Ja ningú demana sal

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

La vídua del quart segona és una anciana poc corrent: es tenyeix de ros oxigenat, fuma cigarretes amb broquet i encara porta texans. Li diuen la iaia hippy. Quan la trobo a l'ascensor, amb una naturalitat que enamora em pregunta si ja tinc xicota i, sense esperar resposta, m'aconsella que em deixi portar pel cor. Jo sóc poc enraonador de mena, així que la deixo dir. Un dia em parla dels viatges amb Vespa per Europa amb el seu difunt marit; un altre, dels seus antics pretendents i, sovint, em fa cinc cèntims de la darrera pel·lícula que ha vist. Just abans de tancar-se la porta de l'ascensor, sempre em dedica una mirada tan tendra, com si mirés un cadell, que sembla voler afillar-se'm o convidar-me a prendre el te.
Es veu que un d'aquests penjats drogates de l'àtic que amb els seus escàndols tenen en peu de guerra mitja escala pujava amb la iaia hippy a l'ascensor i, animat pel seu bon rollo, li va demanar una mica de sal. Sembla que a la iaia li va fer gràcia aquesta mostra d'antiga fraternitat veïnal, perquè ara ja ningú no demana sal, ni sucre, ni un trist grapat d'arròs. El tipus es va quedar al pas de la porta mentre la bona dona entrava a la cuina. La iaia es va sorprendre que en sortir, aquell jove veí hagués començat a pujar les escales de tres en tres. De bona fe, el va cridar i el va fer recular a buscar la sal. Fins que no va tancar la porta no es va adonar que el seu moneder havia desaparegut de damunt del rebedor. En lloc de denunciar el robatori, la iaia va explicar a alguns veïns que s'estimava més no embolicar la troca, que tampoc no li venia de cinquanta euros. L'endemà al matí, els escombriaires van trobar el moneder dins un contenidor davant de l'edifici, amb la documentació intacta però sense ni un cèntim. Un veí del seu replà va insistir-li que calia presentar denúncia i fins i tot es va oferir a acompanyar-la a comissaria, però la iaia no en va voler saber res. L'home estava tan indignat que va decidir anar a plantar cara al lladre. Després de trucar amb insistència, li va obrir la porta de l'àtic una noia rossa d'aspecte fràgil i malaltís. El veí li va descriure el robatori i li va dir que el lladre, segons tenia entès, vivia en aquell pis. La noia va sospirar profundament abans d'admetre-ho tot. Va confiar-li que el lladre feia dos mesos que no li pagava l'habitació i que cada cop que gosava reclamar-li el lloguer l'amenaçava de punxar-la amb una xeringa. Es veu que la noia, atemorida, va proposar-li al veí d'anar a comissaria per presentar una denúncia conjunta. El veí no ho va veure gens clar. Li va fer por d'implicar-se massa en aquest assumpte. Al cap i a la fi, ell no podia denunciar algú que no li havia fet res personalment.
Des que em van explicar aquesta història, que corre de boca en boca entre els veïns de l'escala, no havia tornat a coincidir amb la iaia hippy. Ahir vam pujar junts i, amb la mateixa passió de sempre, em va intentar resumir en un minut d'ascensor la trama de ¡Mamma mia! Com que no se'n va sortir, em va semblar que valia la pena fer el cor fort, sortir de l'ascensor, dir-li que no tenia pressa i que m'interessava escoltar-li el final de la pel·lícula. La meva sortida la va descol·locar. Vaig veure als seus ulls una espurna de desconfiança. Va continuar parlant però d'una manera mecànica i forçada que em va incomodar. Ens vam acomiadar alleugerits.
Ahir a la matinada, una mica encaboriat, se'm va acudir una idea genial. Aquest matí he baixat l'escala a peu, silenciós, i en passar pel replà de la iaia hippy, he esmunyit dissimuladament un bitllet de 50 euros sota la seva porta.

Basat en un succés explicat per Anna H.

Lliçons a les barraques

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Fa vint anys, les barraques de les Fires de Girona tenien una dimensió més humana. Encara no s'havien convertit en una gentada desenfrenada i cridanera, capitanejada per ramats d'adolescents eixelebrats que flirtegen amb el coma etílic. Les nits de barraques de la meva adolescència propiciaven borratxeres fraternals i lúcides, capaces d'encendre't al cervell una guspira de coneixement que sobrevivia a la ressaca. Els profetes locals hi dictaven lliçons iconoclastes de noves maneres de viure, de pensar i de fer política. Les barraques obrien una gruta secreta que et connectava amb les realitats subterrànies d'una ciutat aburgesada i postissa. Els joves d'aquells anys anàvem a les barraques buscant aprenentatge. Tinc el pressentiment que ara hi van per oblidar.
Jo vaig descobrir les barraques servint-hi cerveses. El nostre institut havia resultat afortunat en el sorteig de parades que feia l'ajuntament entre les entitats de la ciutat. Amb poc més de quinze anys, vam perdre la nostra virginitat noctàmbula durant una matinada memorable. La resta de barraques ja havien plegat veles, obeint els avisos d'una ridícula parella de municipals. Nosaltres ens resistíem a tancar, enlluernats de veure com creixia el gruix de bitllets que sufragarien la nostra excursió de fi de curs. A més, tampoc no ens seduïa gaire ajeure'ns en sacs de dormir damunt d'aquell empostissat pudent i enganxifós. Vam anar arreplegant els parroquians que mai no troben l'hora de tornar a casa, tota una prodigiosa fauna d'irreductibles de la nit. L'atmosfera esdevenia inquietant. Una mica intimidats, continuàvem servint a alcohòlics, firaires, rodamóns i alguns individus d'aspecte patibulari. De sobte, enmig d'aquell eixam d'homenots que s'arremolinaven a la nostra barra, va esclatar una batussa. L'aldarull es va sufocar quan els dos rivals van decidir mesurar les seves diferències amb un pols. La competició va aixecar l'ànim decaigut de la concurrència. Vam contemplar amb sorpresa com damunt la barra s'apilonaven bitllets que apostaven per la victòria d'un o altre. A aquest primer pols en van seguir d'altres, viscuts amb passió per la concurrència. I les apostes creixien. Sense que cap de nosaltres gosés aturar-lo, un dels contrincants saltava la barra, falcava els peus a terra, s'aferrava a la mà del rival i començava la brega, amb un impressionant repertori de ganyotes i tremolors. La cridòria del públic ressonava en aquell paratge desolat, on la música s'havia apagat feia hores. El moment culminant va arribar quan el sorprenent campió imbatut, un gitano escarransit i despitregat amb una relluent cadena d'or enmig del pelam, es va enfrontar amb el musculós i tatuat encarregat romanès dels autos de xoc. No calia ser gaire espavilat per preveure que aquell desafiament definitiu no podia acabar bé. Massa diners sobre la barra. Alguns hi guanyarien molt, però a costa d'infringir als altres una pèrdua sagnant. La lluita va començar igualada. Els braços tremolosos, de venes esclatants, es van mantenir dreçats durant molta estona, però lentament es van anar torçant en favor del campió. Poc abans que el dors de la mà del romanès toqués la xapa de la barra, algú va cridar que hi havia trampa, que els rivals eren amics. Un garbuix de mans van engrapar els bitllets i van començar les corredisses. Tothom va guillar, sense tenir gaire clar si eren perseguidors o perseguits. Ens vam quedar sols. Vam abaixar les lones de la barraca i ens vam ficar dins dels sacs quan la llum del matí ja es filtrava per les escletxes. No vam poder aclucar un ull perquè temíem que ens robessin la recaptació. A més, un borratxo ens demanava a crits l'última copa.

Basat en els records d'uns ex alumnes de l'Institut Santiago Sobrequés

Naufragis

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

He passat les vacances a bord d'un un creuer que ha fregat el naufragi. O no. La placidesa del “Rodó venecià” a bord del Zènith es va veure alterada pels forts vents de l'illa grega de Mykonos. La guia del routard explicava que les ventades feien girar molins i prenien el seny d'alguns forasters, però no feia referència a l'estabilitat dels vaixells. La força del vent va ser motiu de gresca a la coberta: els cabells esbullats, el caminar d'embriac o la manera com l'aire et subjectava en una inclinació impossible. Més tard, un terrabastall descomunal va sotraguejar la nau i l'enorme ciutat flotant es va decantar cap a una banda. La sobtada pèrdua d'horitzontalitat deixava les taules netes d'objectes, originava la trencadissa de totes les ampolles del bar i feia rodolar una iaia rodanxona per un passadís reconvertit en un tobogan. Més tard vam saber que tota la vaixella del menjador parada pel sopar es va esmicolar, la piscina coberta es va buidar literalment damunt d'una dona ajaguda en una gandula i les nostres cabines van quedar potes enlaire.
La veritat, jo em veia a les portes del naufragi, a punt d'arreplegar el salvavides i córrer cames ajudeu-me fins als bots salvavides; però vet aquí que el passatge, passat l'ensurt inicial, mantenia una calma tensa; jo diria que dissimulava l'espant. Al principi, els cambrers van esfumar-se per les portes de servei com les rates abans d'un naufragi, però van tornar de seguida amb la consigna de mantenir la calma. Tot estava controlat, deien; el vaixell es redreçaria a mar obert. El nostre assistent de cabina, que basava en la confiança l'esperança d'una propina futura, va admetre que en 15 anys de navegació marítima no havia viscut res semblant. Ja dúiem mitja hora amb una inclinació del 25%. La tripulació aparentava normalitat, però la classe de tango va resultar grotesca, la boleta de la ruleta del casino s'escapava i les fitxes s'enganxaven amb celo.
A la sala d'actes hi havia programada una conferència sobre el desembarcament. Molts hi vam anar buscant alguna explicació. El conferenciant, un alferes simpàtic, seia en una cadira que lliscava cap a una banda de l'escenari, tot i que ell intentava frenar-la dissimuladament amb els peus. La inclinació augmentava, i ja devia superar el 30%. Es va escapar de contestar cap pregunta quan li van trucar des del pont de comandament. Just llavors, la megafonia del vaixell informava que les “condicions adverses” aconsellaven buscar “posicions on no ens poguessin caure objectes al damunt”. Un gran consell, sí senyor.
I si el vaixell girava en rodó i la coberta quedava submergida? Jo pensava en la pel·lícula “L'aventura del Posidó”, on un grup de passatgers se salvaven sortint pel casc. Tenia els nervis a flor de pell. Alguns recorríem el vaixell com feres engabiades, esperant que sonés l'alarma, però ens creuàvem amb passatgers despreocupats i mudats pel sopar de gala. Una part del passatge plorava dins de les cabines, d'altres semblava que tota la vida havien caminat per terres inclinats.
Sóc de les que sospita que és un miracle que les coses funcionin, que tot penja d'un fil en un equilibri precari i incomprensible. Sóc de les que no s'estranyaran quan s'enfonsin les borses i els bancs no puguin retornar-nos els estalvis. Sóc de les que pensa que la vida és un naufragi permanent, tot i que hem acordat anar seguint la partitura, com l'orquestra del Titànic.
Lentament, de la mateixa manera incomprensible que el vaixell s'havia inclinat, es va tornar a redreçar. Els plors es van convertir en rialles histèriques. Mai no hem sabut què va passar de veritat. Com sempre.

Inspirat en un succés viscut per Maribel Martínez

El divorciat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

Visc en una urbanització benestant, lluny del brogit i la indigència, dalt d’un turonet amable que domina la ciutat. Els nens juguen a la zona comunitària i corren en bicicleta per les amples voreres, esquivant els parterres de gespa i els arbres escanyolits que delimiten les entrades de les cases unifamiliars aparellades. És un carrer dels d'abans, on els veïns surten a xerrar i on l’únic perill prové de les mares esperitades que, a bord de relluents quatre per quatre, transporten els fills a les classes d’anglès o de piano. Als patis posteriors que donen a l’àmplia zona comunitària de la piscina, el veïnat celebra festes infantils, àpats col·lectius i saraus nocturns.
De nit, abans d’anar a dormir, faig una cigarreta al carrer. M’agrada prendre la fresca just abans de ficar-me al llit. Les pampallugues dels televisors que surten de totes les finestres em relaxen, tot i que també m'inquieta tanta uniformitat. Si les nostres cases són clòniques, per què no ho haurien de ser les nostres vides? Avui m’he endut un ensurt en passar pel costat d’un cotxe aparcat. Una ombra ha tustat la finestreta des de dins amb violència. La porta de l’acompanyant s’ha obert lentament, convidant-me a entrar. Fins que no he estat assegut al seu costat no l’he reconegut; era en Xavi, l’ex veí de la banda esquerra, un dels damnificats per l'onada de divorcis que els darrers anys fa estralls a la comunitat. Un tros de pa. La seva dona s’havia quedat a casa amb les criatures i ell havia desaparegut del mapa feia sis mesos. Fitava amb fixació malaltissa una finestra il·luminada de la que havia estat casa seva. M’he saltat les salutacions per interrogar-lo.
-Què hi fas aquí?
-Res. Només miro i penso.
-En què penses?
-Millor que no t’ho digui.
Després d’un llarg i enutjós silenci, m’he decidit a parlar per calmar-lo.
-Suposo que és complicat tornar a començar. Veuràs com amb el temps podràs refer la teva vida.
-Però que no ho veus que m’ho ha pres tot! –s'ha exaltat. S’ha quedat la casa, els mobles, el cotxe, la custòdia de les nenes, fins i tot el gos; i a sobre cada mes li he de passar més de la meitat del sou. Saps on visc? En un estudi de 40 metres quadrats en un bloc ple d’immigrants. Un amic m'ha deixat aquest cotxe. El cap de setmana que em toquen les nenes les he de dur a casa dels pares perquè no sentin vergonya del seu pare.
-Em sap greu. Si et podem ajudar en alguna cosa.
-Podries ofegar dissimuladament la meva ex dona a la piscina –m'ha dit sarcàstic.
-És en això que pensaves? Vinga Xavi, tranquil. No t’ha pas passat pel cap fer alguna bestiesa, oi?
-La meva bestiesa ja està feta. La meva bestiesa ha estat ser honest, ser un cony de romàntic capaç de proposar la separació quan vaig sospitar que la meva dona em feia el salt. Que ingenu! Hauria d’haver-me fet el distret i buscar-me les meves amants. Guardar les aparences. Convertir-me en un hipòcrita feliç. Fer com tots vosaltres, com tots els collons de farsants d’aquest barri de merda. Aquesta dona m'ha destruït la...
En Xavi ha callat en sec quan ha vist que la porta de casa seva s'entreobria i un gos sortia rabent en direcció al cotxe. De seguida l'ha tingut a la falda fent-li festes, llepant-li la cara i remenant la cua.
-Tresqui, bonic, em trobes a faltar? -en Xavi l'ha abraçat amb els ulls brillants d'emoció.
He aprofitat l'aparició del gos per acomiadar-me i tornar a casa. Ja sóc al llit. M'he abraçat a la meva dona, que dorm profundament. Em costa agafar el son. I si sóc el proper en l'epidèmia de divorcis? I si acabo al carrer, sense família, abraçat al gos dins un cotxe deixat?

Inspirat en alguns divorcis de la urbanització de Montjuïc.

El corb de l'internat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

De petit, com a molts nens de Girona, m'amenaçaven d'internar-me a El Collell quan em portava malament. Era una vetusta i majestuosa escola perduda enmig d’un bosc espès de la baixa Garrotxa que, en la memòria col·lectiva de la ciutat, encarnava l'educació repressiva, malgrat que els ex alumnes en guarden records inesborrables de camaraderia. Tot just acabar la carrera, i amb magres perspectives laborals, em van oferir d’anar-hi a donar classes durant un estiu. Era l’etapa de decadència del centre, que acabaria tancant portes uns anys més tard. Una elitista acadèmia de Barcelona llogava les instal·lacions i oferia unes colònies d’estiu que combinaven les classes de repàs i l’esport en un “entorn natural incomparable”.
Vencent el tedi i la xafogor, em va tocar bregar amb una dotzena de plançons díscols de la burgesia barcelonina: els que no eren rebels o malcriats, van resultar senzillament obtusos o ganduls. Molts pares esperaven que aquells dos mesos obressin el miracle que permetés als seus fills aprovar la selectivitat i entrar a la Universitat.
Entre aquella colla de bordegassos amb les hormones descontrolades hi havia una excepció. Frederic era un tipus taciturn, cosit per l'acnè, vestit sempre de negre i marginat pels companys. Li van engaltar el malnom d'el corb i es va convertir en el freaky del curs. Em vaig quedar parat quan em va demostrar que ho havia aprovat tot amb excel·lents. El baix nivell de les classes l'avorria mortalment. La seva intel·ligència superior, però, tendia al derrotisme o la crítica mordaç dels seus companys. Ells contraatacaven sense pietat, burxant-lo en els seus punts febles: la seva solitud, el vestuari o la situació familiar. Frederic, fill de pares separats, era l’únic alumne que no tornava a casa els caps de setmana. El pare vivia a l'estranger i la mare, de vida alegre, l'havia aparcat al Collell per embarcar-se en un creuer pel Carib amb el seu nou xicot.
Frederic inventava històries tèrboles que aterrien els companys. Un dia ens va explicar que sota una alzina del Gurugú, una muntanya propera, va desenterrar ossos de soldats afusellats durant la Guerra Civil, quan El Collell havia servit de presó republicana. Ens va mostrar una tíbia que va resultar ser la pota desgastada d'una cadira de resina.
Com que no podia anivellar-lo amb la resta d'alumnes, li vaig fer una tria de lectures que devorava àvidament durant les classes, abstret del rebombori de l'aula. L'ingenu seductor, de Salinger, va ser el més celebrat dels seus descobriments literaris.
Els caps de setmana, Frederic gaudia de l'única companyia de l'Ernest, l'ancià encarregat del manteniment. Els espais immensos d’aire decadent de l'escola, amb sales buides en desús i passadissos sinistres, fascinava el noi. L'Ernest, amb qui va congeniar de seguida, li obria els laboratoris, la biblioteca i, sobretot, el desballestat cinema. Cada diumenge a la tarda, en una platea deserta i fantasmagòrica, projectaven la mateixa pel·lícula, oblidada en unes llaunes de les antigues sessions de cinema: la versió dels anys 30 de Frankenstein, amb el cel·luloide ratllat i apedaçat. Em va convidar a la darrera sessió, el darrer diumenge d'agost. Frankenstein fascinava Frederic. Potser s'identificava amb la soledat del monstre, amb la seva orfandat, amb la seva inadaptació o amb el pànic que experimentava davant la turba exaltada de pagerols que l'assetjava fins a cremar-lo viu dins un molí. Quan es va acabar la pel·lícula, els llums de la sala no es van obrir. No ens distingíem les cares, però estic segur que l'Ernest i en Frederic, com jo, no van poder reprimir alguna llàgrima.

Inspirat en l'experiència d'un professor eventual d'El Collell

La gossa

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'harmonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un bri d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber, ni tan sols sabia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc no m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de la meva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyava les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en connexió directa amb la claveguera. Aquests pets, que a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. “No entenc per què li tens tanta mania”, reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien “més persona” la Lucy. El veterinari, al qual vaig recórrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molt problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a reposar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduir el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària, on han decidit ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: “Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!”.
És estrany que desitgi amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Inspirat en la gossa Mussa, en plena convalescència.

Viure de la ficció

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
Recordeu aquella faula del mentider reincident a qui ningú ajuda quan crida que s'ofega al riu perquè tothom pensa que menteix? És poc creïble. A mi m'agrada molt més aquell conte d'en Monzó protagonitzat per un mentider patològic, conegut per tots els seus veïns, que entra al bar del poble disposat a entabanar un cop més els parroquians. Tots estan avisats, saben que els mentirà. I vet aquí que els explica, amb tota mena de detalls realistes, que en una esplanada d'aquell poblet de mala mort, on amb prou feines s'hi deixa caure el carter dos cops per setmana, s'hi ha instal·lat un circ gegantí de tres pistes. Descriu la caravana d'enormes camions vermells amb rodes dentades, la rasposa pell encartonada i els ulls plorosos dels elefants, l'angúnia que fan els nans camacurts de rostre envellit o les electritzants acrobàcies de les belles trapezistes amb lluentons. Tot i que s'hi resisteixen amb totes les seves forces, acabaran seduïts, gairebé hipnotitzats, per la seva narració. Sense acabar-se els cigalons, amb la botifarra a mig jugar i el caliquenyo penjant del llavi, no tenen altre remei que sortir a la fredor de la nit, renegant, per veure amb els seus propis ulls que el descampat és buit.
És una llàstima que la mentida estigui desprestigiada per l'abús que n'han fet els polítics. Però som capaços de reconèixer els mentiders excepcionals: Frédéric Bourdin, el fals adolescent; Christophe Rocancourt, el fals Rockefeller, o Enric Marco, el fals presoner de Mathausen.
Corre la brama que vaig fer-me un nom sent un escriptor que tenia problemes amb la beguda i m'he precipitat a l'abisme de la invisibilitat literària convertit en un bevedor que té problemes amb l'escriptura. Ja sabeu que la de l'escriptor maleït és una de els més preuades i antigues estratègies del màrqueting literari. Ja fa temps que els editors, en lloc de tapar les vergonyes dels seus escriptors, en destaquen i magnifiquen a les solapes dels llibres les patètiques atzagaiades que han hagut de sofrir abans d'assolir el merescut reconeixement literari. Ara mateix tinc a les mans un llibre de William Saroyan amb una biografia que reuneix un cúmul inusual de misèries: ser fill d'immigrants armenis, abandonar els estudis als 15 anys i “començar a escriure febrilment mentre subsistia gràcies a petits treballs precaris”. Escriure febrilment, com si l'escriptura fos una segregació inevitable de la malaltia literària, sempre atorga un plus d'autenticitat; potser és per això que he deixat de fer-ho. Els editors aprecien força que, deixant uns quants llibres al calaix, moris en la misèria, cirròtic, sidós o, encara millor, et llevis la closca d'un tret. No serà el meu cas.
Alguns envejosos escampen que m'he apuntat a la mística del maleït per amagar que s'ha assecat la font de la meva inspiració. L'estultícia d'aquests difamadors no els permet adonar-se que estic construint un lluminós palau secret de la ficció més enllà dels tristos i vulgars límits del paper. A les barres dels tuguris més obscurs, a les cases de meuques, als carrerons amb tuf de pixum, a les sales d'espera dels Centres d'Atenció Primària hi he sembrat els llampecs de la meva creativitat. Parlo dels llibres inexistents que acabo d'escriure, de les atractives amants que he pispat als poderosos, de viatges imaginaris plens d'anècdotes excepcionals. La ficció, o perquè m'entengueu més clarament, la mentida, ha anat envaint la meva vida. Abans era la matèria prima dels meus llibres, ara és la font única i directa de la meva subsistència. Cada cop que entro en un bar, m'atrau el repte d'aconseguir fer sortir uns quants parroquians a veure el circ.

Inspirat en la vida d'un bohemi escriptor del segle passat.