divendres, 17 d’abril de 2009

Successos

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Podríem dir que vaig entrar al món del periodisme amb un baptisme de sang. Jo havia sol·licitat una plaça de becari d'estiu a la secció de cultura, però vaig anar a petar a successos. El meu caràcter tímid i meticulós no s'adeia amb les urgències i els excessos d'aquelles pàgines, però no vaig poder triar.
El cap de la secció i únic component, una esquerpa rata de redacció revestida de cinisme, em va acollir amb estudiada indiferència; va apropar-me una cadira a la seva pantalla: "Seu i aprèn". De seguida em va impressionar com n'estava de bregat en el tracte diari amb la crueltat humana: explicava amb un peculiar sarcasme anècdotes esfereïdores, farcides de detalls morbosos, sobre crims, autòpsies i violacions. Normalment, dedicava les tres primeres hores de la tarda a la xerrameca telefònica: ara un portaveu policíac, ara un confident, ara un expolicia. Després, pres d'un rampell, es llançava com un foll sobre l'ordinador, martellejant les tecles amb els dits índex de cada mà i escampant sobre el teclat la cendra del seu sisè dit en forma de cigarreta. A la fi de cada paràgraf, feia una pipada fonda estarrufant-se, satisfet com un gall. Amania les cròniques amb hipòtesis i suposicions de collita pròpia. El segon dia, fart del meu paper d'estaquirot, vaig gosar suggerir-li algun canvi en els seus textos plens de retòrica d'El Caso, castellanismes i faltes d'ortografia. Els acceptava a contracor, i de seguida em va parar els peus: -"Vols deixar sense feina les nenes de correcció? No siguis tan llepafils!"
Als migdies fèiem el vermut amb policies i guàrdies civils en tavernes greixoses a tocar de les comissaries, intentant, amb resultats discrets, fer-los buidar el pap. Quan ens veien entrar, exclamaven divertits: "¡Peligro, la canallesca!". Magnificaven el joc del Reial Madrid i bevien pacharán, que pagàvem nosaltres. En sortir del primer bar, el meu mentor periodístic ja em va renyar: "L'has cagat, nano. Com se t'acut contestar-los en català? Ni l'hora, et diran".
A mitjan d'agost, quan tot just havia publicat dues columnetes que el meu cap havia convertit en il·legibles, el director va preguntar, tot passant: "-Què, ja el veus preparat?" L'as dels successos va contestar: "Està massa verd, però se'n sortirà!" En aquell moment vaig descobrir amb terror que l'endemà el meu mentor se n'anava de vacances i em passava el mort. Un inexpert becari quedava com a únic responsable de la secció. El director del diari em va tranquil·litzar d'una manera ben curiosa: "No pateixis, a l'agost la gent només llegeix els titulars".
La responsabilitat m'angoixava. Les primeres nits patia insomni i les següents, malsons terribles on familiars, amics i veïns m'esperaven al quiosc per retreure'm que la pàgina de successos estava en blanc o que havia confós el nom de la víctima amb el de l'assassí. No tenia temes ni contactes (el cap s'havia endut finalment l'agenda que havia promès deixar-me) i el panorama informatiu del pic de l'estiu era una bassa d'oli: ni accidents de trànsit, ni baralles de turistes a Lloret, ni plagues de meduses, res de res. Suava tinta i buscava notícies sota les pedres. Sovint, repicava dissimuladament notícies d'altres diaris.
I llavors va passar el miracle. Una dona va trucar al diari explicant que havia trobat un ull de vidre dins un pot de melmelada. Quan vam publicar la notícia -amb foto inclosa-, va començar l'allau de trucades sobre troballes inversemblants: una dentadura postissa dins un pot de cacau en pols, un ratolí dins una barra de pa, un preservatiu usat sobre els ingredients d'una pizza. Era la meva serp d'estiu. Estava salvat.

Inspirat en el testimoni d'un becari en un diari.