L'última edició

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Ara que pinten bastos per a tots els diaris del món i sembla que ha començat el compte enrere per aquesta arcaica professió que no es rendeix als dictats de l'espectacle em ve a la memòria que jo vaig veure néixer i morir un diari que amb prou feines va arribar a un any de vida. Podria parlar-vos dels bons professionals que van embarcar-se en aquella aventura incerta i estimulant fins a acabar avorrint el periodisme, dels vans esforços per fer volar aquell resplendent ocell de paper amb plom a les ales, de les muntanyes de diaris retornats que atapeïen el magatzem, dels anunciants que no anunciaven, dels lectors que no llegien, de les nòmines que no s'ingressaven, de les tumultuoses assemblees de personal, de les nits en blanc d'improvisat cine-club a la redacció per evitar que els creditors s'emportessin els ordinadors, de la fraternitat que neix en l'adversitat... ¿És aquest el penós destí que espera als nostres diaris? Voldria creure que no, que la premsa sabrà mudar de pell com les serps, conservant la seva bellesa i el seu verí.
Més m'estimo parlar-vos dels aprenentatges d'aquell any convuls, de les certeses i conviccions que neixen de la pràctica diària de veure la realitat en forma d'article. Entre l'eufòria del primer número i el desencís del darrer exemplar, en aquell diari de vida efímera vaig aprendre que els fossilitzats ensenyaments de la facultat són paper mullat per perseguir la notícia al carrer, que la teoria de la piràmide invertida (ordenar la informació per importància decreixent per si cal tallar el text) era un anacronisme en els temps digitals, que les fotos han de tenir "papu" (algun rastre de vida que les humanitzi o les animalitzi), que no hi ha facultat capaç d'ensenyar a qui no sap escriure, que cal atrapar el lector des de la primera frase i no deixar-lo escapar fins a la darrera ratlla, que es pot dir gairebé tot encara que sigui entre línies, que cal sacrificar la vanitat estilística per la claredat, que és més difícil escriure un bon text planer que un obscur poema de confessionari, que totes les històries poden cabre en un breu, que no hi ha un diari on no hi sobri un article, que no hi ha un article on no hi sobri un paràgraf, que no hi ha un paràgraf on no hi sobri una frase, que no hi ha una frase on no hi sobri una paraula, que les notícies no truquen a la porta, que les grans exclusives cal buscar-les enfangant-se fins als genolls, que molts grans escàndols destapats per la premsa acostumen a tenir el seu origen en la venjança i la cobdícia però gairebé mai en la set de justícia, que un bon periodista ha de tenir memòria d'elefant i ànima de novel·lista, que les opinions més agosarades espanten quan es transformen en titulars, que les esbroncades dels poderosos són la prova evident de la feina ben feta, que el periodisme és un territori propici per a les majors heroïcitats i les pitjors vileses, que l'objectivitat és signe de covardia i sovint dissimula la veritat, que els draps bruts dels anunciants del diari no es poden estendre al terrat comunitari, que l'exhibició de putes és un escàndol a les carreteres però un bon negoci a les pàgines de contactes, que un cadàver al pis de sota és més notícia que 3.000 morts al continent de baix, que a la redacció vals tant com el teu darrer article, que els fonaments d'un diari no són les notícies sinó la publicitat, que la millor crònica del diari d'ahir també serveix per embolicar l'entrepà de xoriç, que el periodisme veraç, rigorós, contrastat, incisiu és el darrer mur per contenir la barbàrie, que en un món sense periodisme (no sense Déu, com va dir Dostoievsky) tot estaria permès.