El pes del dolor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El repic sobre l'asfalt de les sabatilles esportives dels maratonians atuïts i cama-segats del meu voltant queda ofegat pels sons del meu organisme exhaust, que lluita per fer-se escoltar en un nou intent per acabar amb aquesta tortura. Em falten 10 quilòmetres. Els batecs del cor han trobat una connexió directa amb el cervell i em ressonen al cap com els tambors d'una guerra que no puc perdre. El cor, un cavall desbocat, no dóna l'abast per bombejar les quantitats ingents de combustible que li exigeixen els músculs debilitats de les cames. La sang infla venes i artèries a punt de rebentar. Els batecs ja m'eixorden. I si em falla el cor? I si caic fulminat a la carretera a causa d'una miocardiopatia hipertròfica no diagnosticada? Quants esportistes no han sofert darrerament una mort sobtada? Quants no han caigut com un sac sense previ avís? No. El cos no m'inocularà aquesta por. Em cal resistir, allunyar els mals pensaments que volen forçar-me a abandonar. La percepció del dolor és pura química, pura electricitat. El dolor és recollit en impulsos elèctrics que es canalitzen a la medul·la espinal per transportar-lo al cervell. Però el cervell és amo i senyor. Decideix que el dolor és suportable. Esclavitza el cos i li ordena continuar.
El següent atac del cos és més despietat. La respiració pastosa, com si l'aire fos quitrà espès que s'encalla a la gorja abans d'arribar als pulmons. Obro la boca com un peix fora de l'aigua però l'asfíxia persisteix. Baixo una mica el ritme, una mica, res que es pugui confondre amb la rendició. Ja fa estona que no desxifro els crits dels espectadors que animen des de les voreres dels carrers. Els sons m'arriben deixatats i les imatges, desenfocades i tremoloses.
Espero el tercer atac. El cor, la respiració i ara... les cames. Aquest és el més temible. Ja no es tracta de les punxades a la cuixa o el temor d'una contractura als bessons, ara és només (només!) que cada gambada suposa un esforç sobrehumà. És com si portés blocs de ciment lligats als peus, com si les meves cames s'haguessin tornat de plom i les ròtules s'hi haguessin confabulat convertint-se en xarneres rovellades. Sento la gravetat multiplicada per tres. Les butllofes de la planta del peu redoblen el meu dolor i l’ungla del dit petit, poc arranada, furga com una navalla en la ferida que ha causat al dit veí.
Però, d’on ve aquest sobrepès endimoniat? És llavors quan, gairebé derrotat, no tinc més remei que encomanar-me a la ficció per convertir-me en un maqui fugitiu en perill de mort. Endinsar-me, per exemple, als boscos de la frontera fugint de la Guàrdia Civil carregant el meu fill petit a l'esquena. Els malvats m'encalcen. Si m’enxampen m'espera la presó, la tortura o potser l'afusellament immediat. Em cal convèncer el cos de la importància de l'esforç que li exigeixo, servir-li detalls realistes, dramàtics, escruixidors, entabanar-lo sense remordiments. La criatura desnodrida, incapaç de caminar des de fa quilòmetres, dorm dins el farcell bressolada pel moviment de la meva cursa. He de preservar la seva calidesa protectora, la seva innocència. Em cal arribar aviat a lloc segur. L'afany de salvar la vida del meu fill m'ajuda a fer el cor fort per resistir uns minuts més.
Però l’amenaça terrible que pesa sobre nosaltres no pot evitar que, finalment, les cames flaquegin. Faig tentines, empassego, i m'adono que no tinc altre remei que forçar un gir més dramàtic: admetre que la criatura és morta. Deslliurar-me del seu pes em permet completar els pocs metres que em separen de la línia de meta, en un darrer esforç agonístic que ara m'agermana amb la mort però que d’aquí a uns moments tindrà regust de glòria.

Casa de cites

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Destruir és més senzill i més agraït que construir. Anar contra alguna cosa és més fàcil que anar-hi a favor. L'associació de veïns del barri va reviscolar en aglutinar l'oposició a la instal·lació d'un bar musical. Però res comparable a la comunitat de propietaris del número 23 del carrer Verge de Montserrat, que va trobar en un pis convertit en prostíbul la comunió que havien perdut durant anys de picabaralles, enemistats i deutes pendents.
Al principi, la majoria dels veïns suportaven amb fingida impavidesa els núvols tòxics de perfum barat i suor acre que les prostitutes i els puteros, respectivament, escampaven a l'ascensor. Com que els clients no eren gaire nombrosos i es concentraven cap al tard en vigílies de festius, només ocasionalment els veïns tenien encontres desagradables. Es tractava generalment de vells verds, solters tímids o immigrants amb la síndrome d'Ulisses, tots molt discrets. "La casa de les verges", com es coneixia irònicament el bordell en els ambients prostibularis, es va guanyar un nom i l'afluència de clients (i de meuques!) va augmentar. A les pàgines de relax dels diaris, el prostíbul va passar d'un número de mòbil que ofertava "Jóvenes ardientes dispuestas a satisfacer tus deseos más oscuros" a una gran foto d'una jove asiàtica semi-despullada (per astorament dels veïns, ja que només hi veien romaneses i brasileres) amb l'adreça de l'immoble. Aquí van començar els maldecaps. No era estrany trobar-se a l'escala colles de capsigranys borratxos d'un comiat de solter que remataven allà el seu viacrucis d'alcohol. Tampoc no era infreqüent que algun eixelebrat no encertés amb el timbre pintat de vermell del porter automàtic -quan no els pitjava tots expressament- i despertés a altes hores de la matinada alguns veïns enfurismats.
La gota que va fer vessar el got va ser la notícia que la mestressa del prostíbul havia fet una oferta de compra (d'aquelles que no es poden rebutjar) del pis del costat per ampliar el pròsper negoci.
La reunió de veïns per tractar de la casa de cites va tenir un quòrum mai vist. El president, un funcionari de duanes jubilat, va exposar els successius fracassos de les seves gestions: l'altiva indiferència de la mestressa, la passivitat de les autoritats i la policia o la negativa dels diaris locals a impedir la inserció dels anuncis de les asiàtiques de Rio de Janeiro. Un ex-policia nacional va proposar formar patrulles antivici. L'escamot de veïns patrullava per torns al bell mig del vestíbul de l'escala per aturar els possibles clients, als quals s'informava educadament de les molèsties de la instal·lació i se'ls pregava buscar altres locals. Alguns fugien amb la cua entre cames només d'ensumar els veïns, però d'altres s'embrancaven en violentes discussions. Resultava evident que el negoci se'n ressentia. La mestressa va visitar el president per signar una treva: a canvi d'eliminar la patrulla antivici, les meuques es comprometien a treballar només tres dies per setmana. La proposta va ser rebutjada. Els veïns havien trobat el punt flac i calia colpejar més fort.
Un estudiant d'informàtica va tenir la idea que va fer diana. Tots els clients serien fotografiats a l'entrada i la seva imatge es difondria públicament a la pàgina web “Els puteros del carrer Verge de Montserrat”. La campanya veïnal, anunciada en grans pancartes a l'entrada de l'immoble per dissuadir els clients, va atreure l'atenció dels mitjans. Diaris, teles i ràdios de tot el país es va fer ressò de la curiosa lluita d'aquella associació de veïns contra la casa de cites. Les meuques es van rendir en dues setmanes i van buscar un altre pis dos carrers més avall.

Tornar a néixer

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Et juro que no em vaig adormir, ni tan sols em podries recriminar una distracció, va ser potser un parpelleig massa llarg, un excés de confiança propiciat pel cansament. El cas és que quan el cotxe va topar bruscament contra la tanca metàl·lica ja era massa tard per redreçar-lo. El cinturó de seguretat em va subjectar, evitant que el volant se m'encastés al pit, però el vehicle ja s'aixecava de darrere i emprenia la primera tombarella en l'espai, lleuger com la maça d'un malabarista. En dècimes de segon, vaig maleir l’airbag, que va fallar. Vaig comptar tres etèries voltes de campana abans que el cotxe incrustés violentament el morro contra el descampat que envoltava aquell tram desolat de l'autopista, el parabrisa es desintegrés i el vehicle comencés a rodolar lateralment per un pendís pronunciat. La caiguda de costat va ser molt pitjor que el vol acrobàtic. Mentre el cotxe perdia tots els seus contorns i es convertia en una massa informe de xapa abonyegada, tots els vidres de les finestres es van esmicolar i una glopada d'aire fred i cristalls em va agullonar la cara com si una tempesta de neu s'hagués ficat dins del vehicle. El cinturó no podia evitar que a cada tombarella em pataquegés l'espatlla esquerra contra la porta.
El cotxe es va aturar en sec en encastar-se contra un arbre robust que va penetrar en l’estructura del vehicle amb la facilitat d'un ganivet a la mantega. Jo estava sorprès de la riquesa de detalls amb què percebia l'accident: gairebé com si el contemplés en una projecció a càmera lenta d'alta definició, com si pogués comptar un per un tots els fragments en suspensió, com si jo mateix hagués pintat abans amb meticulositat i paciència tots els elements de l'escena i fos capaç de recordar-los.
Qualsevol amb menys sort que jo s’hagués quedat allà, immòbil, inert, esperant els empleats de la funerària. Però em trobava bé i vaig esmunyir-me amb una agilitat felina per una finestra. Vaig començar a caminar pel marge de l'autopista com si no hagués passat res. L’accident havia passat desapercebut.
Em sentia ple d'energia. M'envaïa una gran eufòria, una lucidesa encegadora. Era l’alegria de tornar a néixer? Era el curtcircuit que la trompada havia causat al meu cervell? La claredat d'idees que primer s’havia concentrat en l’episodi de l'accident, ara irradiava clarividència cap a tota la meva vida. Mentre caminava, tot el meu passat se m’apareixia amb els límits afuats d’un paisatge escombrat per la tramuntana. De sobte, era conscient de les renúncies, de les flaqueses, dels errors i, sobretot, dels canvis necessaris per redreçar el meu destí. Com que tot tenia uns contorns definits, diàfans, tot podia tenir una solució precisa, neta. Devia ser la mateixa complaença que sent un cirurgià després d’obrir un pacient de pronòstic incert i trobar-se un tumor compacte, ben delimitat, fàcil d’extirpar.
Armat amb una voluntat de ferro i un optimisme a proba de bomba, res més lluny del meu pensament que trucar a una ambulància o a la companyia asseguradora. Tenia coses més importants a fer. M'inundava la força per enfrontar-me a totes les decisions postergades. M’esperava la renúncia davant del consell d’administració i una nova vida, però tu havies de ser el primer pas, per això em vaig plantar davant teu, amb una seguretat i una convicció granítiques. Miraves d'acovardir-me amb la teva mirada dominant, però aquest cop no estava disposat a rendir-me. I just en el moment que començava a escopir-te tot el que havia callat fins llavors, una veu em va interrompre: “Val més que no parli. Prengui-s’ho amb calma. Hem trobat molt de trànsit però en dos minuts arribarem a l’Hospital”.

El repartidor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”

Gilda i el coix

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Al meu barri, als anys cinquanta, hi corrien un borni, un manc i un coix que buscaven brega. Tots tres eren feixistes declarats i envoltaven la seva minusvalidesa d'una aurèola de misteri i d'heroisme. El primer, sense ofici conegut des que havia deixat l'escola, es guanyava les garrofes com a fanfarró d'una rònega casa de barrets del carrer de La Barca. Tenia la gens envejable tasca de fer guillar els borratxos i els busca-raons. Més d'un cop, alertat pels crits d'alguna pupil·la, havia de pujar esperitat a les habitacions per aplacar a garrotades la passió d'algun sàdic. L'ull a la funerala li donava un aspecte rude i inquietant que dissuadia els pinxos més bregats. Li havien buidat de petit amb un perdigó llançat amb tirador durant una baralla entre vailets. El segon, el manc, era fill d'una família murciana i havia perdut el braç en una explosió accidental a prop del castell de Montjuïc quan jugava amb una granada de la Guerra Civil. Es dedicava a la venda de números de les rifes; les oficials i, sobretot, les clandestines, que tenien com a premi la meuca més sol·licitada del Salon Rosa.
Per aquells anys, el coix encara no era coix, encara no tenia aquell caminar convuls tan característic, amb la cama dreta disparada endavant amb retard en combinació amb un cop de cap endarrere, com si estirés un fil imaginari que propulsés l'extremitat. Llavors era, senzillament, l'Osborne, el fill de l'estanquera. El seu pare havia mort al front, lluitant amb els nacionals, i mare i fill havien travessat mitja Espanya fins a establir-se a Girona el febrer del 39. Formaven part de la trepa de pixatinters i aprofitats que seguien com voltors l'avenç triomfal de les tropes de Franco per recollir-ne les engrunes. La majoria només aspiraven veure acomplerta la seva sang de venjança i de col·locacions.
Aquell tercet estrafolari es posava les camises blaves quan es feia de nit i executava “encàrrecs” poc decorosos dels falangistes. Jo me'ls havia trobat més d'un cop en carrerons solitaris i no s'havien estat de recordar el passat roig del pare i l'exili de l'avi. Però mai no havien gosat humiliar-me com havien fet amb altres companys de classe.
L'Osborne va fer córrer que s'havia fet mal a la cama mentre perseguia maquis per les Gavarres. Però jo sé que Rita Hayworth (Gilda, si ho preferiu) és l'única culpable.
Recordo l'estat d'excitació de l'Osborne el 4 de febrer del 1948. El diari Los Sitios relatava els actes commemoratius del 9è aniversari de l'alliberament de Girona per part del gloriós exèrcit nacional a la mateixa pàgina de l'anunci de l'estrena de Gilda, la pel·lícula obscena, immoral, pornogràfica. L'Acció Catòlica va publicar una nota del Bisbe que reclamava als empresaris evitar la projecció i als fidels, abstenir-se de veure-la. Va tenir l'efecte contrari.
Pels més integristes, aquella projecció era tota una provocació. Calia impedir-la. Van empastifar la ciutat de cartells i acovardien la gent que feia cua al Teatre Ultónia i al Cine Orient, però no se'n sortien. Resultava xocant que aquella colla de pinxos del barri xino s'erigís en garant de la moral pública.
El dissabte a la nit, el tercet volia boicotejar la funció de l'Orient en el moment culminant, just quan Gilda es desenfunda sensualment el guant i convida els espectadors a despullar-la. L'Osborne, ajudat pel borni i el manc, es va enfilar dificultosament al pal elèctric de la cantonada. Va perdre l'equilibri en el moment que concentrava totes les seves forces en tallar el cable amb unes enormes tenalles. El cruixit del seu fèmur devia coincidir amb la bofetada que Glenn Ford li etziva a l'escandalosa Gilda.

El gos malalt

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Una setmana després de comprar un preciós cadell de pequinès a la botiga d'animals (adquisició a la qual m'havia resistit durant anys perquè no sóc gens partidari de tenir bèsties recloses en un pis) ens vam adonar que començava a deixar caure una parpella. Era un detall que va contrariar una mica les nenes, acostumades a la bella perfecció dels seus peluixos. Aquell ull mig tancat, en el qual tothom es fixava, els trencava una mica l'encís d'exhibir-lo pel barri. La filla de la veïna del quart els havia dit que en Nobita (no havia servit de res explicar-los que el gos era d'origen xinès i no japonès, com el personatge de Doraemon) era un gos esguerrat. Jo i la meva dona, com uns pares modèlics i políticament correctes, vam aprofitar per fer pedagogia i explicar a les nenes que un animal és un ésser viu al qual cal cuidar, alimentar i guarir quan es posa malalt, ben diferent d'un ésser inanimat, que mai no té problemes ni necessitats.
D'amagat de les nenes, i segurament contradient el discurs oficial, vaig trucar a la botiga d'animals per tal de considerar un possible canvi. No podia evitar sentir-me com un client estafat al quan han encolomat un article amb tara. Em va ofendre que, oblidant tota l'amabilitat que m'havien prodigat durant la compra, l'amo de la botiga em repliqués amb els arguments que jo havia utilitzat amb les nenes. Em va etzibar que ell no era veterinari i que els animals es posaven malalts perquè no tenien pas garantia com les rentadores. Insinuant deixadesa per part nostra, va afegir que ignorava quin tracte rebia cada gos un cop sortia de la botiga. Només havien passat sis dies des de la compra. La conversa es va tornar molt agra i va acabar abruptament.
Després de comprovar que l'ull d'en Nobita adquiria un aspecte lleganyós, un veterinari va diagnosticar una conjuntivitis. Les nenes s'ocupaven amorosament de netejar-li l'ull amb una gasa impregnada de camamilla i posar-li després una gota de col·liri. S'havien adaptat molt bé al nou rol d'infermeres. Ja no podríem canviar-lo: la malaltia d'en Nobita era nostra.
El gos no va millorar i el mal va saltar a l'altre ull. Va començar a perdre vitalitat i a fer-se el desmenjat. Vam tornar al veterinari, que ara va diagnosticar un vaga infecció i li va receptar antibiòtic. La mirada del veterinari, que no va gosar parlar clar davant de les nenes, em va fer témer el pitjor. Les atencions a l'animal serien educatives, sempre que no acabés morint. Eren massa petites per veure morir un cadell a les poques setmanes de dur-lo a casa. Altra cosa seria un animal que hagués envellit amb nosaltres. No entendrien aquesta crueltat. Això no era llei de vida. Els suposaria un trauma.
En Nobita ja ni tan sols volia sortir a passejar. S'arraulia al seu coixí, fet una boleta de pèl tremolosa. La nit que ens va despertar (no pas a les nenes) amb els seus xerics, vam decidir que calia prendre una dolorosa determinació. Abans que les nenes es despertessin, sempre amb la renovada il·lusió de veure'l recuperat, el vaig dur a la clínica veterinària. Quan les nenes van veure buit el racó del gos, van quedar desconcertades. Els vaig dir que l'havíem ingressat per veure si podien curar-lo, però em suplicaven d'anar-lo a veure de seguida. Tard o d'hora els hauria d'explicar la veritat. Havien sentit a parlar d'eutanàsia i intuïen el seu significat. Insistien a saber si l'havien matat. Ja tenia la frase preparada.
-Li han posat una injecció perquè no tenia cura i s'ha mort sense patir gens, enmig d'un somni molt dolç.
Van trigar molt de temps a perdonar-me i a entendre que no me les podia endur a contemplar la mort d'en Nobita.

La francesa

Gerard Bagué

Jordi Vergés

La teva vida s'ha trenat amb petits atzars que, subtilment, n'han orientat el rumb; detalls aparentment anodins que han comportat canvis fonamentals, eteris aleteigs de papallones llunyanes que han desencadenat tempestes íntimes. Si la nota de tall a la selectivitat hagués estat mig punt més amunt series enginyer. Si la Bibiana no hagués entrat al bar amb aquella coqueta gorra vermella, no t'hi hauries fixat, ni avui seríeu casats. Si la teva germana no s'hagués distret al volant, qui sap si posant un cd o espantant un abellot, no hauria xocat contra aquell maleït roure. De vegades l'atzar també fa que el camí segur i previsible que segueixes avui s'encreui amb una drecera desdibuixada del teu passat. Sàpigues que és perillós desviar-se a tafanejar, orientar les passes cap a les males herbes del corriol abandonat, atret per la curiositat del que hagués pogut ser i no ha estat.
La drecera oblidada del teu passat es diu Pauline, com l'heroïna d'una pel·lícula d'Eric Rohmer. Era preciosa i tenia l'atractiu afegit d'expressar-se en un idioma que sempre t'ha semblat inventat per a l'amor. La vas conèixer una nit d'estiu de fa vint anys en una discoteca de Llançà (Croac, com un rauc de granota, creus recordar que es deia) i vau viure un amor exaltat, concentrat en poc més d'un dia. Un dia d'estiu que hauries volgut estirar fins a la tardor, fins a l'hivern, fins a totes les estacions i qui sap si fins a tots els anys de la teva vida. Mai més no vas tenir la sensació d'enamorar-te d'una noia que semblava feta per a tu, a qui no et cansaves de mirar ni d'escoltar, malgrat no comprendre del tot la poesia delicada que, com una cançó de bressol, sorgia dels seus llavis suculents. Cada paraula era una hipnòtica melodia que t'escalfava el cor i et feia pessigolles a l'esperit. I això que eres poc donat als excessos romàntics. Encara recordes com apuràveu el temps a la platja amb aquella sensació de vertigen: un enamorament i un comiat. Vau estar junts fins a la matinada i, l'endemà, fins al moment de la partida. La família de la Pauline havia passat quinze dies a casa d'un metge amb el qual el pare de la teva estimada havia travat amistat com a pacient. Vas tenir la sort de conèixer-la, però la desgràcia de fer-ho el dia abans del seu retorn a Bordeaux. Recordes els seus ulls plorosos i envermellits abans d'un últim petó nerviós, cohibida per la presència dels pares que l'apressaven a pujar al cotxe.
No vas perdre el temps intercanviant adreces i telèfons. La Pauline tenia una confident: Anna, la simpàtica filla del metge, que us facilitaria el contacte posterior. Vas enviar dues cartes apassionades en un francès macarrònic a l'adreça que et va passar l'Anna i no en vas rebre resposta. Acorralada per les teves preguntes, l'Anna et va fer una confessió dolorosa: la Pauline tenia un xicot que li havia perdonat la petita infidelitat. Et va insinuar que era una noia promíscua, aficionada a trencar cors. L'Anna es va esforçar a consolar-te i us vau embolicar un parell de setmanes.
I vet aquí que, vint anys després, retrobes la Pauline (envellida, rondanxona, sense atractiu) arrossegant criatures (dues, com tu) en un parc d'atraccions de Platja d'Aro. Cadascú veu reflectit en l'altre els estralls dels anys. Ella fa veure que no et coneix, però t'hi acostes a parlar mentre els vostres fills es pataquegen als autos de xoc. La Pauline et confessa que també va enviar-te cartes sense obtenir resposta, que no va saber res de tu, que sempre t'ha recordat. Seria bonic pensar que l'Anna us va trair, però els anys i els desenganys t'han ensenyat que no pots descartar que la Pauline et menteixi.