Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
Empenyent amb fúria l'espatlla del meu marcador, mirant als núvols, segueixo des de l'àrea petita la paràbola del meló que m'ha enviat el nostre defensa central amb un xut desesperat. Tinc pocs segons per decidir la manera d'intentar rematar-lo al fons de la xarxa. No sóc prou ràpid per un control orientat seguit d'un xut col·locat perquè de seguida tindré a sobre aquests gossos de presa. Es tracta de posar tota l'ànima en una rematada directa: de cap, de peu, d'esperó... Una acció fulminant, decisiva, aprofitant la meva còrpora de pivot de bàsquet.
La meva especialitat és rescatar l'equip quan tot sembla perdut. L'entrenador em fa sortir els últims minuts del partit, sempre amb el marcador en contra, per transformar les pilotes a l'olla en un improbable gol in extremis. No tinc temps ni d'escalfar: el míster pren la decisió amb un rampell de mala llet. Sóc la darrera arma quan tot ha fallat, quan el joc de tiralínies ha naufragat al mig del camp, quan els jugadors exquisits i ràpids treuen el fetge per la boca, quan el nostre públic ha perdut la confiança i comença a desfilar. Sóc l'antifutbol.
La meva sortida fa esclatar burles a la grada, com si jo fos una opció irracional que trenqués tots els esquemes. “Ja treu el Sant Cristo gros!”, vaig sentir que deia un aficionat quan entrava al camp. A la banqueta vaig covant una ràbia que em fa sortir sense por, com un d'aquells impetuosos davanters anglesos, kamikazes desdentegats pels cops dels defenses destralers i els punys dels porters.
Vaig començar a guanyar-me fama d'excèntric quan vaig abandonar l'equip de bàsquet de l'Institut una setmana abans de la final del campionat escolar. Jo tenia el físic d'un gran basquetbolista: altura, mans grosses i peus ferms, una còrpora que intimidava sota la cistella. Aquella final m'hauria consagrat i volia evitar-ho fos com fos. Odiava el bàsquet. El considerava un territori dels esportistes maldestres: tipus espigats, marginats, alguns gairebé esguerrats, amb dificultats de coordinació, sense nervi ni ritme. Es valorava un mèrit que no es podia entrenar: tenir el nas més a prop de la cistella. Pura selecció biològica. Tampoc no m'agradava aquell joc massa reglamentat per aconseguir una emoció de baixa intensitat i que arribava al súmmum amb un darrer tir a cistella en un partit empatat. Pur atzar. Les normes del bot, del tir, de l'entrada a cistella, dels tres segons... Tot massa quadriculat.
Em vaig rebel·lar contra la meva fisiologia. M'estimava més ser un futbolista mediocre que un gran basquetbolista. Estimo el futbol. Aquí pot triomfar tothom. Els petits poden ser gegants. Cada partit és un nou argument imprevisible, una metàfora de la vida, on no sempre guanyen els millors. No hi ha cap emoció esportiva que es pugui comparar a la ràbia de rebre un gol quan jugues bé. Un error arbitral, l'astúcia d'un davanter, la violència d'un defensa, la pífia d'un porter poden girar la truita. Un equip dolent pot suplir amb esforç, sacrifici i joc d'equip les seves limitacions. Res no és impossible.
El meló cau a plom. El porter i dos defenses saltaran amb mi. Ja m'he decidit. Em cal aprofitar la meva altura i pentinar la pilota cap a una banda abans que la toqui ningú. Per suau que sigui el meu toc, el moviment confondrà el porter i la pilota acabarà a la xarxa. Però quan tinc la posició guanyada, un defensa salta abans d'hora i em clava el colze a la cara. L'àrbitre no és prou valent per xiular penalti i s'estima més xiular la fi del partit.
Tard o d'hora algú s'adonarà que aquesta temporada ja he fet quatre gols en mitja hora de joc. Qui supera la meva mitjana?
La meva especialitat és rescatar l'equip quan tot sembla perdut. L'entrenador em fa sortir els últims minuts del partit, sempre amb el marcador en contra, per transformar les pilotes a l'olla en un improbable gol in extremis. No tinc temps ni d'escalfar: el míster pren la decisió amb un rampell de mala llet. Sóc la darrera arma quan tot ha fallat, quan el joc de tiralínies ha naufragat al mig del camp, quan els jugadors exquisits i ràpids treuen el fetge per la boca, quan el nostre públic ha perdut la confiança i comença a desfilar. Sóc l'antifutbol.
La meva sortida fa esclatar burles a la grada, com si jo fos una opció irracional que trenqués tots els esquemes. “Ja treu el Sant Cristo gros!”, vaig sentir que deia un aficionat quan entrava al camp. A la banqueta vaig covant una ràbia que em fa sortir sense por, com un d'aquells impetuosos davanters anglesos, kamikazes desdentegats pels cops dels defenses destralers i els punys dels porters.
Vaig començar a guanyar-me fama d'excèntric quan vaig abandonar l'equip de bàsquet de l'Institut una setmana abans de la final del campionat escolar. Jo tenia el físic d'un gran basquetbolista: altura, mans grosses i peus ferms, una còrpora que intimidava sota la cistella. Aquella final m'hauria consagrat i volia evitar-ho fos com fos. Odiava el bàsquet. El considerava un territori dels esportistes maldestres: tipus espigats, marginats, alguns gairebé esguerrats, amb dificultats de coordinació, sense nervi ni ritme. Es valorava un mèrit que no es podia entrenar: tenir el nas més a prop de la cistella. Pura selecció biològica. Tampoc no m'agradava aquell joc massa reglamentat per aconseguir una emoció de baixa intensitat i que arribava al súmmum amb un darrer tir a cistella en un partit empatat. Pur atzar. Les normes del bot, del tir, de l'entrada a cistella, dels tres segons... Tot massa quadriculat.
Em vaig rebel·lar contra la meva fisiologia. M'estimava més ser un futbolista mediocre que un gran basquetbolista. Estimo el futbol. Aquí pot triomfar tothom. Els petits poden ser gegants. Cada partit és un nou argument imprevisible, una metàfora de la vida, on no sempre guanyen els millors. No hi ha cap emoció esportiva que es pugui comparar a la ràbia de rebre un gol quan jugues bé. Un error arbitral, l'astúcia d'un davanter, la violència d'un defensa, la pífia d'un porter poden girar la truita. Un equip dolent pot suplir amb esforç, sacrifici i joc d'equip les seves limitacions. Res no és impossible.
El meló cau a plom. El porter i dos defenses saltaran amb mi. Ja m'he decidit. Em cal aprofitar la meva altura i pentinar la pilota cap a una banda abans que la toqui ningú. Per suau que sigui el meu toc, el moviment confondrà el porter i la pilota acabarà a la xarxa. Però quan tinc la posició guanyada, un defensa salta abans d'hora i em clava el colze a la cara. L'àrbitre no és prou valent per xiular penalti i s'estima més xiular la fi del partit.
Tard o d'hora algú s'adonarà que aquesta temporada ja he fet quatre gols en mitja hora de joc. Qui supera la meva mitjana?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada