dijous, 15 d’abril de 2010

Tornar a néixer

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Et juro que no em vaig adormir, ni tan sols em podries recriminar una distracció, va ser potser un parpelleig massa llarg, un excés de confiança propiciat pel cansament. El cas és que quan el cotxe va topar bruscament contra la tanca metàl·lica ja era massa tard per redreçar-lo. El cinturó de seguretat em va subjectar, evitant que el volant se m'encastés al pit, però el vehicle ja s'aixecava de darrere i emprenia la primera tombarella en l'espai, lleuger com la maça d'un malabarista. En dècimes de segon, vaig maleir l’airbag, que va fallar. Vaig comptar tres etèries voltes de campana abans que el cotxe incrustés violentament el morro contra el descampat que envoltava aquell tram desolat de l'autopista, el parabrisa es desintegrés i el vehicle comencés a rodolar lateralment per un pendís pronunciat. La caiguda de costat va ser molt pitjor que el vol acrobàtic. Mentre el cotxe perdia tots els seus contorns i es convertia en una massa informe de xapa abonyegada, tots els vidres de les finestres es van esmicolar i una glopada d'aire fred i cristalls em va agullonar la cara com si una tempesta de neu s'hagués ficat dins del vehicle. El cinturó no podia evitar que a cada tombarella em pataquegés l'espatlla esquerra contra la porta.
El cotxe es va aturar en sec en encastar-se contra un arbre robust que va penetrar en l’estructura del vehicle amb la facilitat d'un ganivet a la mantega. Jo estava sorprès de la riquesa de detalls amb què percebia l'accident: gairebé com si el contemplés en una projecció a càmera lenta d'alta definició, com si pogués comptar un per un tots els fragments en suspensió, com si jo mateix hagués pintat abans amb meticulositat i paciència tots els elements de l'escena i fos capaç de recordar-los.
Qualsevol amb menys sort que jo s’hagués quedat allà, immòbil, inert, esperant els empleats de la funerària. Però em trobava bé i vaig esmunyir-me amb una agilitat felina per una finestra. Vaig començar a caminar pel marge de l'autopista com si no hagués passat res. L’accident havia passat desapercebut.
Em sentia ple d'energia. M'envaïa una gran eufòria, una lucidesa encegadora. Era l’alegria de tornar a néixer? Era el curtcircuit que la trompada havia causat al meu cervell? La claredat d'idees que primer s’havia concentrat en l’episodi de l'accident, ara irradiava clarividència cap a tota la meva vida. Mentre caminava, tot el meu passat se m’apareixia amb els límits afuats d’un paisatge escombrat per la tramuntana. De sobte, era conscient de les renúncies, de les flaqueses, dels errors i, sobretot, dels canvis necessaris per redreçar el meu destí. Com que tot tenia uns contorns definits, diàfans, tot podia tenir una solució precisa, neta. Devia ser la mateixa complaença que sent un cirurgià després d’obrir un pacient de pronòstic incert i trobar-se un tumor compacte, ben delimitat, fàcil d’extirpar.
Armat amb una voluntat de ferro i un optimisme a proba de bomba, res més lluny del meu pensament que trucar a una ambulància o a la companyia asseguradora. Tenia coses més importants a fer. M'inundava la força per enfrontar-me a totes les decisions postergades. M’esperava la renúncia davant del consell d’administració i una nova vida, però tu havies de ser el primer pas, per això em vaig plantar davant teu, amb una seguretat i una convicció granítiques. Miraves d'acovardir-me amb la teva mirada dominant, però aquest cop no estava disposat a rendir-me. I just en el moment que començava a escopir-te tot el que havia callat fins llavors, una veu em va interrompre: “Val més que no parli. Prengui-s’ho amb calma. Hem trobat molt de trànsit però en dos minuts arribarem a l’Hospital”.