El corb de l'internat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

De petit, com a molts nens de Girona, m'amenaçaven d'internar-me a El Collell quan em portava malament. Era una vetusta i majestuosa escola perduda enmig d’un bosc espès de la baixa Garrotxa que, en la memòria col·lectiva de la ciutat, encarnava l'educació repressiva, malgrat que els ex alumnes en guarden records inesborrables de camaraderia. Tot just acabar la carrera, i amb magres perspectives laborals, em van oferir d’anar-hi a donar classes durant un estiu. Era l’etapa de decadència del centre, que acabaria tancant portes uns anys més tard. Una elitista acadèmia de Barcelona llogava les instal·lacions i oferia unes colònies d’estiu que combinaven les classes de repàs i l’esport en un “entorn natural incomparable”.
Vencent el tedi i la xafogor, em va tocar bregar amb una dotzena de plançons díscols de la burgesia barcelonina: els que no eren rebels o malcriats, van resultar senzillament obtusos o ganduls. Molts pares esperaven que aquells dos mesos obressin el miracle que permetés als seus fills aprovar la selectivitat i entrar a la Universitat.
Entre aquella colla de bordegassos amb les hormones descontrolades hi havia una excepció. Frederic era un tipus taciturn, cosit per l'acnè, vestit sempre de negre i marginat pels companys. Li van engaltar el malnom d'el corb i es va convertir en el freaky del curs. Em vaig quedar parat quan em va demostrar que ho havia aprovat tot amb excel·lents. El baix nivell de les classes l'avorria mortalment. La seva intel·ligència superior, però, tendia al derrotisme o la crítica mordaç dels seus companys. Ells contraatacaven sense pietat, burxant-lo en els seus punts febles: la seva solitud, el vestuari o la situació familiar. Frederic, fill de pares separats, era l’únic alumne que no tornava a casa els caps de setmana. El pare vivia a l'estranger i la mare, de vida alegre, l'havia aparcat al Collell per embarcar-se en un creuer pel Carib amb el seu nou xicot.
Frederic inventava històries tèrboles que aterrien els companys. Un dia ens va explicar que sota una alzina del Gurugú, una muntanya propera, va desenterrar ossos de soldats afusellats durant la Guerra Civil, quan El Collell havia servit de presó republicana. Ens va mostrar una tíbia que va resultar ser la pota desgastada d'una cadira de resina.
Com que no podia anivellar-lo amb la resta d'alumnes, li vaig fer una tria de lectures que devorava àvidament durant les classes, abstret del rebombori de l'aula. L'ingenu seductor, de Salinger, va ser el més celebrat dels seus descobriments literaris.
Els caps de setmana, Frederic gaudia de l'única companyia de l'Ernest, l'ancià encarregat del manteniment. Els espais immensos d’aire decadent de l'escola, amb sales buides en desús i passadissos sinistres, fascinava el noi. L'Ernest, amb qui va congeniar de seguida, li obria els laboratoris, la biblioteca i, sobretot, el desballestat cinema. Cada diumenge a la tarda, en una platea deserta i fantasmagòrica, projectaven la mateixa pel·lícula, oblidada en unes llaunes de les antigues sessions de cinema: la versió dels anys 30 de Frankenstein, amb el cel·luloide ratllat i apedaçat. Em va convidar a la darrera sessió, el darrer diumenge d'agost. Frankenstein fascinava Frederic. Potser s'identificava amb la soledat del monstre, amb la seva orfandat, amb la seva inadaptació o amb el pànic que experimentava davant la turba exaltada de pagerols que l'assetjava fins a cremar-lo viu dins un molí. Quan es va acabar la pel·lícula, els llums de la sala no es van obrir. No ens distingíem les cares, però estic segur que l'Ernest i en Frederic, com jo, no van poder reprimir alguna llàgrima.

Inspirat en l'experiència d'un professor eventual d'El Collell

La gossa

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'harmonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un bri d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber, ni tan sols sabia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc no m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de la meva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyava les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en connexió directa amb la claveguera. Aquests pets, que a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. “No entenc per què li tens tanta mania”, reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien “més persona” la Lucy. El veterinari, al qual vaig recórrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molt problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a reposar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduir el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària, on han decidit ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: “Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!”.
És estrany que desitgi amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Inspirat en la gossa Mussa, en plena convalescència.

Viure de la ficció

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
Recordeu aquella faula del mentider reincident a qui ningú ajuda quan crida que s'ofega al riu perquè tothom pensa que menteix? És poc creïble. A mi m'agrada molt més aquell conte d'en Monzó protagonitzat per un mentider patològic, conegut per tots els seus veïns, que entra al bar del poble disposat a entabanar un cop més els parroquians. Tots estan avisats, saben que els mentirà. I vet aquí que els explica, amb tota mena de detalls realistes, que en una esplanada d'aquell poblet de mala mort, on amb prou feines s'hi deixa caure el carter dos cops per setmana, s'hi ha instal·lat un circ gegantí de tres pistes. Descriu la caravana d'enormes camions vermells amb rodes dentades, la rasposa pell encartonada i els ulls plorosos dels elefants, l'angúnia que fan els nans camacurts de rostre envellit o les electritzants acrobàcies de les belles trapezistes amb lluentons. Tot i que s'hi resisteixen amb totes les seves forces, acabaran seduïts, gairebé hipnotitzats, per la seva narració. Sense acabar-se els cigalons, amb la botifarra a mig jugar i el caliquenyo penjant del llavi, no tenen altre remei que sortir a la fredor de la nit, renegant, per veure amb els seus propis ulls que el descampat és buit.
És una llàstima que la mentida estigui desprestigiada per l'abús que n'han fet els polítics. Però som capaços de reconèixer els mentiders excepcionals: Frédéric Bourdin, el fals adolescent; Christophe Rocancourt, el fals Rockefeller, o Enric Marco, el fals presoner de Mathausen.
Corre la brama que vaig fer-me un nom sent un escriptor que tenia problemes amb la beguda i m'he precipitat a l'abisme de la invisibilitat literària convertit en un bevedor que té problemes amb l'escriptura. Ja sabeu que la de l'escriptor maleït és una de els més preuades i antigues estratègies del màrqueting literari. Ja fa temps que els editors, en lloc de tapar les vergonyes dels seus escriptors, en destaquen i magnifiquen a les solapes dels llibres les patètiques atzagaiades que han hagut de sofrir abans d'assolir el merescut reconeixement literari. Ara mateix tinc a les mans un llibre de William Saroyan amb una biografia que reuneix un cúmul inusual de misèries: ser fill d'immigrants armenis, abandonar els estudis als 15 anys i “començar a escriure febrilment mentre subsistia gràcies a petits treballs precaris”. Escriure febrilment, com si l'escriptura fos una segregació inevitable de la malaltia literària, sempre atorga un plus d'autenticitat; potser és per això que he deixat de fer-ho. Els editors aprecien força que, deixant uns quants llibres al calaix, moris en la misèria, cirròtic, sidós o, encara millor, et llevis la closca d'un tret. No serà el meu cas.
Alguns envejosos escampen que m'he apuntat a la mística del maleït per amagar que s'ha assecat la font de la meva inspiració. L'estultícia d'aquests difamadors no els permet adonar-se que estic construint un lluminós palau secret de la ficció més enllà dels tristos i vulgars límits del paper. A les barres dels tuguris més obscurs, a les cases de meuques, als carrerons amb tuf de pixum, a les sales d'espera dels Centres d'Atenció Primària hi he sembrat els llampecs de la meva creativitat. Parlo dels llibres inexistents que acabo d'escriure, de les atractives amants que he pispat als poderosos, de viatges imaginaris plens d'anècdotes excepcionals. La ficció, o perquè m'entengueu més clarament, la mentida, ha anat envaint la meva vida. Abans era la matèria prima dels meus llibres, ara és la font única i directa de la meva subsistència. Cada cop que entro en un bar, m'atrau el repte d'aconseguir fer sortir uns quants parroquians a veure el circ.

Inspirat en la vida d'un bohemi escriptor del segle passat.

El viatge sense fi

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Dedico la recta final de la meva vida a arrencar-me la crosta de turista per assolir la nuesa del viatger. S'han acabat els grans tours planejats al mil·límetre, les visites a toc de pito, els vols transoceànics a paradisos remots on el blau puríssim del mar, la sorra nívia i les palmeres guerxes s'acabaven convertint en un monòton infern. El balanç d'una vida de turisme de catàleg és un insuls poti-poti d'imatges sense pòsit, de pàl·lids records, una escudella barrejada on els pingüins de la Patagònia fugen dels guepards del Serengueti fent equilibris sobre les closques de les tortugues gegants de les Illes Galápagos. Els viatges m'han donat estatus, una falsa aurèola d'intrepidesa i exòtics temes de conversa entre el veïnat. Poca cosa més. Amb la jubilació, i contra tota lògica, vaig veure'm amb cor de sortir a buscar tot el que, mentre jeia en desenes de suites clòniques, anhelava secretament: la incertesa del desconegut, traspassar els límits dels circuits turístics, les vivències capaces de transformar-te, de fer-te madurar, la llibertat de decidir l'itinerari i, qui sap, potser la de no tornar.
No confongueu el meu esperit de rodamón amb la droperia d'un pidolaire. No em trobareu jaient entre cartrons ni aixecant el polze al voral polsegós de les carreteres sinó al volant d'una imponent autocaravana de 12 metres i fabricació americana Damon Intruder (aire condicionat, parabòlica, pantalla de plasma, sofàs de pell i mobiliari de cirerer) adquirida després de malvendre'm, amb gran disgust dels meus incrèduls fills, la casa victoriana de Chelsea; assentada en terreny fangós, tot sigui dit. Fa cinc anys que volto pel món amb la meva segona dona -amb la qual hem pactat no tenir descendència- i només veig els fills i els néts per Nadal. Quan s'acosta el Cap d'Any, encaminem la ruta cap al Regne Unit i aparquem al pati de la casa de camp del meu fill gran, just sota un arbre guarnit amb bombetes de colors. Amb uns pocs dies de forçada convivència a l'any en tenim ben bé prou per fer memòria de les nostres desavinences irreconciliables.
Molts campistes, impressionats per la nostra casa rodant, em prenen per un fatxenda. Estic cansat d'explicar-los que no tinc gaire més -segurament, força menys- que un ciutadà de classe mitjana, però jo ho concentro en 30 metres quadrats sobre rodes. Jo no estiuejo; el meu és un viatge perpetu. La meva baldada esquena no em perdonaria que de vell em tornés un Boy Scout. Segueixo les notícies i miro bones pel·lícules assegut al sofà. Des de l'ordinador portàtil de l'escriptori controlo l'estat de les meves finances. Llegeixo molt i acumulo poc, vet aquí el meu secret.
Viatjo a repèl dels fluxos turístics. Quan els nostres obtusos compatriotes de les tres esses (sol, sexe, sangria) hi van, nosaltres ja en tornem. Tenim una scooter pels recorreguts curts. Ens agraden els establiments fora de temporada. Som sociables; fem amics arreu. A Catalunya, hem gaudit de les sobretaules més llargues de la nostra vida. Ara que s'acosta el turisme de terregada, enfilarem cap al nord. Potser visitarem uns amics de La Provença i al pic de l'estiu ja serem als Alps.
No us puc negar que viure en ruta encomana melancolia, una boirosa sensació de tedi vital; ennui de vivre, que diuen els francesos. Però aquesta dolça tristesa del desarrelat és el sentiment més real que he experimentat mai a la vida. A mesura que cremem kilòmetres, paisatges, coneixences... em vaig convencent que mai no trobarem un lloc on aturar-nos. Potser som l'encarnació d'aquell amarg auguri de Marguerite Yourcenar: “On n'est bien qu'ailleurs”. Només ens queda seguir buscant per sempre més un altre lloc.

A partir de l'experiència dels campistes Pamela i Tom Blake.

Por d'estimar

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

El primer animal de la meva vida que vaig matar d'amor va ser una preciosa tortuga. Cal aclarir que només tenia quatre anys (jo, no pas la tortuga), per si això em pot servir d'atenuant. Vaig dirigir vers aquell animaló dòcil i parsimoniós totes les ànsies d'imitació maternal que la canalla habitualment vehicula a través de les nines. Va suportar estoicament que li posés vestidets, collarets i fins i tot bolquers. Sovint, la feia intervenir en els meus contes fantàstics, adjudicant-li el paper de la granota que es convertia en príncep o el d'un monstre del plistocè que cau rendit davant d'un ardit cavaller. A vegades em relliscava de les mans i xocava contra el terra amb un sonor catacloc. Era un animal tan sofert que semblava gairebé indestructible. Fins al dia que em vaig adonar que aquell tuf argilós no acabava de lligar amb les barbies vestides amb gases i lluentons. Així que la vaig introduir a la pica, la vaig ruixar amb sabó de mans i li vaig fregar la closca amb fruïció. Un cop esbandits els núvols de sabó, va aparèixer una bestiola més encarcarada i difunta que un rap congelat.
El canari i el periquito van estirar la pota d'una manera semblant. Primer, m'encantava escoltar-los, però amb el temps, els seus delicats refilets es transformaven en les meves oïdes en llastimoses demandes de llibertat que jo no podia desatendre. La temptació de treure'ls de la gàbia i deixar-los experimentar la llibertat de volar una estona pel menjador acabava guanyant totes les meves prevencions. I vet aquí que aquells organismes fràgils, ingràvids i multicolors emprenien el vol des de les meves mans llibertadores fins a estampar-se violentament contra el vidre de la finestra, on es trencaven el coll i queien fulminats a terra.
Durant l'adolescència, ja refeta de l'experiència de la tortuga i els ocellets, em van regalar un hàmster que va resultar ser una femella embarassada. Va parir sis ratolins microscòpics amb els quals vaig continuar jugant a pares i mares. Fins que un dia vaig tenir la desgràcia de trepitjar-ne un. Veure com aquell animaló indefens treia sang per la boca em va causar una commoció terrible. Afortunadament, després d'una convalescència entre cotons dins d'una capsa de sabates, el ratolí va reviscolar miraculosament. L'Sky, el ratolinet retornat de la mort, em mirava amb uns ulls foscos i entenimentats. De seguida es va convertir en el meu preferit, fins al punt que vaig anar regalant als amics tota la resta de hàmsters, la mare inclosa. Ens vam fer inseparables. L'Sky es passejava pels meus apunts de matemàtiques amb cara de saber resoldre les equacions. S'esmunyia per dins de les mànigues en busca d'escalfor i s'enfilava fins al meu cor per escoltar els batecs que li devien recordar els de la seva mare. Cada cop em feia més pena que la vida de l'Sky es reduís a la seva remigrada gàbia, amb aquella nòria estúpida on feia kilòmetres sense moure's de lloc. Al marge de les passejades per la geografia del meu cos, de vegades li preparava alguna petita excursió. I així va ser com la maledicció va tornar a fer-se tristament present. Mentre saltironejava alegrement pel terrat de casa, l'Sky va desaparèixer per un desaigüe. No vaig aconseguir rescatar-lo d'aquell forat tenebrós. El ratolinet, menys espavilat que en Jerry dels dibuixos animats, no va poder o no va saber pujar per l'escala de filferro que li vaig col·locar durant setmanes a la boca del desguàs.
Aquestes experiències no només han condicionat el meu tracte amb els animals. A vegades penso que també han influït en la meva relació amb les persones. No puc evitar de pensar que si estimo massa algú, li acabaré fent mal.

A partir del testimoni de Montse Ferrer.

Els vells amics

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.

Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.

Un corredor nocturn

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.