adjudicar la ridícula galleda de peixets agonitzants: serranets, julivies i alguna boga. Mai trèiem peixos grossos i nobles (sards, neros, besucs), tot i que llançàvem les canyes passades les Illes Formigues, entre les barques dels pescadors veterans. Amb els anys, s'afermava la sospita que se'ns escapava algun detall: la fondària, els hams, els ploms, l'esquer... Ens costava admetre que mai no arribaríem a ser veritables pescadors, ni tampoc veritables adults.
Víctor, que continuava exercint l'antic lideratge infantil, ara com a capità de l'embarcació, travessava un mal moment: l'empresa familiar trontollava i la dona l'havia abandonat en descobrir que li feia el salt amb una operària de la fàbrica. Exhibia una agror desconeguda i observava Raül amb el mateix menyspreu de 30 anys enrere; com si no ens haguéssim fet adults assenyats, com si encara gastés la mateixa crueltat infantil amb el gras de la colla.
Raül prenia el cuc coreà sense netejar-lo de serradures, esquitxava la barca de sang en seccionar-ne un tros amb mala grapa i el masegava abans d'aconseguir enfilar-lo a l'ham. Llavors, en lloc d'esbandir-se les mans sanguinolentes amb aigua de mar, empastifava l'empunyadura de suro de la canya d'en Víctor, que seguia les seves evolucions amb un nerviosisme creixent. El temps no havia estat generós amb Raül: s'havia tornat més gras, més maldestre, més descurat. Era l'únic dels quatre que, passada la quarantena, continuava solter. Sempre es lamentava amargament de la seva solitud, del rebuig de les dones, però quan van arribar els divorcis i els maldecaps familiars dels altres, va trobar un curiós consol en vendre'ns la seva solteria com un espai de bohèmia i llibertat. Cada any ens explicava amb pèls i senyals els seus viatges als paradisos del turisme sexual.
Quan Raül va tenir la canya a punt, el seu ham va voleiar amenaçadorament sobre els nostres caps fins a clavar-se a l'orella d'en Víctor, que va emetre un gemec agut. Vam evitar que la víctima s'abraonés sobre el seu agressor, però no vam aconseguir aturar els insults feridors de pati de col·legi.
-Vaca burra, sac de carn, foca marina, cara cul... Tota la puta vida t'hem hagut d'arrossegar. No serveixes ni per pescar! Tros d'inútil!
En Raül se'l va escoltar petrificat, en silenci. Llavors, davant la sorpresa de tothom, es va començar a desvestir. Quan va quedar completament despullat i sense que el poguéssim aturar, va posar un peu sobre la borda de l'embarcació i es va llançar a l'aigua originant un perillós onatge. No ens escoltava. Nedava convençut, amb un estil prou elegant, en direcció a la costa. En Víctor el va anar escortant a una distància prudencial, esperant que es cansés, però la perícia aquàtica d'en Raül ens va deixar parats. Al cap d'una hora, quan era prou clar que en Raül arribaria a la costa sense ajut, vam avançar-lo per tornar a port.
Un cop a terra, em van adjudicar la ridícula galleda de peixets agonitzants: serranets, julivies i alguna boga. Mai trèiem peixos grossos i nobles (sards, neros, besucs), tot i que llançàvem les canyes passades les Illes Formigues, entre les barques dels pescadors veterans. Amb els anys, s'afermava la sospita que se'ns escapava algun detall: la fondària, els hams, els ploms, l'esquer... Ens costava admetre que mai no arribaríem a ser veritables pescadors, ni tampoc veritables adults.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada