El niu

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

L'harmonia de la nostra comunitat de veïns es va començar a esquerdar quan un atípic rodamón es va instal·lar just al costat de l'entrada de l'edifici. Va muntar el seu cau en un estret i ombrívol carreró en desús que intimidava els compradors més decidits i era causa directa del fracàs de tots els negocis que s'havien instal·lat al seu únic local. La primera nit, la còrpora del rodamón només s'intuïa sota els cartons d'una nevera Miele, just davant les rònegues portes de vidre infestades de grafits que no s'obrien des de feia uns cinc anys.
L'home, que de seguida es va fer omnipresent, lluïa sempre un vestit fosc força elegant, gens propi d'un vagabund, i s'esforçava a entaular conversa amb els veïns aprofitant les seves entrades i sortides. A primer cop d'ull, qualsevol que el veiés, palplantat a l'entrada amb els braços creuats, l'hauria confós amb un conserge desvagat o amb un veí que s'havia deixat la clau. En un correcte castellà, parlava del temps, de futbol o deia fàstics del govern. Al cap d'uns dies, va aparèixer arrossegant dues enormes maletes, de les quals van anar sortint mantes, quadres, fotos familiars i andròmines de tota mena que en dies successius van envair tot el passatge. El seu afany de tornar acollidor el modest niu instal·lat en aquell carreró va arribar a l’extrem que, veient-lo escoltant els partits de futbol del diumenge en el seu transistor, escarxofat en una estrafolària butaca engiponada amb roba vella, teníem la sensació d’irrompre en la seva intimitat, de ficar-nos a casa seva. Va començar a demanar almoina molt dignament: s’acostava discretament i et preguntava si li podries deixar vint euros mentre li tramitaven la jubilació.
Els veïns de l'escala, al principi sorpresos i expectants, van acabar dividits en dos grups: els que li baixaven menjar i li donaven almoines i els que volien fer-lo fora a qualsevol preu i trucaven inútilment a la policia local. Els agents se'l van emportar uns quants cops, ell i maletes, però de seguida reapareixia amb un esperit renovat i refeia el seu niu com un ocell laboriós després d’una tramuntanada.
Els veïns antirodamón van redactar un escrit adreçat a l'Ajuntament on esmentaven la degradació de l'entorn i el risc d'incendi que suposava l'acumulació de deixalles. La carta al·ludia a la Síndrome de Diògenes, esbombant alguns casos recents recollits per la premsa.
En una agitada reunió de propietaris, vaig proposar –una mica picat per l’obcecació dels antirodamón- contractar-lo com a porter de l'edifici, fent habitable el local dels baixos. Una anciana que li duia entrepans (de la mateixa manera que duia molles de pa als coloms de la plaça) va ser l’única que s’hi va mostrar favorable, opinant que podria controlar les entrades i sortides de “gent sospitosa”, ajudar a baixar les escombraries, fer petits encàrrecs i reparacions domèstiques. Una veïna del primer va contraatacar oferint-se per tirar-li cada vespre galletades d'aigua des del seu balcó i un dels més exaltats va proposar recórrer al Zotal, com havien fet per expulsar les prostitutes d'una cruïlla d’un poble de l’Empordà. La reunió es va descontrolar: van volar els insults i vam estar a punt d’arribar a les mans.
El nostre rodamón va desaparèixer uns dies després d’aquesta convulsa reunió a causa d'un fosc incident del qual circulen versions molt contradictòries. La més creïble afirma que uns borratxos el van apallissar de matinada i es van pixar damunt les seves coses. Ja han passat uns quants mesos, però encara no puc evitar de classificar els veïns, quan me’ls trobo a l’ascensor, entre partidaris o detractors del rodamón.

Inspirat en una experiència de Toni S.