divendres, 15 de gener del 2010

La russa del submarí

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Cregui'm, agent, que m'estranya que no es cometin més crims a les cuines dels restaurants. Sempre m'han semblat uns espais molt proclius a la violència, on la tensió acumulada acaba esclatant de mala manera. Segur que vostè recorda alguna comèdia cinematogràfica on un eixelebrat cuiner italià, empunyant un ganivet immens, encalça el dropo marmitó entre les taules dels clients. És un tòpic amb un rerefons real. ¿Ha treballat mai enxubat entre el baf dels cuinats, pressionat per cambrers exigents i baladrers, amb el cap pendent alhora del sofregit, d'un entrecot al punt, dels canelons al gratinador i de les patates a la fregidora, disputant-se un espai esquifit amb companys de feina de cultures i costums als antípodes que enyoren els seus països i sovint acaben alcoholitzats, obesos o depressius? És una feina que no recomano a ningú. Però no sé perquè m'embolico a malparlar de les cuines. Tothom té les seves dèries. Això no cal que ho escrigui a la declaració. No vull pas esquivar les seves preguntes. Vaig al gra. Sincerament, tot i que ara li sembli que em contradic, no crec que calgui buscar els culpables entre els companys del “submarí”. No s'estranyi; l'anomenàvem així perquè era una cuina estreta, llarga, greixosa, amb dos ulls de bou que comunicaven amb el menjador.
La Marutzka rentava plats. Era una mestressa de casa de prop de seixanta anys que havia deixat a Rússia el marit i els fills per plantar-se aquí tota sola (sense papers) buscant qualsevol feina. Tots ens preguntàvem com és que havia decidit emigrar a la seva edat. Potser el marit i els fills tenien massa afició al vodka, potser s'havia cansat de fer-los d'esclava i els havia plantat a tots, o qui sap si la seva era una acció desesperada per salvar l'economia familiar. Mai no en sabríem cap detall per boca d'ella. Com que tenia un caràcter tan sorrut, en feia prou amb quatre paraules per fer-se entendre. Mai no he conegut una dona més desconfiada, tancada i taciturna. Al principi ens feia llàstima, però després, quan ens vam adonar que anava a la seva i no volia amics, vam agafar-li força mania i la vam ignorar.
Un dia que érem sols a la cuina, vaig deixar dues hamburgueses a la planxa mentre atenia una trucada personal a la barra. La conversa es va allargar més del compte i la carn es va carbonitzar sense que a ella se li acudís treure-la del foc. Quan vaig entrar a la cuina, tota plena de fum, la Marutzka es va limitar a abaixar el cap. Ella defensava una rígida diferenciació de tasques (mai no ajudava ni es deixava ajudar) que vam atribuir a una estricta educació soviètica. Vam saber que vivia en una habitació rellogada a una família marroquina. Seria difícil trobar una dona més desarrelada. Cregui'm que era com un moble. El cuiner (que li havia posat el malnom de “robot de cuina”) feia comentaris irònics com si ella no hi fos: -“Què fa avui la russa? Ha mogut una cella per felicitar-vos el Nadal?”
Va ser precisament el cuiner qui va parlar-me de les dents. Entre el personal va començar a circular el rumor que era tan desconfiada que, en lloc de portar els diners al banc, es feia posar dents d'or. Cada dos o tres mesos, n'hi posaven una de nova. Deien que duia els estalvis a la boca, com un d'aquells avars reconsagrats dels contes de Dickens. Era difícil de comprovar-ho: parlava tan poc. I ja no li dic riure! Però li puc assegurar que més d'un cop, mentre menjava a la taula del racó, semblava talment que mastegués or.
Ja sé que vostè no pot donar-me detalls de la investigació. Ja me'l crec quan diu que encara falta l'autòpsia, però em jugaria el que fos que aquest cos en descomposició que han trobat enterrat al bosc està desdentegat.