El viatge sense fi

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Dedico la recta final de la meva vida a arrencar-me la crosta de turista per assolir la nuesa del viatger. S'han acabat els grans tours planejats al mil·límetre, les visites a toc de pito, els vols transoceànics a paradisos remots on el blau puríssim del mar, la sorra nívia i les palmeres guerxes s'acabaven convertint en un monòton infern. El balanç d'una vida de turisme de catàleg és un insuls poti-poti d'imatges sense pòsit, de pàl·lids records, una escudella barrejada on els pingüins de la Patagònia fugen dels guepards del Serengueti fent equilibris sobre les closques de les tortugues gegants de les Illes Galápagos. Els viatges m'han donat estatus, una falsa aurèola d'intrepidesa i exòtics temes de conversa entre el veïnat. Poca cosa més. Amb la jubilació, i contra tota lògica, vaig veure'm amb cor de sortir a buscar tot el que, mentre jeia en desenes de suites clòniques, anhelava secretament: la incertesa del desconegut, traspassar els límits dels circuits turístics, les vivències capaces de transformar-te, de fer-te madurar, la llibertat de decidir l'itinerari i, qui sap, potser la de no tornar.
No confongueu el meu esperit de rodamón amb la droperia d'un pidolaire. No em trobareu jaient entre cartrons ni aixecant el polze al voral polsegós de les carreteres sinó al volant d'una imponent autocaravana de 12 metres i fabricació americana Damon Intruder (aire condicionat, parabòlica, pantalla de plasma, sofàs de pell i mobiliari de cirerer) adquirida després de malvendre'm, amb gran disgust dels meus incrèduls fills, la casa victoriana de Chelsea; assentada en terreny fangós, tot sigui dit. Fa cinc anys que volto pel món amb la meva segona dona -amb la qual hem pactat no tenir descendència- i només veig els fills i els néts per Nadal. Quan s'acosta el Cap d'Any, encaminem la ruta cap al Regne Unit i aparquem al pati de la casa de camp del meu fill gran, just sota un arbre guarnit amb bombetes de colors. Amb uns pocs dies de forçada convivència a l'any en tenim ben bé prou per fer memòria de les nostres desavinences irreconciliables.
Molts campistes, impressionats per la nostra casa rodant, em prenen per un fatxenda. Estic cansat d'explicar-los que no tinc gaire més -segurament, força menys- que un ciutadà de classe mitjana, però jo ho concentro en 30 metres quadrats sobre rodes. Jo no estiuejo; el meu és un viatge perpetu. La meva baldada esquena no em perdonaria que de vell em tornés un Boy Scout. Segueixo les notícies i miro bones pel·lícules assegut al sofà. Des de l'ordinador portàtil de l'escriptori controlo l'estat de les meves finances. Llegeixo molt i acumulo poc, vet aquí el meu secret.
Viatjo a repèl dels fluxos turístics. Quan els nostres obtusos compatriotes de les tres esses (sol, sexe, sangria) hi van, nosaltres ja en tornem. Tenim una scooter pels recorreguts curts. Ens agraden els establiments fora de temporada. Som sociables; fem amics arreu. A Catalunya, hem gaudit de les sobretaules més llargues de la nostra vida. Ara que s'acosta el turisme de terregada, enfilarem cap al nord. Potser visitarem uns amics de La Provença i al pic de l'estiu ja serem als Alps.
No us puc negar que viure en ruta encomana melancolia, una boirosa sensació de tedi vital; ennui de vivre, que diuen els francesos. Però aquesta dolça tristesa del desarrelat és el sentiment més real que he experimentat mai a la vida. A mesura que cremem kilòmetres, paisatges, coneixences... em vaig convencent que mai no trobarem un lloc on aturar-nos. Potser som l'encarnació d'aquell amarg auguri de Marguerite Yourcenar: “On n'est bien qu'ailleurs”. Només ens queda seguir buscant per sempre més un altre lloc.

A partir de l'experiència dels campistes Pamela i Tom Blake.

Por d'estimar

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

El primer animal de la meva vida que vaig matar d'amor va ser una preciosa tortuga. Cal aclarir que només tenia quatre anys (jo, no pas la tortuga), per si això em pot servir d'atenuant. Vaig dirigir vers aquell animaló dòcil i parsimoniós totes les ànsies d'imitació maternal que la canalla habitualment vehicula a través de les nines. Va suportar estoicament que li posés vestidets, collarets i fins i tot bolquers. Sovint, la feia intervenir en els meus contes fantàstics, adjudicant-li el paper de la granota que es convertia en príncep o el d'un monstre del plistocè que cau rendit davant d'un ardit cavaller. A vegades em relliscava de les mans i xocava contra el terra amb un sonor catacloc. Era un animal tan sofert que semblava gairebé indestructible. Fins al dia que em vaig adonar que aquell tuf argilós no acabava de lligar amb les barbies vestides amb gases i lluentons. Així que la vaig introduir a la pica, la vaig ruixar amb sabó de mans i li vaig fregar la closca amb fruïció. Un cop esbandits els núvols de sabó, va aparèixer una bestiola més encarcarada i difunta que un rap congelat.
El canari i el periquito van estirar la pota d'una manera semblant. Primer, m'encantava escoltar-los, però amb el temps, els seus delicats refilets es transformaven en les meves oïdes en llastimoses demandes de llibertat que jo no podia desatendre. La temptació de treure'ls de la gàbia i deixar-los experimentar la llibertat de volar una estona pel menjador acabava guanyant totes les meves prevencions. I vet aquí que aquells organismes fràgils, ingràvids i multicolors emprenien el vol des de les meves mans llibertadores fins a estampar-se violentament contra el vidre de la finestra, on es trencaven el coll i queien fulminats a terra.
Durant l'adolescència, ja refeta de l'experiència de la tortuga i els ocellets, em van regalar un hàmster que va resultar ser una femella embarassada. Va parir sis ratolins microscòpics amb els quals vaig continuar jugant a pares i mares. Fins que un dia vaig tenir la desgràcia de trepitjar-ne un. Veure com aquell animaló indefens treia sang per la boca em va causar una commoció terrible. Afortunadament, després d'una convalescència entre cotons dins d'una capsa de sabates, el ratolí va reviscolar miraculosament. L'Sky, el ratolinet retornat de la mort, em mirava amb uns ulls foscos i entenimentats. De seguida es va convertir en el meu preferit, fins al punt que vaig anar regalant als amics tota la resta de hàmsters, la mare inclosa. Ens vam fer inseparables. L'Sky es passejava pels meus apunts de matemàtiques amb cara de saber resoldre les equacions. S'esmunyia per dins de les mànigues en busca d'escalfor i s'enfilava fins al meu cor per escoltar els batecs que li devien recordar els de la seva mare. Cada cop em feia més pena que la vida de l'Sky es reduís a la seva remigrada gàbia, amb aquella nòria estúpida on feia kilòmetres sense moure's de lloc. Al marge de les passejades per la geografia del meu cos, de vegades li preparava alguna petita excursió. I així va ser com la maledicció va tornar a fer-se tristament present. Mentre saltironejava alegrement pel terrat de casa, l'Sky va desaparèixer per un desaigüe. No vaig aconseguir rescatar-lo d'aquell forat tenebrós. El ratolinet, menys espavilat que en Jerry dels dibuixos animats, no va poder o no va saber pujar per l'escala de filferro que li vaig col·locar durant setmanes a la boca del desguàs.
Aquestes experiències no només han condicionat el meu tracte amb els animals. A vegades penso que també han influït en la meva relació amb les persones. No puc evitar de pensar que si estimo massa algú, li acabaré fent mal.

A partir del testimoni de Montse Ferrer.

Els vells amics

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.

Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.

Un corredor nocturn

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.

Postals d'amor a una perruquera

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

Tinc un calaix de la perruqueria atapeït de centenars de postals d'amor amb cal·ligrafia infantil i olor de resclosit. No són els records d'un antic enamorat de la infància, sinó l'ofrena diària d'un càndid trastocat de 68 anys que s'ha encapritxat de mi. Cada dia, des de fa anys, es pren la molèstia d'escriure'm i portar-me a la perruqueria on treballo una cerimoniosa postal de lletres arrodonides que s'inicia amb el mateix encapçalament: “Apreciades perruqueres”. Em diu Miss Llagostera, i les meves companyes de feina són Miss Salt i Miss Fontajau. Nosaltres li seguim la veta, li agraïm les flors amb què sovint acompanya les seves missives i, de vegades, li parem els peus quan, com ell mateix reconeix, es posa massa “cochino”. No tenim cor per esbandir-lo de males maneres, ni per fotre-li un moc com fan a d'altres establiments públics que freqüenta en el seu atrafegat deambular diari. De seguida es veu que no hi és tot, però emprèn amb entusiasme els nostres petits encàrrecs. Li agrada anar-nos a comprar aigua o llençar les escombraries. Els divendres, sens falta, ens porta els tríptics amb la programació dels cinemes Albéniz.
Les seves postals estan passades de moda i semblen haver estat entaforades durant molt de temps al fons d'algun prestatge humit. Són fotografies de fa més de 30 anys, amb colors esbravats, on s'hi veuen les obres de construcció dels canals d'Empuriabrava o el Port de la Selva amb mitja badia encara verge; però també n'hi ha d'escenaris exquisits que han perdut el seu “glamour”, com la piscina de l'Hotel Cortijo Blanco de Marbella.
Els seus escrits són repetitius, plens de tossuderia infantil. Les dones són la seva dèria. Diu que li sap greu haver fet tard per poder-se casar amb mi. També em demana que li faci de mitjancera per casar-se amb la meva companya de feina, Miss Fontajau, tot i que no li fa cap gràcia que els seus pares tinguin una escopeta de caça. A vegades, enmig de les beneiteries de costum, hi apareixen detalls més personals que il·luminen la seva vida. Això passa quan, mancat de postals, ha de recórrer unes quartilles d'una antiga llibreta de ratlles. Em parla dels seus mals, de la maleïda pròstata i del sucre, dels seus estimats metges, sempre amb noms i cognoms, i m'explica que a vegades, quan està “massa nerviós”, li han de posar una injecció. Dedueixo que el van incapacitar: “ja no tinc firma, el jutge m'ho ha pres tot”. Es lamenta de ser un home pobre: “sense diners no hi ha ningú”. És curiós que digui “ningú” en lloc de “res”; coses de la solitud. Se li van morir els pares i la cunyada. També m'explicava que va néixer l'any 1940, quan manava Franco. “Era un dictador molt dolent, quan feien el NO-DO s'havia d'aixecar el braç, si no et tancaven a la presó”. Té molt clara l'arribada de la tele: “Va arribar el 1967, que feien Bonanza i Polt-Da (Poldark?) i eren molt boniques”.
Avui, com cada dia, m'ha portat una nova postal. El client a qui li marcava les patilles m'ha demanat de llegir-la i m'ha dit que és d'una preciosa candidesa, però jo n'he rebudes tantes, que ja no em commouen:
“Apreciades perruqueres: Perdona Miss Llagostera, ets molt bonica, bona, simpàtica i alegre, t'he fet enfadar perquè sóc un “cochino”. No t'enfadis perquè sóc molt pesat, quan tingui més diners et portaré més bombons i Fanta. Ja ets casada i he fet tard, ja sóc vell, faré els 68 el 2008, fes-me de bo amb Miss Fontajau. Però els pares tenen escopeta i em mataran i jo al cementiri. Jo ho pagaré tot i serà un casament molt bonic. Y després anirem al Brasil, vosaltres amb avió i jo amb barco. Es despedeix el teu amic i company Joan”.

A partir de l'experiència de Mary Alberto, perruquera, i Nancy Vidal, propietari de Kenneth Perruqueria.

La mort a la cantonada

De vegades, la fatalitat sap esperar pacientment una petita escletxa en la nostra rutina, sap arrossegar-se sibil·linament com una serp fins al nostre jaç quotidià per inocular-nos el verí letal. Pot passar un dia qualsevol, per exemple, davant d'un semàfor vermell. Una badada, un càlcul erroni, una pulsió de mort que ens empeny a trepitjar l'accelerador en lloc del pedal del fre i ja està, abandonem aquest món amb els peus per davant.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'oncle de les golfes

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc.
L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de La Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar gairebé moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes. Diuen que la majoria dels barbers d'aquella època eren d'esquerres. La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ell tots els controls fins a portar-lo al refugi segur de les golfes.
Barcelona era només una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant massa anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels 50, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atrevíem a visitar-lo.
Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan viva tranquil·lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que “el día de la exaltación al trabajo de 1955” rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com “la sonrisa del régimen”, el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels “premios de albañilería” que li va atorgar el franquisme, amb una bandera “rojigualda” que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.
L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.

Basat en els records d’Alfons i Lluís Mateu, nebots de Joan Mateu.