La francesa

Gerard Bagué

Jordi Vergés

La teva vida s'ha trenat amb petits atzars que, subtilment, n'han orientat el rumb; detalls aparentment anodins que han comportat canvis fonamentals, eteris aleteigs de papallones llunyanes que han desencadenat tempestes íntimes. Si la nota de tall a la selectivitat hagués estat mig punt més amunt series enginyer. Si la Bibiana no hagués entrat al bar amb aquella coqueta gorra vermella, no t'hi hauries fixat, ni avui seríeu casats. Si la teva germana no s'hagués distret al volant, qui sap si posant un cd o espantant un abellot, no hauria xocat contra aquell maleït roure. De vegades l'atzar també fa que el camí segur i previsible que segueixes avui s'encreui amb una drecera desdibuixada del teu passat. Sàpigues que és perillós desviar-se a tafanejar, orientar les passes cap a les males herbes del corriol abandonat, atret per la curiositat del que hagués pogut ser i no ha estat.
La drecera oblidada del teu passat es diu Pauline, com l'heroïna d'una pel·lícula d'Eric Rohmer. Era preciosa i tenia l'atractiu afegit d'expressar-se en un idioma que sempre t'ha semblat inventat per a l'amor. La vas conèixer una nit d'estiu de fa vint anys en una discoteca de Llançà (Croac, com un rauc de granota, creus recordar que es deia) i vau viure un amor exaltat, concentrat en poc més d'un dia. Un dia d'estiu que hauries volgut estirar fins a la tardor, fins a l'hivern, fins a totes les estacions i qui sap si fins a tots els anys de la teva vida. Mai més no vas tenir la sensació d'enamorar-te d'una noia que semblava feta per a tu, a qui no et cansaves de mirar ni d'escoltar, malgrat no comprendre del tot la poesia delicada que, com una cançó de bressol, sorgia dels seus llavis suculents. Cada paraula era una hipnòtica melodia que t'escalfava el cor i et feia pessigolles a l'esperit. I això que eres poc donat als excessos romàntics. Encara recordes com apuràveu el temps a la platja amb aquella sensació de vertigen: un enamorament i un comiat. Vau estar junts fins a la matinada i, l'endemà, fins al moment de la partida. La família de la Pauline havia passat quinze dies a casa d'un metge amb el qual el pare de la teva estimada havia travat amistat com a pacient. Vas tenir la sort de conèixer-la, però la desgràcia de fer-ho el dia abans del seu retorn a Bordeaux. Recordes els seus ulls plorosos i envermellits abans d'un últim petó nerviós, cohibida per la presència dels pares que l'apressaven a pujar al cotxe.
No vas perdre el temps intercanviant adreces i telèfons. La Pauline tenia una confident: Anna, la simpàtica filla del metge, que us facilitaria el contacte posterior. Vas enviar dues cartes apassionades en un francès macarrònic a l'adreça que et va passar l'Anna i no en vas rebre resposta. Acorralada per les teves preguntes, l'Anna et va fer una confessió dolorosa: la Pauline tenia un xicot que li havia perdonat la petita infidelitat. Et va insinuar que era una noia promíscua, aficionada a trencar cors. L'Anna es va esforçar a consolar-te i us vau embolicar un parell de setmanes.
I vet aquí que, vint anys després, retrobes la Pauline (envellida, rondanxona, sense atractiu) arrossegant criatures (dues, com tu) en un parc d'atraccions de Platja d'Aro. Cadascú veu reflectit en l'altre els estralls dels anys. Ella fa veure que no et coneix, però t'hi acostes a parlar mentre els vostres fills es pataquegen als autos de xoc. La Pauline et confessa que també va enviar-te cartes sense obtenir resposta, que no va saber res de tu, que sempre t'ha recordat. Seria bonic pensar que l'Anna us va trair, però els anys i els desenganys t'han ensenyat que no pots descartar que la Pauline et menteixi.