dilluns, 24 de maig del 2010

El malalt imaginari

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El meu cor s'accelerava (sovint sense cap causa externa que ho justifiqués) i temia morir d'un atac fulminant. Quan la fred em feia tremolar, m'horroritzava contraure una pneumònia. Una piga microscòpica era l'indici d'un mal lleig. I això, per no parlar de les fiblades que atacaven a traïció els òrgans més desprevinguts o de les protuberàncies sospitoses que palpant-me amb perseverança descobria en els replecs més recòndits del cos. Com que tenia la vaga consciència de ser una desgraciada víctima de la hipocondria familiar, alimentada per generacions i generacions de mares patidores, intentava resistir-me fins al darrer moment a donar credibilitat als meus símptomes, i encara menys a visitar el metge.
No els vull pas enganyar: tampoc no confiava gaire en la professionalitat del meu doctor de capçalera, un homenot taujà que es limitava a infondre'm ànims, a negar-me fàrmacs i a treure importància a qualsevol dels meus símptomes després d'exàmens massa rutinaris i superficials. Temia que ell també, acostumat a les falses alarmes, passés per alt els signes d'un imminent col·lapse del meu organisme. Com podia saber que aquest cop no anava de debò si ni tan sols seguia l'abc de qualsevol revisió: el fonendoscopi, els copets de martell al genoll, el digui trenta-tres...
En l'enèsima visita per descartar malalties imaginàries, el metge em va acabar mirant amb una seriositat que devia reservar per als casos greus.
-Efectivament, vostè està malalt -va admetre-. Necessita un psicòleg que tracti la seva hipocondria.
No se m'havia acudit mai prendre'm seriosament la meva obsessió per les malalties, és a dir, incorporar-la a la llista dels meus mals. D'alguna manera m'adonava que la hipocondria les contenia totes, que era d'un rang superior, una supermalatia que em permetia experimentar-les totes, patir-les totes. Potser per això -només ara queia de la figuera!- era l'única autèntica.
Em van recomanar un reputat psicoterapeuta argentí que utilitzava el clàssic sistema freudià, tot i que ell l'anomenava cognitivo-conductual: un divan, traumes d'infància, els somnis recurrents... Era un tipus escardalenc amb melena blanca de querubí que, tant pel seu aspecte com pel discurseig melòdic i difús, em recordava César Luís Menotti, un antic entrenador del Barça. Ja des de la primera sessió, no vam congeniar. Li vaig dir que m'incomodava sentir el seu alè al clatell mentre jo, ajagut com un emperador romà, havia de mirar al no-res (o encara pitjor, a un depriment quadre cubista de colors freds) tot parlant de coses íntimes. Volia veure-li la cara, comprovar la seves reaccions, però m'ho va impedir. Jo em buidava l'ànima a cada visita i, la veritat, m'emprenyava que no fos un intercanvi recíproc. Aquest no era el tracte, d'acord, però de seguida vaig tenir la sospita que l'home que m'havia de curar tenia tants o més problemes psicològics que jo. A partir de la tercera visita, ja no em feia res interrompre'l i burxar en els seus malsons. Les marrades amb què abordava cada pregunta, l'ordre malaltís del despatx, la seva diminuta i atapeïda lletra d'impremta, l'aversió a obrir-me escletxes a la seva intimitat, tot m'incitava a continuar la nostra guerra psicològica. Des del divan, vaig descobrir que s'obté tanta informació de les preguntes com de les respostes. Vaig aprendre a aprofitar la potència de la meva ment analítica i meticulosa per mirar cap enfora en lloc de cap a dintre, a buscar en els altres, i no en mi mateix, els senyals de la malaltia. Em vaig adonar, en definitiva, que jo podia ser un gran terapeuta.
L'últim dia ens vam barallar perquè jo no vaig voler admetre de cap manera que m'havia curat.