diumenge, 25 de maig de 2008

Sandro, dóna'm plaer!


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Durant sis mesos de la meva vida, amb el nom de guerra de Sandro, em vaig prostituir telefònicament. Per necessitat, tot sigui dit. Havia guillat a la francesa d'una feina amb tres anys d'antiguitat i l'exdona em burxava perquè teníem dos fills per mantenir. Necessitava una ocupació per tocar calé i recuperar el dret a l'atur. I vet aquí que un dels anuncis més cridaners dels classificats reclamava “telefonistes per a Tarot i línia eròtica”.
Em va sorprendre l'afició als xupa-xups de les telefonistes d'aquell “call-center” de Banyoles. De seguida vaig descobrir que els dolços donaven un plus de veracitat sonora a una de les peticions més freqüents dels clients del sexe telefònic. Les càries (i no les malalties venèries) era un dels seus riscos laborals. Em van acceptar sense fer preguntes. Com que anava a comissió (em quedava 5 pessetes de cada 25 que guanyava l'empresa), les xifres (gens dolentes) van confirmar la meva aptitud. Vaig rebre, això sí, un curs barroer de Tarot. Bona part de la meva clientela de la línia calenta estava composta per homosexuals de qualsevol racó d'Espanya que anaven accelerant la respiració fins que, ofegant algun gemec, penjaven abruptament. Els homes anaven per feina i rarament explicaven res de personal. Les dones, en canvi, sobretot les del Tarot, s'esplaiaven amb tota mena de misèries i tribulacions. Em sentia com una mena d'Elena Francis sense censures. Les meves orelles s'obrien a un món insòlit, poblat per una inversemblant galeria d'éssers solitaris i desequilibrats: un pretès capellà em demanava si les cartes li aconsellaven penjar els hàbits; una mare sacrificada m'explicava les pallisses del marit, emprenyat pels rebuts telefònics de les nostres converses, el seu únic i irrenunciable consol; una noia que no havia fet l'amor en tres anys insistia en saber si estava embarassada. No vaig trigar gaire a tornar-me insensible; només patia per allargar la conversa i sumar minuts.
Entre les clientes de teràpia diària en destacava una madura burgesa barcelonina que gastava (us ho ben juro) entre dues i tres-centes mil pessetes mensuals parlant amb mi. Telefònica li va fer dipositar una fiança perquè temia no cobrar. M'ho explicava tot: l'abúlia de l'ociositat, els matins al gimnàs, les tardes a la cocteleria Boadas, les confidències amb la seva voluptuosa assistenta cubana, l'èxit empresarial del fill... Un dia vaig rebre un ram de flors que m'anunciava la seva visita. Un amic es va oferir per entretenir la cubana. Ens les pintàvem molt felices, però quan les vam veure, ens va caure l'ànima als peus. Eren dos grolleres donotes de carns oprimides i papades de pelicà, pintades com mones, que sumaven més de 200 quilos. Les vam passejar pel Barri Vell, confiant que ningú ens reconegués. No tenien el do de la discreció: les seves riallades ressonaven com els tambors de Calanda i els manobres els cridaven obscenitats des de les bastides. Amb l'excusa d'anar a buscar els nens, vaig esfumar-me.
Fa gràcia recordar les anècdotes, però creieu-me que va ser la feina més dura de la meva vida. Treballava de 7 de la tarda a 3 de la matinada, amb 20 minuts per l'entrepà. Si hagués continuat, m'hauria tornat boig. Plegava amb el cap ple de cabòries i l'ànima bruta. Encara sort que podia buidar el pap. L'informe de les facècies de cada nit era un revulsiu al Nummulit, el pub on els companys de la colla m'esperaven expectants, en el declivi de la disbauxa noctàmbula, amb l'ànsia d'endur-se al llit (a manca de dones) alguna anècdota sucosa. Ja deia Chesterton que la literatura és un luxe, però la ficció (encara que begui de la realitat) és una necessitat.

Basat en una experiència d'Albert Soler.