Secrets de cuina

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Les minyones hondurenyes de la burgesia barcelonina que estiueja a Calella de Palafrugell tenen el seu punt de trobada al tercer banc (de dreta a esquerra, mirant al mar) del passeig del Canadell, on cada tarda intercanvien sucoses xafarderies sobre les seves mestresses mentre passegen els gossos presumits i els nens impertinents que tenen al seu càrrec. Jennifer, amatent servidora dels Rocabruna, troba en els secrets familiars que escampa entre les compatriotes una innocent revenja al seu esclavatge domèstic. Avui és el centre d'atenció de les companyes gràcies a l'enèsima discussió matrimonial dels seus amos, que culmina amb les sempre melodramàtiques escenes de la senyora i les enginyoses sortides del seu flegmàtic espòs. La senyora Rocabruna acusa el marit de dimitir en l'educació de la filla, que ha estat vista per la neboda modèlica en una actitud indecorosa i un porret a la mà en unes fotos del Facebook. El marit li ha recordat a la seva dona que, a l'edat de la filla, ella no era precisament un model de virtut. La dona li ha respost que si hagués estat una monja, ell no s'hi hagués pas casat. L'home ha replicat que sempre havia pensat que la gent es casava pels diners i no pel sexe. La senyora Rocabruna s'ha sulfurat i després de regirar la calaixera de l'habitació, ha estripat un conjunt de roba interior de puntes que el marit li havia regalat pel quinzè aniversari de boda i ha llençat els parracs per damunt de La Vanguardia darrere la qual es parapetava l'home. Les riallades de les minyones hondurenyes constaten, un cop més, que la Jennifer té la família adoptiva que dóna més joc.
Evidentment, les xafarderies viatgen en múltiples direccions, perquè les mestresses reclamen cada dia a les minyones novetats de les altres famílies d'estiuejants. La senyora Rocabruna té una rivalitat gairebé malaltissa amb la senyora Folch, que aquest estiu llueix unes natges turgents modelades a cop de bisturí a la Clínica Planas. Amb aquesta darrera operació, la senyora Folch ha guanyat definitivament la partida de la silueta a la senyora Rocabruna, botida sense remei a causa de la ingesta compulsiva d'antidepressius. Abans ja havia perdut la partida del vaixell (un iot de 12 metres contra una menorquina) i la de l'apartament (àtic a primera línia de mar del Port Bo enfront d'un estudi al Golfet). Afortunadament, li queda el consol de saber que el matrimoni dorm en habitacions separades i que el fill petit, un bala perduda, ha ingressat amb secretisme en un centre d'addiccions.
Aquest estiu, la senyora ha agafat a la Jennifer una tírria inexplicable. Li retreu que endreci coses vitals en llocs inaccessibles, que li encongeixi la roba rentant-la a massa temperatura, que canviï la decoració al seu caprici, que agafi sempre el telèfon, que consoli el petit quan es desperta a mitja nit o fins i tot que remeni el cul davant del senyor amb l'excusa de passar l'escombra. Et prens masses llibertats, li diu sovint la senyora. La Jennifer, meticulosa fins a la neurosi, actua amb peus de plom, però no se'n surt. Un matí ennuvolat, d'aquells en què la senyora s'aixeca amb migranya, la Jennifer rep el cop definitiu: la crisi ha afectat l'economia familiar i no poden tolerar que el sou que li paguen (en negre i per sota del salari mínim) li permeti comprar terrenys edificables al seu país i matricular el fill a l'escola més prestigiosa de Tegucigalpa mentre ells “passen just”. Han decidit retallar-li el sou a la meitat. La Jennifer acata la decisió amb aparent resignació, però al cap d'una setmana ja ha trobat una nova família. A mode de comiat, la senyora Rocabruna troba, en lloc de la llista de la compra que cada divendres la Jennifer enganxava amb un imant a la nevera, una nota on l'exminyona li revela que la senyora Folch és l'amant del seu home.

Conjur l'amor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Tots tenim moments de debilitat, èpoques amb la guàrdia baixa en què som preses fàcils a mans de comercials entabanadors que van de porta en porta encolomant una dubtosa línia adsl de 30 megues de velocitat o una enciclopèdia il·lustrada d'ovnis en 25 volums. La tieta Farnés era la clienta somiada de qualsevol comercial: disposava de temps lliure, diners i candidesa a cabassats. Però mai no hagués imaginat que aquella solterona innocent acabaria entrampada a mans d'un estafador barroer i sense escrúpols com el Professor Mobutu. Sembla mentida que algú amb dos dits de front es pogués prendre seriosament la targeta publicitària d'un individu que es promocionava com a astròleg, endevinaire, sanador, mèdium, xaman, tarotista i a més tenia la barra d'acabar amb un etcètera. En una segona llista afegia: Comunicar amb esperits, vudú amorós, negocis, malalties greus, protecció contra embruixos i mal d'ull. Això sí, prometia màxima seriositat, garantia total i confidencialitat. Quan la tieta, aterrida i suplicant, em va trucar i em va ensenyar la targeta d'aquell suposat professor amb nom de dictador cleptòcrata m'hauria posat a riure si no fos perquè sabia que ja era massa tard i la cosa no tenia cap gràcia.
La tieta hauria d'haver llançat a la paperera aquella targeta, com sempre, en lloc de convertir-la en la taula de salvament de la seva solitud. Si ja em costa imaginar una dona (qualsevol dona) patint d'insomni per un amor impossible, imagineu-vos la tieta. Però és fàcil entendre-la: una grisa i poc agraciada funcionària dels jutjats, sempre amagada rere muntanyes d'expedients polsosos, enamorada secretament d'un carismàtic i galant advocat criminalista, evidentment casat però amb fama de faldiller. La tieta havia vist “El diari de Bridget Jones” i es va arribar a convèncer que el Professor Mobutu podia convertir la seva vida avorrida en una ficció de Hollywood.
Li van cobrar 200 euros abans d'entrar, al setè pis d'un bloc suburbial de Salt, a la consulta, nom grandiloqüent per una cambra xafogosa amb tuf de ceba crua i il·luminada per dues espelmes on un individu panxarrut i negre com el carbó amb cara de pocs amics, vestit amb una túnica florejada i una diadema coronada de plomes de gallina li va fer quatre preguntes i li va dir que tornés amb una foto seva i una de l'home a qui calia fer el vudú amorós. La tieta va retallar la foto del diari de l'advocat estrella i, després de pagar 200 euros més, va contemplar esperançada com el professor Mobutu enfrontava les dues imatges, les embolicava amb una cinta vermella i, cridant un conjur que la va fer estremir, les cremava dins d'un pot de Cola-Cao.
A la tieta no li va semblar que el seu estimat, que la ignorava com sempre que no li hagués de desenterrar algun expedient, tingués la seva imatge “gravada amb foc a la ment”, tal i com li havien promès. Llavors va començar una nova tanda de conjurs de 200 euros per apartar intruses: la dona de l'advocat, una fiscal lleugera de cascos i alguna funcionària lasciva. I com que Mobutu i els seus sequaços es van adonar que la tieta era calé fàcil, li van proposar sessions d'espiritisme amb el seu difunt marit. L'oncle Enric parlava amb veu d'ultratomba per boca d'en Mobutu, que es posava en trànsit amb els ulls en blanc. Enmig d'evocacions nostàlgiques, l'esperit de l'oncle va acabar advertint la seva dona que s'havia de protegir, perquè tenia un mal lleig que se li començava a escampar pel cos. Les neteges de malalties eren cares, li va advertir Mobutu: 6.000 euros.
La tieta (finalment!) va caure de la figuera quan el metge de capçalera li va recomanar un psicòleg i una denúncia als Mossos d'Esquadra. Es va estalviar el primer, però no la segona. I vet aquí que des de fa tres dies faig d'improvisat guardaespatlles de la tieta. Dormo al seu pis, amb el número dels Mossos a la tauleta de nit, disposat a combatre tots els encanteris, vudús i esperits malignes que en Mobutu ha promès enviar-nos com a venjança.

Malson turístic

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Deambulo neguitós pels carrers estranys d'una ciutat desconeguda (possiblement d'un país estranger) i no sé trobar el camí de tornada a l'hotel. Ressegueixo carrerons cada cop més funestos, conscient d'endinsar-me en un inquietant laberint ciutadà. Tampoc no estic segur del nom de l'establiment on aquest matí he agafat una habitació depriment i on he deixat la meva migrada maleta oberta sobre el llit.
Encastats a les finestres o penjant sota dels balcons brunzeixen rònecs aparells d'aire condicionat que remullen amb un rajolí d'aigua repulsiu els vianants desprevinguts. L’aigua té el tacte d’una serp freda que t’acarona el clatell. Homes solitaris i desconfiats, palplantats davant dels quioscs, llegeixen diaris penjats amb agulles d'estendre roba. Pels carrers m'assalten pidolaires amb malformacions, destres plastificadors de documents, enllustradors sol·lícits i eixelebrats venedors de peixos, amb cues angunioses que sobresurten del caire de les galledes de plàstic. Em costa foragitar-los.
És disculpable perdre'm en el primer passeig exploratori per una ciutat desconeguda, però no pas oblidar-se del seu nom. Podria preguntar als vianants, però temo ignorar la seva llengua. A més, em cal ocultar la meva desorientació. Si algun pinxo s'adona de la meva inexplicable vulnerabilitat, m'assaltarà fàcilment, i com que no porto ni cinc, qui sap si em jugo una estomacada o alguna cosa pitjor. Així, sóc un home extraviat que dissimula caminant decidit, com qui ha passat mil cops per aquests carrers mai vistos, com qui arriba tard a l'oficina.
Sóc conscient de l'absurditat de la meva situació. Trobo estrany que hagi viatjat tot sol fins aquí. Intento forçar la memòria però només em vénen al cap anècdotes insubstancials, com el dia que vaig llençar el iogurt a les escombraries i em vaig quedar mirant la tapa com un idiota. Potser era un primer avís.
És una ciutat amb pudors i aromes intensos. La fortor de peix i la salabror em porten fins a un barri decrèpit que s'obre al mar exhibint sense vergonya façanes escrostonades i roba estesa. Podria trobar-me a la Barcelona pre-olímpica, però la badia irradia una claror lletosa que no he vist en cap ciutat mediterrània. Sembla més aviat una ciutat rosegada per vents corrosius, rendida a la intempèrie de l'Atlàntic: Porto? Lisboa? Aquí el temps dicta la seva llei: clava les seves urpes a les balconades, degrada tot el que toca. Fins i tot la meva pell em sembla més clivellada sota aquesta llum.
Quan el capvespre ja m’engoleix entre ombres temibles, albiro al final d'un carreró el salvador cartell lluminós del Grande Hotel Borges. Però ni a l’habitació aconsegueixo deslliurar-me de la sensació d'estranyesa. Em dutxo i camino descalç sobre la gruixuda moqueta esfilagarsada notant tot de punxades desagradables. Entre les fibres gastades hi ha amagades restes dels antics hostes de l’habitació que em queden adherides a les plantes dels peus: ungles curosament retallades, engrunes de pa, una lentilla...
El so de les canonades dota l’habitació d’una qualitat gairebé orgànica, de conductes gàstrics en constant moviment. El dibuix geomètric del paper pintat de les parets ha estat envaït per un amorf èczema de taques d’humitat. La tènue il·luminació esgrogueïda defalleix a intervals regulars, com un parpelleig. La televisió m’ajuda a contenir l’ansietat, però en apagar l'aparell s’imposa el respir agònic de l’aire condicionat. M’ataca un pensament absurd: sóc dins d’un organisme viu, dins d’una mena de monstre que m’acabarà digerint. Cada cop que em bellugo nerviós, el somier entona una maternal cançó de xerics i em bressola com una criatura indefensa. Al final, els ulls se’m tanquen...

Condemna d'estiu

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La Caputxeta es fica innocentment a la boca del llop. Les sorolloses reixes corredisses i els estrepitosos forrellats es tanquen darrere seu. Imagineu-vos una tendra universitària de dinou anys enmig de perdularis, lladres, violadors i assassins privats de contacte femení. Temia els comentaris grollers, alguna obscenitat al meu pas, però només em clavaven els ulls. Mai com aquells dies d'agost a la presó de Figueres he tingut la sensació de ser despullada amb la mirada, ni he tornat a veure aquella espurna de desig enfebrat en els ulls d'un home. Des de llavors conservo una estranya delectança a sentir-me observada, una subtil vena exhibicionista que mantinc domesticada.
Les malfiances i les pors infundades dels primers dies es van aigualir en conèixer una curiosa galeria de personatges que, prescindint dels seus delictes, podien fer-se entranyables. Miguelín, el precoç gitanet robacotxes aspirant a El Vaquilla que necessitava un coixí al seient per aixecar el nas sobre el parabrisa, obsedit per la glòria efímera de les seves aparicions a la premsa local. La colla dels bonifacis negrets, menyspreats i humiliats cada dia per àrabs i gitanos, entabanats per passar droga malgrat que no sabien ser dolents, tot i que aparentar maldat i duresa era una de les condicions indispensables per mantenir la dignitat a la presó. El meu ajudant a la biblioteca; un reclús afable, educat i meticulós que finalment em va confessar el seu crim: assassinat a sang freda d'un avi que el va sorprendre en plena nit remenant la seva tauleta de nit. Entre els presoners amb més pedigrí hi havia un estafador amb tracte preferent que feia vida regalada a la infermeria, afectat d'algun mal imaginari que ningú s'atrevia a qüestionar. L'escortaven dos reclusos que li feien el doble paper de lacais i goril·les. Es passava bona part del matí atrafegat en una taula de la biblioteca, remenant papers i prenent decisions que tindrien transcendència més enllà d'aquells murs, com una mena de Padrí mafiós a qui ningú podia tallar els tentacles del seu poder. Vaig concloure que la presó mostrava una concentració més brutal i descarnada de les misèries i injustícies de l'exterior, on els poderosos, els forts i els mancats d'escrúpols guanyaven la partida.
Segurament perquè enyoraven el tracte proper d'una noia, una colla de presoners em van demanar que els fes classes d'alfabetització. Cada matí dedicava les meves dues darreres hores de treball social a ensenyar-los els rudiments del llegir i l'escriure. El meu alumne avantatjat era Javi, tendre representant d'una temuda nissaga delictiva que remenava les cireres al barri gitano de Font de la Pólvora. Amb 19 anys, Javi portava molt malament la seva primera reclusió; a l'enyorança del seu clan, s'hi afegia el neguit insofrible d'estar perdent els millors anys de la seva vida. Atenia les meves explicacions totalment extasiat, com si li anés la vida, i quan jo començava a recollir els patracols per marxar cap a casa, el món li queia a sobre. Més d'un cop vaig marxar veient com els ulls se li negaven de llàgrimes, tot i la virilitat que li havien inculcat.Un dels darrers dies d'agost, Javi es va despenjar dient que s'havia enamorat de mi i que li agradaria que el visités durant l'any i mig de condemna que li quedava. Li vaig contestar que el seu sentiment era fruit de la reclusió, que jo tenia xicot, però que li contestaria si m'escrivia. El darrer dia em va donar un full de llibreta d'espiral amb un poema gargotejat amb lletra infantil que era una prova d'amor i de capacitat d'aprenentatge: “Cara de luna / pelo de gitana / corazón de oro / es mi profesora / mi mejor tesoro. / Escóndeme en tu corazón / para escapar de esta prisión”.

Inspirat en una experiència de Mireia C.

Ku Klux Ca

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La tieta em van encolomar l'animaló durant el mes d'agost. Bogart, a qui jo només coneixia de llepades esporàdiques, era més ben educat que la majoria dels nens: polit, afectuós, obedient, espavilat, gens cridaner i poc amic de buscar raons amb els altres gossos. Els primers dies trobava indigne i repulsiu això d'ajupir-me per recollir-li les caques, però ja m'hi he acostumat. Jo, que sempre he criticat tenir gossos en un pis, m'adono que Bogart porta a casa meva una existència despreocupada i feliç que gairebé li envejo, i també reconec que em costarà passar sense la seva companyia, sense les constants mostres de fidelitat que cap dona no podrà oferir-me mai.
Però fa uns dies, mentre passejàvem pel carrer, l'animal va començar a bordar com un boig a un sorprès vianant. El vaig estirar amb la corretja just abans que li clavés queixalada al turmell. La violenta i inesperada actuació del gos es va repetir al cap de poc. De seguida em vaig adonar de la característica diferencial dels dos vianants atacats: eren negres. En dies successius vaig confirmar que Bogart tenia una animadversió manifesta cap a qualsevol ésser humà de pell fosca. Tot i que bona part dels agredits s'ho prenien amb humor i jo controlava qualsevol risc de lesió, resultava enormement incòmode passejar pel carrer amb aquell petarrell escandalós i racista.
Vaig trucar a la tia, que va atribuir l'actitud del gos al fet que a Espot, el poble pirinenc on viu des de fa uns anys, no hi ha negres. “És només una reacció agressiva cap allò desconegut. Borda perquè té por”, em va explicar.
El cas em va recordar “White dog”, una pel·lícula de Samuel Fuller on un ensinistrador de gossos afroamericà s'entossudeix a “desprogramar” un pobre gos a qui membres del Ku Klux Klan havien entrenat per atacar els negres. Té un final trist: no aconseguix reeducar l'animal i decideix sacrificar-lo. De seguida em vaig plantejar el mateix repte: havia de “desprogramar” Bogart.
Vaig començar amb una teràpia de xoc; passejos diaris per Salt i Santa Eugènia, zones amb alt percentatge d'immigració. En comptes d'acostumar-se a la presència dels negres, la seva ràbia contra ells anava en augment. Cada cop els reconeixia a més distància i els espectacles de lladrucs i cabrioles eren indescriptibles.
Se'm va acudir deixar-lo uns quants dies a càrrec d'en Mustafà, un amic mediador cultural de pell fosca, però al final em va venir al cap una idea que, de tan absurda i esbojarrada, no podia fallar. Em vaig pintar de negre, com si formés part del seguici del rei Baltasar a la cavalcada dels reis de Girona. Quan em va veure sortir del lavabo embetumat de dalt a baix, el pobre Bogart gairebé es mor de l'ensurt. Em va bordar fora de si, però no es va atrevir a mossegar-me. Al cap de dues hores, rendit i afònic, va callar. Li vaig oferir el plat de menjar amb la meva mà negra i me'l va tombar d'un cop de pota. Al tercer dia sense menjar, va acceptar-me'l. També se'm va tornar a ajeure a la falda i, com feia abans, quan era blanca, va començar a llepar-me la meva mà negra. La va llepar amb tant de delit que hi va deixar una clapa blanca. Vaig pensar que Bogart estava preparat per la prova definitiva. No havíem sortit al carrer des que jo havia canviat de color.
Una colla de nens negrets s'acostava pel cap del carrer. Bogart s'hi va acostar remenant la cua. Un dels infants li va tustar el caparró i Bogart va correspondre llepant-li la mà. Com que el llepava amb tanta fruïció, vaig concloure que volia fer-li sorgir la clapa blanca. En Bogart devia haver entès que tots els negres eren blancs pintats. Primer em vaig desmoralitzar, però després vaig pensar que, en el fons, ja es tractava d'això. Potser l'havia reeducat.

La tieta del manicomi

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Aquells anys, jo encara tenia por de tornar-me boig com la tieta. L'anàvem a visitar al psiquiàtric de Salt travessant els inquietants jardins del centre i ens creuàvem amb passejants, tristament absents o extremament a l'aguait, que a la nit es convertirien en espectres dels meus malsons. Jo temia que un d'aquells éssers de comportament imprevisible se'm pogués abraonaren qualsevol moment, com els zombis de La nit dels morts vivents. A la primera visita, esperava trobar la tieta tancada en una cel·la fosca i humida, qui sap si encadenada o enfundada en una camisa de força. No contribuïa a tranquil·litzar-me que la mare, tot i la meva insistència, assegurés que la tieta era ben normal, inofensiva, amb més seny que rauxa. Una criatura tendeix a pensar que els pares sobreprotegeixen i menteixen per estalviar-li el coneixement de les veritats més traumàtiques de la vida. La veritat és que la tieta tenia una cambra pulcra i arreglada, amb cobrellit florejat i tapet de ganxet sobre el bufet; tot absolutament equilibrat i anodí. No aparentava cap dels símptomes d'una malaltia mental, si exceptuem la sonsònia de baix to de la seva veu i un atuïment que jo atribuïa a la potent medicació dedicada a combatre uns terribles desordres interns que podien aflorar en qualsevol moment i posar-nos en risc si no ens afanyàvem a tocar el dos. Segurament ella percebia el meu neguit, perquè em podia estalviar els dos petonets de rigor. Més que una pacient, semblava una amatent col·laboradora de les monges que regien l'establiment.
S'havia teixit un dens silenci familiar al voltant de la tieta, a la qual els seus pares (els meus avis) no visitaven mai. L'avi tampoc no podia saber que nosaltres hi anàvem. Quin era el misteri? Potser l'avi havia estat víctima directa de la seva follia. Què els podia haver fet? Quin crim no es perdona a una filla? La meva imaginació era més perillosa que la veritat.
No se m'escapava que la mare sempre parlava dels mals hereditaris de la família, però mai no es referia a la follia. Per aquells anys vaig veure una pel·lícula que em va fascinar i aterrir: Lilith, de Robert Rossen. Una preciosa noia esquizofrènica d'instints destructius (Jean Seberg) sedueix el seu terapeuta del psiquiàtric (Warren Beatty) i l'embolica en la teranyina de la seva follia. No vaig entendre si era una pel·lícula sobre la força de l'amor o de la bogeria, però em va ficar al cos dues pors: la de tornar-me boig i la d'enamorar-me.
Aquella obligació dolorosa que no ens podíem estalviar es va mantenir fins que em vaig fer gran; la visitàvem un o dos cops l'any, avergonyits i amb el cor encongit. Vaig haver d'esperar que es morís per tenir la clau del misteri. Després d'un trist enterrament amb una desena de persones, la mare em va explicar que la tieta havia estat expulsada de casa per haver tacat l'honor de la família. L'estricta moral de l'avi no podia tolerar una mare soltera. Durant la postguerra, les sortides per a una dona repudiada no eren gaire galdoses. Una de les opcions consistia en carregar de raó l'avi que l'acusava de meuca i llançar-se a la mala vida, i l'altra, buscar acollida en alguna institució mitjançant un certificat mèdic -signat per pura commiseració- on s'hi consignessin problemes psicològics. La disjuntiva era cruel: o passar per boja o per puta.
De seguida vaig preguntar què se n'havia fet d'aquell fill, del meu cosí secret. La mare em va dir que li havien pres un cop alletat i segurament l'havien ofert en adopció a alguna família benestant. La tieta no el va veure mai més, de la mateix manera que no havia tornat a veure el pare despòtic que la va treure de casa.

El fill del desertor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Com que el poble era un polvorí de murmuracions a punt d'explotar, finalment he reunit prou forces per sortir de casa i deixar que tothom pugui contemplar la meva vergonyosa i boteruda panxa d'embarassada. No la podia amagar més temps. La confirmació del meu pecat, del bombo contranatura de la família Vicent, els ha deixat estabornits. Tan acostumats a aixecar brames infundades, les xafarderes gairebé s'han sorprès que una així de grossa resulti ser veritat. La meva aparició ha fet elevar el to de les males llengües, que s'han deixat anar al meu pas: “Guaiteu la truja”, “Més puta que les gallines”, “Aquesta família són com conills”. Els ulls se m'han omplert de llàgrimes, però de seguida he sentit l'escalf del fill que em creix a les entranyes. És com si la criatura em consolés dient: no pateixis, mare, com més fàstics, millor; més segur estarà el pare.
El pare, el meu home, travessa el poble moltes nits com un vampir, temorós que cap conegut el pugui reconèixer, s'enfila per la finestra ajustada i es fica dins del meu llit fins que la primera llum de l'alba l'obliga a marxar, a contracor. L'Enric es pensava que la guerra era una línia ben definida entre bons i dolents, com les dues fileres de soldats de plom amb què jugava de petit. Però de seguida va descobrir que la guerra de veritat era un dolorós aiguabarreig amb enemics invisibles, traïdors, espies, fam, misèria, bales perdudes i ordres suïcides que valia més no complir. Com la d'aquell sergent inhumà que els havia enviat a conquerir a pit descobert un turó descarnat amb un niu de metralladores. Els companys queien com mosques i l'Enric va decidir deixar-se caure enmig de la carnisseria abans que una bala decidís per ell. Va esperar immòbil i quan es va fer de nit es va aixecar d'entre els morts per convertir-se en un desertor. En un parell de setmanes tornava a ser a prop del poble, refugiat en una ruïnosa barraca dels bancals. Tots sabíem que no hi havia compassió amb els desertors: si el descobrien, era home mort.
El meu sogre, el pare de l'Enric, el va rebre amb una plantofada que li va girar la cara, però de seguida el va abraçar i li va perdonar la seva debilitat. La deserció de l'Enric canviava moltes coses: a casa érem d'esquerres i republicans, però des de llavors vam començar a desitjar secretament la victòria d'en Franco. Un triomf dels republicans el portaria de dret davant de l'escamot d'afusellament. Vam fer córrer que havíem rebut el comunicat de la seva mort, vam fingir la sotragada de la pèrdua i dúiem el dol amb resignació. No li vam pagar cap missa perquè el capellà havia fugit espaordit quan els de la FAI van cremar el Sant Cristo. Mentre els veïns encara ens compadien, nosaltres preparàvem la carmanyola que l'Enric recollia cada dues o tres nits.
El pare de l'Enric va estar a punt de clavar al seu fill una segona plantofada quan va saber que m'havia prenyat. L'embaràs posava en risc el mur de mentides que havíem aixecat per protegir-lo. Al poble no hi havia homes joves i era impossible que ningú es cregués que, vestida encara de dol, ja m'hagués lliurat a un altre. Segur que sospitarien que l'Enric corria emboscat per aquells rodals. Ja teníem coll avall que aniria a perdre el fill amb la gitana d'Ondara, però el meu sogre s'hi va negar en rodó i ens va comunicar una dràstica decisió: el pare sóc jo! La minyona ens va ajudar a escampar el rumor: el vidu de can Vicent s'ha ficat al llit de la seva jove i l'ha prenyada; quin escàndol!
El meu sogre carreteja la vergonya amb tanta dignitat, suporta el menyspreu amb tanta enteresa, que només desitjo que el fill que espero s'assembli més a l'avi que al pare.

Inspirat en un fet ocorregut a El Verger, a la Marina Alta.