dimecres, 29 d’abril de 2009

El nen dolent

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig començar a preocupar-me pel nen dolent després d'aquella nit que gairebé el mato. Va sortir com un boig d'una cruïlla sense visibilitat damunt la seva bicicleta de muntanya i es va plantar davant del meu cotxe. Vaig clavar el peu al fre, les rodes van xericar i el vehicle va quedar aturat a pocs centímetres d'esclafar-lo. Se'm va glaçar la sang. Per una dècima de segon no havia fet volar pels aires aquell vailet inconscient. Amb les mans tremoloses sobre el volant, el vaig veure allunyar-se serpentejant carretera amunt, pedalant a peu dret sobre la bicicleta sense llum. La seva vida havia estat a les meves mans i ni tan sols s'havia girat, com si cada dia jugués a la ruleta de la mort.
El nen dolent vivia a la meva urbanització i la seva mala fama el precedia. A les converses del veïnat, sempre hi havia algú disposat a fer-nos saber la seva darrera entremaliadura d'en Guillem. Es ficava en baralles i acostumava a ser el protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades. Viure en aquell clos residencial benestant, on tots ens coneixíem, ens controlàvem i ens criticàvem, jugava en contra seva. Tothom sabia que havia desfullat a pilotades un frondós arbust del jardí comunitari i, uns hores més tard, li havia posat un ull morat a un nen de la colla. Però en Guillem no feia cara de trapella; al contrari, se'l veia desmanegat, vulnerable, amb uns ulls foscos que inspiraven més compassió que temor. De seguida em vaig adonar que la seva suposada inclinació per la maldat no era més que una manera desesperada de fer-se veure, de buscar l'atenció que a casa li era negada. I d'espolsar-se la ràbia contra el món. Els seus pares s'havien separat per convertir-se en enemics, en un d'aquells matrimonis trencats que exhumen constantment intimitats putrefactes de l'antiga vida en comú per infringir el màxim dolor a l'exparella. Tots dos destil·laven un odi corrosiu que va acabar esquitxant el fill. De petit, en Guillem devia ser l'innocent ninot de drap de les batusses i els xantatges sentimentals dels seus pares, però en fer-se gran, s'havia convertit, simplement, en un destorb. El pare, casat amb una dona més jove, havia format una nova família on l'inadaptat i problemàtic Guillem feia més nosa que servei. La mare, amb un càrrec que li exigia llargues jornades laborals, s'havia quedat la casa familiar a la urbanització, que incloïa el cotxe, el mobiliari i el nen. Una soferta minyona dominicana s'ocupava de tot.
Una nit vaig veure en Guillem passejant capcot -sempre semblava que havia perdut alguna cosa- per la gespa dels patis posteriors, contemplant a través de les finestres de les cuines com les famílies sopaven davant de la tele. De sobte, es va ajupir i va recollir de terra un objecte que no vaig poder distingir. El va llançar amb força per damunt de la tanca de la casa que tenia al davant. Vaig adonar-me que es tractava d'una petita pala de jardiner just abans que esmicolés el vidre. Jo desitjava que fugís, però es va quedar immòbil fins que l'amo de la casa el va poder engrapar pel clatell. Llavors vaig decidir baixar al jardí i explicar que ho havia vist tot, que en Guillem jugava amb la pala i se li havia escapat de les mans. Un accident absurd que cobriria l'assegurança.
En Guillem em mirava incrèdul. Un cop aclarit l'incident, em va seguir sense dir res fins al portal de casa, com un gos agraït a qui has salvat de ser bastonejat. I llavors, veient-lo palplantat davant meu, desconsolat i perdut, vaig fer una bestiesa, vaig dir-li unes paraules que intuïa que em portarien molts maldecaps, vaig llançar-me de cap dins un esbarzer.
-Seré el teu pare secret i t'estimaré com si fossis fill meu.

Inspirat en el testimoni de D.B.