L'esquela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Just quan es fa de nit al cementiri de cotxes i les muntanyes de vehicles desballestats es converteixen en amorfes ombres amenaçadores, un so inquietant pertorba el silenci del vedat solitari als afores de la ciutat. El vigilant, sobresaltat, alça la vista del diari esportiu i surt de la peixera de vidre aferrat a una pesada llanterna Maglite, que podria usar com a arma de defensa. Comença a seguir la pista d'un gemec repetitiu provinent d'uns munts de ferralla acumulats en estrats i situats en un nou carreró de la quadrícula de vehicles. Primer, li sembla reconèixer els crits gairebé humans d'una gata en zel; però no. Quan identifica el vehicle i n'és a poques passes, el so desapareix. Es tracta d'un BMW negre brutalment aixafat per un xoc frontal. No recorda haver-lo vist la nit anterior; segurament l'han portat aquesta mateixa tarda. El parabrisa ha desaparegut i la finestreta del conductor és una teranyina d'esquerdes que dificulten la visió de l'interior. Els seus ocupants ja deuen criar malves, pensa el vigilant. Es disposa a obrir la porta quan el so, aquest cop a tocar, gairebé li fa caure la llanterna de les mans. Un mòbil sona a l'interior del cotxe, escampant una punyent cançó d'Otis Redding desconeguda pel vigilant. Les pampallugues de la pantalla permeten distingir-lo mentre vibra i es mou en cercles per les fosques entranyes del vehicle com una cuca de llum. La porta ha quedat travada, de manera que esbocina el vibre amb un cop de llanterna. Inspecciona l'interior i, amb un estremiment, comprova que la sang del volant deformat deixa anar un fil llefiscós en tocar-la amb el caire de la llanterna. L'aterreix pensar que les víctimes del cotxe encara no deuen haver perdut l'escalfor. Introduint mig cos dins de la finestreta, aconsegueix arribar al mòbil, que ja s'ha aturat de nou.
El telèfon, ara ja sobre la taula del vigilant, sona a intervals regulars, i a cada trucada, l'home no pot evitar un sobresalt. No s'atreveix a contestar. Qui deu ser aquesta tossuda Laura -llegeix el nom a la pantalla- que a les quatre de la matinada encara no accepta el silenci del seu interlocutor? Com és que no l'han avisada de l'accident? I ell, què podria dir-li? Potser que truca a un mort? Contestar seria situar-se en el més enllà, erigir-se en Déu! Però també li sap greu desprendre's del telèfon, avisar la policia o els bombers.
Finalment, obsedit per les constants trucades, no es pot resistir a escoltar la desena de missatges que Laura, cada cop més angoixada i nerviosa, ha deixat a la bústia de veu del telèfon i així reconstruir la pel·lícula dels fets. En David, el conductor del cotxe, era l'adúlter que no compareixia al dinar amb la Laura, la seva amant, que primer pensa en un retard, després en un descuit i, finalment, en el trencament contundent i definitiu que ella sempre havia temut. El vigilant se sent profundament colpit per la tremolosa dolçor de la veu de Laura, per la delicadesa amb què recorda a l'amant els moments feliços que han passat junts, les esbojarrades trobades clandestines. Després, als darrers missatges, l'entristeix la seva manera de rebaixar-se: com promet oblidar-se de plantejar-li més amenaces i més exigències, com s'ofereix a complaure'l on i quan vulgui sense esperar res a canvi. Sense voler, li sembla que la Laura s'adreça a ell i li planta la llavor de l'enamorament.
De bon matí, quan el vigilant surt de la feina amb el mòbil aferrat amb força a la mà que amaga dins de la butxaca de la jaqueta, com si fos un tresor, s'atura a esmorzar al bar del polígon, on fulleja nerviós el diari, desitjant secretament topar-se amb l'esquela d'un tal David.