Pudor de vell

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Des de fa un parell d'anys, vinc tres cops per setmana a xerrar amb els avis solitaris d'aquesta residència. Ells em parlen amb estimació de fills atrafegats que els visiten tres cops l'any i de néts angelicals que només coneixen en fotografies. Per a mi no és una penitència. No espero guanyar-me el cel. Ho faig a gust. M'agrada comprovar que sóc per a molts d'ells la millor medicina i que m'esperen amb il·lusió el dia acordat. Però a vegades també m'espanta escoltar-los, perquè els moments feliços de les seves vides passades s'assemblen massa al meu present. I això em porta a pensar que segurament acabaré com ells.
En Maurici, un d'aquests afables avis abandonats, m'ha explicat que aquesta nit, mentre era al llit, algú amb una bata blanca s'ha ficat a la seva habitació i, amb l'excusa de prendre-li la pressió, li ha arrabassat el rellotge del canell. No ha pogut reconèixer l'intrús. Ha cridat però ningú no ha comparegut. Diu que no és el primer cas. La directora de la residència, tal i com ja m'havia pronosticat en Maurici quan s'ha negat en rodó a denunciar el robatori, ho ha atribuït tot a la senilitat: "Aquí no hi ha robatoris, només demències i al·lucinacions. No pateixi, ja veurà com apareixerà". Però els avis més assenyats, els qui m'han sorprès amb una memòria i una lucidesa sense esquerdes, insisteixen que els robatoris són autèntics i van a més. "Qui pot ser tan insensible de robar a un avi?", els pregunto. "Les dones de la neteja, els de manteniment, les visites, qualsevol malànima que sàpiga que som les víctimes perfectes, perquè els delictes d'aquí dins mai no tindran càstig", m'ha respost en Maurici.
Immediatament, s'ha posat greu parlant-me de la manca de personal o la insensibilitat d'alguns cuidadors que no es preocupen de canviar regularment els bolquers o les sondes dels avis. I també de les infermeres que mantenen els malalts amb Alzheimer en un permanent somni químic o lligats a un sofà. Finalment, ha tocat l'assumpte de les defuncions. M'ha explicat que els amaguen sistemàticament la mort dels residents. Si algun avi pregunta per un company que ha faltat a la cita diària del dòmino, sempre li contesten que l'han ingressat. Els residents són ancians molt decrèpits, incapaços de plantejar-se una visita a l'hospital. Els dies passen i l'amic no torna; tots sospiten que és mort. Quan col·loquen un nou resident a l'habitació de l'absent, la direcció del centre encara manté que el desaparegut requeria un ingrés hospitalari de llarga duració. I així fins que l'oblit, suposadament, ho enterra tot.
"No em sembla gens bé que us tractin com criatures, però potser ho fan per no deprimir-vos", suggereixo. El meu comentari ha irritat en Maurici: "És molt pitjor que això, que no ho veus? Ens tracten com difunts! Com si ja haguéssim perdut tot el que ens queda d'humans. Res del que ens passi no té cap transcendència: ens poden robar, drogar, maltractar. Ningú no se'n preocupa. Si oficialment aquí no es mor mai ningú, deu ser perquè ja som tots morts. Aquesta residencia és el nostre infern!”.
Després de les paraules d'en Maurici, he passat dues setmanes sense tornar a la residència. Em sentia incapaç d'enfrontar-me a un espai que havia adquirit un aire sinistre i dolorós. Avui m'he armat de valor per tornar-hi. En Maurici dorm profundament en un sofà espellifat de la sala d'estar. Li tusto el braç. Obre uns ullets entelats i triga molt a situar-se i reconèixer-me, com si li costés abandonar el món dels somnis. El primer que em diu, fent un lluminós somriure: “Em deien que estaves malalta i ja em pensava que tu també t'havies mort!”

A partir de l'experiència d'una voluntària d'una residència d'avis.

El maig perpinyanès

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Vaig veure les imatges de la revolta del barri gitano de Perpinyà a la tele d'un civilitzat bistrot parisenc: cotxes en flames, tirotejos en ple carrer, botigues assaltades, forces antiavalots superades per la violència. Em va retornar el regust amarg d'un passat arraconat a la memòria. Vint minuts després rebia la trucada del cap de redacció: qui millor que un fill del barri per fotografiar la revolta?
Sant Jaume es torna un infern de matinada. L'odi recorre amb fúria desbocada els carrerons llardosos i atapeïts de grafits de la meva infància. El vell record de les olors de fregit i pixum, la cridòria de les tertúlies a la fresca i l'esclat vitalista de les rumbes i el picar de mans s'esvaeix enmig de les eixordadores sirenes de les furgonetes policíaques i el tuf de goma cremada que es filtra per totes les escletxes. A la plaça Josep Cassanyes, aliè al paisatge apocalíptic, he trobat l'oncle Japot davant del seu Pastis rebaixat amb aigua de cada migdia. Pesarós i ressentit amb els meus anys de silenci, ha fitat l'embalum de càmeres i m'ha endossat, amb el català gitano que ell s'entesta a anomenar caló: "Mal dia per fer el turista, som en peu de guerra contra els moros". És la seva irònica manera de recordar-me que ja no sóc un d’ells. El respectat patriarca va ser dels primers en adonar-se que jo era un vailet despert, al qual atreien més els llibres que no pas les cigarretes d'amagat, les botxes i les màquines escurabutxaques. Els meus companys de colla són avui homenassos analfabets i la nena que hauria d'haver estat la meva esposa per conxorxa familiar és una matrona ventruda que ja ha parit quatre fills.
Aquell cau protector i autosuficient se'm va fer opressiu i somort a l'adolescència. De jove, l'estudi va ser la meva escapatòria: una beca a la Sorbona. “Tornaràs!”, em deien, com els gitanos adinerats que es mudaven a les casetes aparellades dels burgesos de Perpinyà però s'enyoraven tant que tornaven al barri brut i marginal, al reducte que al llarg dels segles havia acollit leprosos, jueus i prostitutes.
El visor de la càmera m'ajuda a prendre distància. M'arrisco. Tinc la falsa seguretat que mai no em pot passar res. L'adrenalina del perill ofega el pes amarg dels records. Sóc un fotoperiodista concentrat en la seva feina. Retrato ombres de joves àrabs i gitanos perdudes entre les flames i els núvols de gasos lacrimògens, cotxes esperitats amb les finestretes abaixades d'on sorgeixen braços que empunyen pistoles, agents antiavalots que tremolen rere els escuts de metacrilat i les viseres fumades.
A l'habitació de l'hotel, trio a l'ordinador portàtil les fotos per enviar al diari. Les imatges no tenen prou força, són incapaces de penetrar en la insensatesa d'una guerra fratricida que encongeix el cor i esquinça l'ànima. És llavors quan m'adono que sempre seré un poc gitano. A pesar de la ignorància, del racisme, de la mandra secular, de la deixadesa amb la canalla, de la dèria de repenjar-se en subsidis i martingales, m'atrau l'orgull insubornable d'aquest poble, la seva agosarada llibertat, l'esperit indestructible d'una comunitat unida en la dissort. Potser aquesta lluita a sang i foc pels carrers de Perpinyà és com l'udol del llop acorralat. Els joves gitanos m'han fet pensar en els sioux de les reserves, que ofeguen en whisky el dolorós record de les antigues proeses. Si aprenguéssim solfa al conservatori, si els nostres nens fossin alumnes modèlics, si canviéssim aquesta nostra llengua condemnada pel francès més acadèmic, si traíssim els instints i les passions, si fóssim dòcils, il·lustrats i llepaculs, ja no seríem gitanos.

Inspirat en els disturbis racials del barri de Sant Jaume de Perpinyà, el maig del 2005.

Comiat amb senyoretes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Ja des dels temps escolars, en Claudi havia estat un xicot dòcil i babau, capaç de suportar estoicament les bromes pesades dels líders de la colla a canvi de gaudir d'un humiliant paper de figurant. Ni nosaltres mateixos ens expliquem com aquell esbojarrat i heterogeni grup d'amics dels Germans Maristes es mantenia cohesionat en superar la trentena. En Claudi fou un convidat indefugible al nostre inacabable rosari de casaments. No li vam conèixer cap parella. Amb el pas dels anys, anava covant un caràcter esquerp de solter perpetu, tot amanit d'excentricitats. Quan tots ja arrossegàvem hipoteques, dones, ex dones, criatures pròpies, alienes i adoptades, gossos, periquitos i altres càrregues indefugibles i començàvem a envejar-lo secretament, en Claudi es va treure de la màniga una xicota que feia caure de cul. Era una simpàtica dominicana de carns endurides color xocolata que va conèixer per Internet i que..., però això ja seria una altra història. El festeig va ser curt, i el sorprenent anunci de boda permetria reunir tota la llopada en una última farra.
“Serà un comiat de solter amb senyoretes”, anunciaven amb segones els organitzadors tot reclamant-nos una generosa aportació. Després d'un sopar gastronòmicament criminal, salpebrat amb acudits obscens i regat amb massa vi de batalla, ens vam dirigir, fent tentines i competint a l'hora de posar en ridícul el pobre Claudi, que, per cert, lluïa vestit de torero amb paquet de cotó fluix, fins a un llòbrec bar de nit d'Empuriabrava. El local, a la nostra entera disposició, havia tapat les vidrieres amb paper d'embalar. El punt àlgid de la festa privada el va marcar l'aparició de dues meuques xavacanes que es van enfilar a la barra per obsequiar-nos amb un striptease al ritme de la cançó You can leave your hat on, de Joe Cocker. Una esvalotada rossa de llargs cabells rinxolats, pits explosius, cul prominent i llavis recautxutats s'exhibia amb mecànica professionalitat. La seva companya, una morena gens agraciada i amb cara d'esglai, ballava com un pop en un garatge. Aquell espectacle em provocava un cúmul de sensacions, però totes molt allunyades de l'excitació eròtica. Les peces de roba anaven saltant sobre la colla cridanera, que empenyia en Claudi a primera fila. La rossa, ja totalment despullada sobre unes sabates de taló d'agulla, va acabar renyant dissimuladament la seva companya, incapaç de treure's calces i sostens. Per distreure l'atenció del fracàs de la morena, la rossa va llançar una cama sobre el pobre Claudi, el va acostar a la barra i li va amorrar violentament la cara a l'entrecuix, davant l'eufòria general. Després, se'l va endur fins al lavabo i va tancar amb llisquet. Mentre, l'altra companya es vestia avergonyida, sense que ningú gosés dir-li res. Les especulacions sobre l'activitat a dins del vàter van entretenir l'espera. Un dels convidats més llançats va començar a organitzar-nos a tots en una llarga filera davant de la porta de lavabo. “Vinga nois, per ordre, que n'hi haurà per tots!”, prometia.
Quan la meuca va obrir la porta i va veure la cua d'homenots beguts, va forçar un somriure sarcàstic mentre ens adreçava una ostentosa botifarra amb el dit del cor dret com un ciri. “Que os folle la abuela, capullos!”, va cridar amb un to groller i autoritari. Quan un dels organitzadors va retreure a la meuca el dineral que havia cobrat, ella es va adreçar a en Claudi, que encara es buscava el trau del cinturó: “¿Verdá que has quedao contento?” En Claudi va acotar el cap, amb aquell posat submís que tots li coneixíem des de l'escola, i la meuca va sortir del bar, altiva i dominant com una reina.

Inspirat en un comiat de solter del bar Caos d'Empuriabrava.

La gàbia de les nenes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Espiava la nena dels meus somnis amorrat a la tanca metàl·lica que separava els sexes al pati. Als anys 70, una barrera de dos metres d'altura dividia de cap a cap el pati de la meva escola en dues meitats: la dels nens i la de les nenes. L'edifici tenia també dues ales amb entrades simètriques, una per a cada sexe, amb les paraules Niños i Niñas escrites a la llinda. Aquella barrera era una tranquil·litzadora línia divisòria entre els desitjos i la realitat, entre el bàrbar i matusser món dels nens i el misteriós i delicat univers de les nenes. Com a enamorat infantil, jo era un romàntic tan precoç com tímid, un aprenent de voyeur que només espera furtar a l'objecte de la seva devoció la imatge d'un gest airós o un lluminós somriure. Res més. Cara a cara davant d'aquella bellesa infantil hagués envermellit com un pebrot i no hagués sabut articular res coherent; com en Charlie Brown tremolós davant la seva rossa panotxa. Desig i terror es confonien.
A classe, érem una colla d'energúmens. Quan ens deixaven sols, arribàvem a fer batalles de castanyes bordes (fins que a un van fer-li un ull de vellut). La soferta i espiritual professora de música suportava amb resignació cristiana una crucifixió gairebé diària. La classe de solfeig semblava el mercat de Calaf i els intents de la mestra de redreçar la situació eren patèticament infructuosos. La mala fama de la nostra classe s'escampava per tota l'escola. Recordo que ens van castigar sense pati durant una setmana perquè els més brètols van enganxar-li a l'esquena de l'abric, amb un xiclet, un cartell ofensiu que ella va passejar per tota l'escola. La gresca de la classe de música va anar pujant de to fins que el director va decidir aïllar els elements més perillosos en un soterrani, buidant-lo d'andròmines i reconvertint-lo en aula de càstig.
Totes aquestes coses passaven mentre la tanca ens separava de les nenes. L'any 1979, quan jo tenia 12 anys, una nova fornada de mestres joves va voler obrir l'escola als nous aires de la democràcia. I això passava per abatre la tanca. Alguns pares i professors carques deien que la barreja de sexes distrauria l'atenció i faria abaixar el nivell. Malgrat tot, es van dividir les classes per la meitat i nens i nenes vam compartir pupitre. Estic convençut que el nivell no va baixar, però el nostre món va patir una sotragada. No estàvem preparats. Havíem viscut massa anys junts en aquella artificiosa bombolla de masculinitat. Una colla d’amics de l'ànima va ser separada. Els primers mesos entre les nenes van ser estranys i convulsos. Alguns vailets, sense models de relació amb el sexe oposat, van exhibir comportaments estúpids, adreçats només a impressionar les nenes. A la llarga, el canvi va tenir efectes sedants. Les nenes temperaven l'ambient i estimulaven el treball. Semblaven més treballadores, realistes, pràctiques; molt més connectades al món que la majoria dels nens. Després de passar-nos tota la vida escolar veient les nenes des de la barrera, ara descobríem que se’ns havia escamotejat una assignatura més important a la vida que qualsevol matèria obligatòria: el laberint de la feminitat.
Jo vaig ser de la meitat dels afortunats. Les nenes més bufones van caure de la meva banda, inclosa la meva rossa panotxa. Aquell curs vaig descobrir que la idealització requereix distància. El contacte rutinari amb la nena dels meus somnis va suposar un gran desengany. Era una criatura consentida, presumida i freda. Aquell seu gest d'apartar-se els cabells subjectant-los rere l'orella que m'electritzava des de l'altre costat de la tanca, va resultar insofrible vist de prop cent cops cada dia.

A partir d'una experiència viscuda a l'escola Annexa de Girona

Ja ningú demana sal

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

La vídua del quart segona és una anciana poc corrent: es tenyeix de ros oxigenat, fuma cigarretes amb broquet i encara porta texans. Li diuen la iaia hippy. Quan la trobo a l'ascensor, amb una naturalitat que enamora em pregunta si ja tinc xicota i, sense esperar resposta, m'aconsella que em deixi portar pel cor. Jo sóc poc enraonador de mena, així que la deixo dir. Un dia em parla dels viatges amb Vespa per Europa amb el seu difunt marit; un altre, dels seus antics pretendents i, sovint, em fa cinc cèntims de la darrera pel·lícula que ha vist. Just abans de tancar-se la porta de l'ascensor, sempre em dedica una mirada tan tendra, com si mirés un cadell, que sembla voler afillar-se'm o convidar-me a prendre el te.
Es veu que un d'aquests penjats drogates de l'àtic que amb els seus escàndols tenen en peu de guerra mitja escala pujava amb la iaia hippy a l'ascensor i, animat pel seu bon rollo, li va demanar una mica de sal. Sembla que a la iaia li va fer gràcia aquesta mostra d'antiga fraternitat veïnal, perquè ara ja ningú no demana sal, ni sucre, ni un trist grapat d'arròs. El tipus es va quedar al pas de la porta mentre la bona dona entrava a la cuina. La iaia es va sorprendre que en sortir, aquell jove veí hagués començat a pujar les escales de tres en tres. De bona fe, el va cridar i el va fer recular a buscar la sal. Fins que no va tancar la porta no es va adonar que el seu moneder havia desaparegut de damunt del rebedor. En lloc de denunciar el robatori, la iaia va explicar a alguns veïns que s'estimava més no embolicar la troca, que tampoc no li venia de cinquanta euros. L'endemà al matí, els escombriaires van trobar el moneder dins un contenidor davant de l'edifici, amb la documentació intacta però sense ni un cèntim. Un veí del seu replà va insistir-li que calia presentar denúncia i fins i tot es va oferir a acompanyar-la a comissaria, però la iaia no en va voler saber res. L'home estava tan indignat que va decidir anar a plantar cara al lladre. Després de trucar amb insistència, li va obrir la porta de l'àtic una noia rossa d'aspecte fràgil i malaltís. El veí li va descriure el robatori i li va dir que el lladre, segons tenia entès, vivia en aquell pis. La noia va sospirar profundament abans d'admetre-ho tot. Va confiar-li que el lladre feia dos mesos que no li pagava l'habitació i que cada cop que gosava reclamar-li el lloguer l'amenaçava de punxar-la amb una xeringa. Es veu que la noia, atemorida, va proposar-li al veí d'anar a comissaria per presentar una denúncia conjunta. El veí no ho va veure gens clar. Li va fer por d'implicar-se massa en aquest assumpte. Al cap i a la fi, ell no podia denunciar algú que no li havia fet res personalment.
Des que em van explicar aquesta història, que corre de boca en boca entre els veïns de l'escala, no havia tornat a coincidir amb la iaia hippy. Ahir vam pujar junts i, amb la mateixa passió de sempre, em va intentar resumir en un minut d'ascensor la trama de ¡Mamma mia! Com que no se'n va sortir, em va semblar que valia la pena fer el cor fort, sortir de l'ascensor, dir-li que no tenia pressa i que m'interessava escoltar-li el final de la pel·lícula. La meva sortida la va descol·locar. Vaig veure als seus ulls una espurna de desconfiança. Va continuar parlant però d'una manera mecànica i forçada que em va incomodar. Ens vam acomiadar alleugerits.
Ahir a la matinada, una mica encaboriat, se'm va acudir una idea genial. Aquest matí he baixat l'escala a peu, silenciós, i en passar pel replà de la iaia hippy, he esmunyit dissimuladament un bitllet de 50 euros sota la seva porta.

Basat en un succés explicat per Anna H.

Lliçons a les barraques

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Fa vint anys, les barraques de les Fires de Girona tenien una dimensió més humana. Encara no s'havien convertit en una gentada desenfrenada i cridanera, capitanejada per ramats d'adolescents eixelebrats que flirtegen amb el coma etílic. Les nits de barraques de la meva adolescència propiciaven borratxeres fraternals i lúcides, capaces d'encendre't al cervell una guspira de coneixement que sobrevivia a la ressaca. Els profetes locals hi dictaven lliçons iconoclastes de noves maneres de viure, de pensar i de fer política. Les barraques obrien una gruta secreta que et connectava amb les realitats subterrànies d'una ciutat aburgesada i postissa. Els joves d'aquells anys anàvem a les barraques buscant aprenentatge. Tinc el pressentiment que ara hi van per oblidar.
Jo vaig descobrir les barraques servint-hi cerveses. El nostre institut havia resultat afortunat en el sorteig de parades que feia l'ajuntament entre les entitats de la ciutat. Amb poc més de quinze anys, vam perdre la nostra virginitat noctàmbula durant una matinada memorable. La resta de barraques ja havien plegat veles, obeint els avisos d'una ridícula parella de municipals. Nosaltres ens resistíem a tancar, enlluernats de veure com creixia el gruix de bitllets que sufragarien la nostra excursió de fi de curs. A més, tampoc no ens seduïa gaire ajeure'ns en sacs de dormir damunt d'aquell empostissat pudent i enganxifós. Vam anar arreplegant els parroquians que mai no troben l'hora de tornar a casa, tota una prodigiosa fauna d'irreductibles de la nit. L'atmosfera esdevenia inquietant. Una mica intimidats, continuàvem servint a alcohòlics, firaires, rodamóns i alguns individus d'aspecte patibulari. De sobte, enmig d'aquell eixam d'homenots que s'arremolinaven a la nostra barra, va esclatar una batussa. L'aldarull es va sufocar quan els dos rivals van decidir mesurar les seves diferències amb un pols. La competició va aixecar l'ànim decaigut de la concurrència. Vam contemplar amb sorpresa com damunt la barra s'apilonaven bitllets que apostaven per la victòria d'un o altre. A aquest primer pols en van seguir d'altres, viscuts amb passió per la concurrència. I les apostes creixien. Sense que cap de nosaltres gosés aturar-lo, un dels contrincants saltava la barra, falcava els peus a terra, s'aferrava a la mà del rival i començava la brega, amb un impressionant repertori de ganyotes i tremolors. La cridòria del públic ressonava en aquell paratge desolat, on la música s'havia apagat feia hores. El moment culminant va arribar quan el sorprenent campió imbatut, un gitano escarransit i despitregat amb una relluent cadena d'or enmig del pelam, es va enfrontar amb el musculós i tatuat encarregat romanès dels autos de xoc. No calia ser gaire espavilat per preveure que aquell desafiament definitiu no podia acabar bé. Massa diners sobre la barra. Alguns hi guanyarien molt, però a costa d'infringir als altres una pèrdua sagnant. La lluita va començar igualada. Els braços tremolosos, de venes esclatants, es van mantenir dreçats durant molta estona, però lentament es van anar torçant en favor del campió. Poc abans que el dors de la mà del romanès toqués la xapa de la barra, algú va cridar que hi havia trampa, que els rivals eren amics. Un garbuix de mans van engrapar els bitllets i van començar les corredisses. Tothom va guillar, sense tenir gaire clar si eren perseguidors o perseguits. Ens vam quedar sols. Vam abaixar les lones de la barraca i ens vam ficar dins dels sacs quan la llum del matí ja es filtrava per les escletxes. No vam poder aclucar un ull perquè temíem que ens robessin la recaptació. A més, un borratxo ens demanava a crits l'última copa.

Basat en els records d'uns ex alumnes de l'Institut Santiago Sobrequés

Naufragis

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

He passat les vacances a bord d'un un creuer que ha fregat el naufragi. O no. La placidesa del “Rodó venecià” a bord del Zènith es va veure alterada pels forts vents de l'illa grega de Mykonos. La guia del routard explicava que les ventades feien girar molins i prenien el seny d'alguns forasters, però no feia referència a l'estabilitat dels vaixells. La força del vent va ser motiu de gresca a la coberta: els cabells esbullats, el caminar d'embriac o la manera com l'aire et subjectava en una inclinació impossible. Més tard, un terrabastall descomunal va sotraguejar la nau i l'enorme ciutat flotant es va decantar cap a una banda. La sobtada pèrdua d'horitzontalitat deixava les taules netes d'objectes, originava la trencadissa de totes les ampolles del bar i feia rodolar una iaia rodanxona per un passadís reconvertit en un tobogan. Més tard vam saber que tota la vaixella del menjador parada pel sopar es va esmicolar, la piscina coberta es va buidar literalment damunt d'una dona ajaguda en una gandula i les nostres cabines van quedar potes enlaire.
La veritat, jo em veia a les portes del naufragi, a punt d'arreplegar el salvavides i córrer cames ajudeu-me fins als bots salvavides; però vet aquí que el passatge, passat l'ensurt inicial, mantenia una calma tensa; jo diria que dissimulava l'espant. Al principi, els cambrers van esfumar-se per les portes de servei com les rates abans d'un naufragi, però van tornar de seguida amb la consigna de mantenir la calma. Tot estava controlat, deien; el vaixell es redreçaria a mar obert. El nostre assistent de cabina, que basava en la confiança l'esperança d'una propina futura, va admetre que en 15 anys de navegació marítima no havia viscut res semblant. Ja dúiem mitja hora amb una inclinació del 25%. La tripulació aparentava normalitat, però la classe de tango va resultar grotesca, la boleta de la ruleta del casino s'escapava i les fitxes s'enganxaven amb celo.
A la sala d'actes hi havia programada una conferència sobre el desembarcament. Molts hi vam anar buscant alguna explicació. El conferenciant, un alferes simpàtic, seia en una cadira que lliscava cap a una banda de l'escenari, tot i que ell intentava frenar-la dissimuladament amb els peus. La inclinació augmentava, i ja devia superar el 30%. Es va escapar de contestar cap pregunta quan li van trucar des del pont de comandament. Just llavors, la megafonia del vaixell informava que les “condicions adverses” aconsellaven buscar “posicions on no ens poguessin caure objectes al damunt”. Un gran consell, sí senyor.
I si el vaixell girava en rodó i la coberta quedava submergida? Jo pensava en la pel·lícula “L'aventura del Posidó”, on un grup de passatgers se salvaven sortint pel casc. Tenia els nervis a flor de pell. Alguns recorríem el vaixell com feres engabiades, esperant que sonés l'alarma, però ens creuàvem amb passatgers despreocupats i mudats pel sopar de gala. Una part del passatge plorava dins de les cabines, d'altres semblava que tota la vida havien caminat per terres inclinats.
Sóc de les que sospita que és un miracle que les coses funcionin, que tot penja d'un fil en un equilibri precari i incomprensible. Sóc de les que no s'estranyaran quan s'enfonsin les borses i els bancs no puguin retornar-nos els estalvis. Sóc de les que pensa que la vida és un naufragi permanent, tot i que hem acordat anar seguint la partitura, com l'orquestra del Titànic.
Lentament, de la mateixa manera incomprensible que el vaixell s'havia inclinat, es va tornar a redreçar. Els plors es van convertir en rialles histèriques. Mai no hem sabut què va passar de veritat. Com sempre.

Inspirat en un succés viscut per Maribel Martínez