El repartidor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”

Gilda i el coix

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Al meu barri, als anys cinquanta, hi corrien un borni, un manc i un coix que buscaven brega. Tots tres eren feixistes declarats i envoltaven la seva minusvalidesa d'una aurèola de misteri i d'heroisme. El primer, sense ofici conegut des que havia deixat l'escola, es guanyava les garrofes com a fanfarró d'una rònega casa de barrets del carrer de La Barca. Tenia la gens envejable tasca de fer guillar els borratxos i els busca-raons. Més d'un cop, alertat pels crits d'alguna pupil·la, havia de pujar esperitat a les habitacions per aplacar a garrotades la passió d'algun sàdic. L'ull a la funerala li donava un aspecte rude i inquietant que dissuadia els pinxos més bregats. Li havien buidat de petit amb un perdigó llançat amb tirador durant una baralla entre vailets. El segon, el manc, era fill d'una família murciana i havia perdut el braç en una explosió accidental a prop del castell de Montjuïc quan jugava amb una granada de la Guerra Civil. Es dedicava a la venda de números de les rifes; les oficials i, sobretot, les clandestines, que tenien com a premi la meuca més sol·licitada del Salon Rosa.
Per aquells anys, el coix encara no era coix, encara no tenia aquell caminar convuls tan característic, amb la cama dreta disparada endavant amb retard en combinació amb un cop de cap endarrere, com si estirés un fil imaginari que propulsés l'extremitat. Llavors era, senzillament, l'Osborne, el fill de l'estanquera. El seu pare havia mort al front, lluitant amb els nacionals, i mare i fill havien travessat mitja Espanya fins a establir-se a Girona el febrer del 39. Formaven part de la trepa de pixatinters i aprofitats que seguien com voltors l'avenç triomfal de les tropes de Franco per recollir-ne les engrunes. La majoria només aspiraven veure acomplerta la seva sang de venjança i de col·locacions.
Aquell tercet estrafolari es posava les camises blaves quan es feia de nit i executava “encàrrecs” poc decorosos dels falangistes. Jo me'ls havia trobat més d'un cop en carrerons solitaris i no s'havien estat de recordar el passat roig del pare i l'exili de l'avi. Però mai no havien gosat humiliar-me com havien fet amb altres companys de classe.
L'Osborne va fer córrer que s'havia fet mal a la cama mentre perseguia maquis per les Gavarres. Però jo sé que Rita Hayworth (Gilda, si ho preferiu) és l'única culpable.
Recordo l'estat d'excitació de l'Osborne el 4 de febrer del 1948. El diari Los Sitios relatava els actes commemoratius del 9è aniversari de l'alliberament de Girona per part del gloriós exèrcit nacional a la mateixa pàgina de l'anunci de l'estrena de Gilda, la pel·lícula obscena, immoral, pornogràfica. L'Acció Catòlica va publicar una nota del Bisbe que reclamava als empresaris evitar la projecció i als fidels, abstenir-se de veure-la. Va tenir l'efecte contrari.
Pels més integristes, aquella projecció era tota una provocació. Calia impedir-la. Van empastifar la ciutat de cartells i acovardien la gent que feia cua al Teatre Ultónia i al Cine Orient, però no se'n sortien. Resultava xocant que aquella colla de pinxos del barri xino s'erigís en garant de la moral pública.
El dissabte a la nit, el tercet volia boicotejar la funció de l'Orient en el moment culminant, just quan Gilda es desenfunda sensualment el guant i convida els espectadors a despullar-la. L'Osborne, ajudat pel borni i el manc, es va enfilar dificultosament al pal elèctric de la cantonada. Va perdre l'equilibri en el moment que concentrava totes les seves forces en tallar el cable amb unes enormes tenalles. El cruixit del seu fèmur devia coincidir amb la bofetada que Glenn Ford li etziva a l'escandalosa Gilda.

El gos malalt

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Una setmana després de comprar un preciós cadell de pequinès a la botiga d'animals (adquisició a la qual m'havia resistit durant anys perquè no sóc gens partidari de tenir bèsties recloses en un pis) ens vam adonar que començava a deixar caure una parpella. Era un detall que va contrariar una mica les nenes, acostumades a la bella perfecció dels seus peluixos. Aquell ull mig tancat, en el qual tothom es fixava, els trencava una mica l'encís d'exhibir-lo pel barri. La filla de la veïna del quart els havia dit que en Nobita (no havia servit de res explicar-los que el gos era d'origen xinès i no japonès, com el personatge de Doraemon) era un gos esguerrat. Jo i la meva dona, com uns pares modèlics i políticament correctes, vam aprofitar per fer pedagogia i explicar a les nenes que un animal és un ésser viu al qual cal cuidar, alimentar i guarir quan es posa malalt, ben diferent d'un ésser inanimat, que mai no té problemes ni necessitats.
D'amagat de les nenes, i segurament contradient el discurs oficial, vaig trucar a la botiga d'animals per tal de considerar un possible canvi. No podia evitar sentir-me com un client estafat al quan han encolomat un article amb tara. Em va ofendre que, oblidant tota l'amabilitat que m'havien prodigat durant la compra, l'amo de la botiga em repliqués amb els arguments que jo havia utilitzat amb les nenes. Em va etzibar que ell no era veterinari i que els animals es posaven malalts perquè no tenien pas garantia com les rentadores. Insinuant deixadesa per part nostra, va afegir que ignorava quin tracte rebia cada gos un cop sortia de la botiga. Només havien passat sis dies des de la compra. La conversa es va tornar molt agra i va acabar abruptament.
Després de comprovar que l'ull d'en Nobita adquiria un aspecte lleganyós, un veterinari va diagnosticar una conjuntivitis. Les nenes s'ocupaven amorosament de netejar-li l'ull amb una gasa impregnada de camamilla i posar-li després una gota de col·liri. S'havien adaptat molt bé al nou rol d'infermeres. Ja no podríem canviar-lo: la malaltia d'en Nobita era nostra.
El gos no va millorar i el mal va saltar a l'altre ull. Va començar a perdre vitalitat i a fer-se el desmenjat. Vam tornar al veterinari, que ara va diagnosticar un vaga infecció i li va receptar antibiòtic. La mirada del veterinari, que no va gosar parlar clar davant de les nenes, em va fer témer el pitjor. Les atencions a l'animal serien educatives, sempre que no acabés morint. Eren massa petites per veure morir un cadell a les poques setmanes de dur-lo a casa. Altra cosa seria un animal que hagués envellit amb nosaltres. No entendrien aquesta crueltat. Això no era llei de vida. Els suposaria un trauma.
En Nobita ja ni tan sols volia sortir a passejar. S'arraulia al seu coixí, fet una boleta de pèl tremolosa. La nit que ens va despertar (no pas a les nenes) amb els seus xerics, vam decidir que calia prendre una dolorosa determinació. Abans que les nenes es despertessin, sempre amb la renovada il·lusió de veure'l recuperat, el vaig dur a la clínica veterinària. Quan les nenes van veure buit el racó del gos, van quedar desconcertades. Els vaig dir que l'havíem ingressat per veure si podien curar-lo, però em suplicaven d'anar-lo a veure de seguida. Tard o d'hora els hauria d'explicar la veritat. Havien sentit a parlar d'eutanàsia i intuïen el seu significat. Insistien a saber si l'havien matat. Ja tenia la frase preparada.
-Li han posat una injecció perquè no tenia cura i s'ha mort sense patir gens, enmig d'un somni molt dolç.
Van trigar molt de temps a perdonar-me i a entendre que no me les podia endur a contemplar la mort d'en Nobita.

La francesa

Gerard Bagué

Jordi Vergés

La teva vida s'ha trenat amb petits atzars que, subtilment, n'han orientat el rumb; detalls aparentment anodins que han comportat canvis fonamentals, eteris aleteigs de papallones llunyanes que han desencadenat tempestes íntimes. Si la nota de tall a la selectivitat hagués estat mig punt més amunt series enginyer. Si la Bibiana no hagués entrat al bar amb aquella coqueta gorra vermella, no t'hi hauries fixat, ni avui seríeu casats. Si la teva germana no s'hagués distret al volant, qui sap si posant un cd o espantant un abellot, no hauria xocat contra aquell maleït roure. De vegades l'atzar també fa que el camí segur i previsible que segueixes avui s'encreui amb una drecera desdibuixada del teu passat. Sàpigues que és perillós desviar-se a tafanejar, orientar les passes cap a les males herbes del corriol abandonat, atret per la curiositat del que hagués pogut ser i no ha estat.
La drecera oblidada del teu passat es diu Pauline, com l'heroïna d'una pel·lícula d'Eric Rohmer. Era preciosa i tenia l'atractiu afegit d'expressar-se en un idioma que sempre t'ha semblat inventat per a l'amor. La vas conèixer una nit d'estiu de fa vint anys en una discoteca de Llançà (Croac, com un rauc de granota, creus recordar que es deia) i vau viure un amor exaltat, concentrat en poc més d'un dia. Un dia d'estiu que hauries volgut estirar fins a la tardor, fins a l'hivern, fins a totes les estacions i qui sap si fins a tots els anys de la teva vida. Mai més no vas tenir la sensació d'enamorar-te d'una noia que semblava feta per a tu, a qui no et cansaves de mirar ni d'escoltar, malgrat no comprendre del tot la poesia delicada que, com una cançó de bressol, sorgia dels seus llavis suculents. Cada paraula era una hipnòtica melodia que t'escalfava el cor i et feia pessigolles a l'esperit. I això que eres poc donat als excessos romàntics. Encara recordes com apuràveu el temps a la platja amb aquella sensació de vertigen: un enamorament i un comiat. Vau estar junts fins a la matinada i, l'endemà, fins al moment de la partida. La família de la Pauline havia passat quinze dies a casa d'un metge amb el qual el pare de la teva estimada havia travat amistat com a pacient. Vas tenir la sort de conèixer-la, però la desgràcia de fer-ho el dia abans del seu retorn a Bordeaux. Recordes els seus ulls plorosos i envermellits abans d'un últim petó nerviós, cohibida per la presència dels pares que l'apressaven a pujar al cotxe.
No vas perdre el temps intercanviant adreces i telèfons. La Pauline tenia una confident: Anna, la simpàtica filla del metge, que us facilitaria el contacte posterior. Vas enviar dues cartes apassionades en un francès macarrònic a l'adreça que et va passar l'Anna i no en vas rebre resposta. Acorralada per les teves preguntes, l'Anna et va fer una confessió dolorosa: la Pauline tenia un xicot que li havia perdonat la petita infidelitat. Et va insinuar que era una noia promíscua, aficionada a trencar cors. L'Anna es va esforçar a consolar-te i us vau embolicar un parell de setmanes.
I vet aquí que, vint anys després, retrobes la Pauline (envellida, rondanxona, sense atractiu) arrossegant criatures (dues, com tu) en un parc d'atraccions de Platja d'Aro. Cadascú veu reflectit en l'altre els estralls dels anys. Ella fa veure que no et coneix, però t'hi acostes a parlar mentre els vostres fills es pataquegen als autos de xoc. La Pauline et confessa que també va enviar-te cartes sense obtenir resposta, que no va saber res de tu, que sempre t'ha recordat. Seria bonic pensar que l'Anna us va trair, però els anys i els desenganys t'han ensenyat que no pots descartar que la Pauline et menteixi.

La russa del submarí

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Cregui'm, agent, que m'estranya que no es cometin més crims a les cuines dels restaurants. Sempre m'han semblat uns espais molt proclius a la violència, on la tensió acumulada acaba esclatant de mala manera. Segur que vostè recorda alguna comèdia cinematogràfica on un eixelebrat cuiner italià, empunyant un ganivet immens, encalça el dropo marmitó entre les taules dels clients. És un tòpic amb un rerefons real. ¿Ha treballat mai enxubat entre el baf dels cuinats, pressionat per cambrers exigents i baladrers, amb el cap pendent alhora del sofregit, d'un entrecot al punt, dels canelons al gratinador i de les patates a la fregidora, disputant-se un espai esquifit amb companys de feina de cultures i costums als antípodes que enyoren els seus països i sovint acaben alcoholitzats, obesos o depressius? És una feina que no recomano a ningú. Però no sé perquè m'embolico a malparlar de les cuines. Tothom té les seves dèries. Això no cal que ho escrigui a la declaració. No vull pas esquivar les seves preguntes. Vaig al gra. Sincerament, tot i que ara li sembli que em contradic, no crec que calgui buscar els culpables entre els companys del “submarí”. No s'estranyi; l'anomenàvem així perquè era una cuina estreta, llarga, greixosa, amb dos ulls de bou que comunicaven amb el menjador.
La Marutzka rentava plats. Era una mestressa de casa de prop de seixanta anys que havia deixat a Rússia el marit i els fills per plantar-se aquí tota sola (sense papers) buscant qualsevol feina. Tots ens preguntàvem com és que havia decidit emigrar a la seva edat. Potser el marit i els fills tenien massa afició al vodka, potser s'havia cansat de fer-los d'esclava i els havia plantat a tots, o qui sap si la seva era una acció desesperada per salvar l'economia familiar. Mai no en sabríem cap detall per boca d'ella. Com que tenia un caràcter tan sorrut, en feia prou amb quatre paraules per fer-se entendre. Mai no he conegut una dona més desconfiada, tancada i taciturna. Al principi ens feia llàstima, però després, quan ens vam adonar que anava a la seva i no volia amics, vam agafar-li força mania i la vam ignorar.
Un dia que érem sols a la cuina, vaig deixar dues hamburgueses a la planxa mentre atenia una trucada personal a la barra. La conversa es va allargar més del compte i la carn es va carbonitzar sense que a ella se li acudís treure-la del foc. Quan vaig entrar a la cuina, tota plena de fum, la Marutzka es va limitar a abaixar el cap. Ella defensava una rígida diferenciació de tasques (mai no ajudava ni es deixava ajudar) que vam atribuir a una estricta educació soviètica. Vam saber que vivia en una habitació rellogada a una família marroquina. Seria difícil trobar una dona més desarrelada. Cregui'm que era com un moble. El cuiner (que li havia posat el malnom de “robot de cuina”) feia comentaris irònics com si ella no hi fos: -“Què fa avui la russa? Ha mogut una cella per felicitar-vos el Nadal?”
Va ser precisament el cuiner qui va parlar-me de les dents. Entre el personal va començar a circular el rumor que era tan desconfiada que, en lloc de portar els diners al banc, es feia posar dents d'or. Cada dos o tres mesos, n'hi posaven una de nova. Deien que duia els estalvis a la boca, com un d'aquells avars reconsagrats dels contes de Dickens. Era difícil de comprovar-ho: parlava tan poc. I ja no li dic riure! Però li puc assegurar que més d'un cop, mentre menjava a la taula del racó, semblava talment que mastegués or.
Ja sé que vostè no pot donar-me detalls de la investigació. Ja me'l crec quan diu que encara falta l'autòpsia, però em jugaria el que fos que aquest cos en descomposició que han trobat enterrat al bosc està desdentegat.

Sang i or

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'oncle Joan, com si em protegís d'un incendi, em va prémer la cara contra el pit i em va tapar amb la caçadora per travessar el passadís que els Mossos d'Esquadra havien obert entre els exaltats manifestants que aixecaven cartells de “Prou tortures” i cridaven “assassins” als qui entraven a la plaça de braus d'Olot. Vaig veure d'esquitllentes fotos escruixidores d'animals ensangonats i un taüt obert que contenia un toro de drap. L'oncle va desarmar fàcilment l'empleat que em demanava el carnet: “Si és prou home per veure a la tele els cossos esquarterats dels atemptats d'Al-Qaida, també pot entrar als toros!”.
Aquella àgora circular atapeïda de públic em va produir una esgarrifança d'emoció, com la primera visió del Camp Nou. “Ja veus que n'hi ha més a dintre que a fora”, va comentar l'oncle, satisfet, mentre encenia l'enorme cigar que escamparia davant meu una densa fumèrria onírica.
Tot va començar amb esbroncada i crits d'escarni quan un ajudant rodanxó no va poder obrir la portalada per on havien de sortir els toreros en comitiva. L'orquestra va continuar el pasdoble, dissimulant, mentre tres o quatre empleats feien palanca sota la porta amb trossos de fusta arrencats de l'empostissat de la rotllana. Vaig preparar-me per suportar un espectacle decadent, caspós i vulgar. Però he d'admetre que quan finalment van aparèixer els toreros i el seu seguici, de seguida em van enlluernar els vestits d'or i lluentons, les espases brillant al sol, els picadors sobre els cavalls. També em va fer un salt el cor quan la primera bèstia negra i musculada es va plantar, amenaçadora, al bell mig de l'arena. El toro clavava les banyes a terra i envestia enemics imaginaris sense parar de córrer amunt i avall, neguitós, buscant alguna escapatòria. Manuel Díaz “El Cordobés” va aparèixer a l'altre costat de la rotllana, mostrant només el cap i les espardenyes rere la capa vermella, que va començar a sacsejar per cridar l'atenció de l'animal. El toro se'l va mirar, petrificat, i va sortir esperitat per envestir-lo. La plaça va contenir la respiració. El torero, a mesura que el toro s'acostava com una locomotora, es movia a petites passes cap a una banda mentre lentament separava la capa del cos cap a l'altra. Les banyes van passar rabent a pocs centímetres del pit del torero, que just en aquell moment va giravoltar com una patinadora i es va embolicar amb la capa. L'aplaudiment va ser eixordador.
Els toreros (valents, àgils i amb ganes d'agradar) i els toros (gens mansos ni “tous de mans”, com temia l'oncle) no van decebre. L'oncle em comentava les interioritats de la cursa, les dificultats i l'art que amagaven les passades, les banderilles, les estocades. Em seduïa el perill latent d'una cornada i una innegable bellesa plàstica. Hi va haver moments hilarants: quan el públic va corejar “Rocío tiene bigote” a José Ortega Cano, espòs de la cantant Rocío Jurado, o quan van demanar “el salto de la rana” a El Cordobés. Però jo no em podia treure del cap el patiment de l'animal: la sang regalimant des del llom fins a les potes davanteres, l'acer foradant-li les entranyes, els ulls esbatanats d'espant, els mugits agònics, les successives clavades de punyalet...
Sabia que l'oncle em demanaria un veredicte quan s'acabés la cursa. Per a ell tot era blanc o negre. Com una d'aquelles banderilles que, esqueixant la carn del toro, sempre s'havia d'inclinar cap a un costat o cap a l'altre. Voldria saber si havia guanyat un adepte per a la causa taurina. No li valdria una resposta ambigua. Ja el sentia, empenyent-me a prendre partit: “Noi, no es pot estar a la vegada amb la Principal de la Bisbal i amb els Montgrins!”.

La llei de l'hospitalitat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si hagués imaginat que el venedor a domicili de calendaris solidaris trucava amb tanta insistència a casa després d'haver rebut la porta pels morros a totes les escales del barri, possiblement li hauria comprat un d'aquells esgarrifosos almanacs amb fotografies de negrets ventrelluts d'ulls sortits. Però jo havia captat des del sofà retalls d'una tensa conversa amb la veïna que m'havien permès identificar-lo com un d'aquells venedors tossuts i impertinents amb les dones als quals és millor no concedir ni la més mínima oportunitat. Havia previst fer-me la desentesa, però l'individu va enganxar el dit al timbre. La seva insistència no tenia sentit. Omplia la casa d'un ning nang rabiós que trencava la placidesa que irradiaven les llumetes de l'arbre de Nadal i el suau espetarregar de la llar de foc. Vaig odiar-lo. Pretenia demostrar-me que sabia que jo era a casa? Em declarava una guerra de nervis? Al cap de dos o tres minuts de trucades, la tensió era insuportable. Em va dominar l'afany d'aturar d'una vegada aquella intromissió intolerable.
Vaig obrir la porta d'una revolada. L'home va fer un bot enrere, espantat, i va desenganxar el dit del timbre. Li van caure els calendaris que duia doblegats sobre l'avantbraç. Jo estava descontrolada, encegada d'ira.
-Aparta el teu dit fastigós del meu timbre! Qui collons et penses que ets! Hi ha un incendi? Algú s'està morint? Aquí no hi ha ningú! Jo no sóc ningú! Tant costa d'entendre-ho, desgraciat? No m'interessa la merda que em vulguis vendre!
Vaig tancar d'un cop de porta mentre el venedor, agenollat, encara recollia l'escampall de calendaris. Ni tan sols li havia vist la cara. Llavors em vaig marejar, com si un mal esperit m'hagués posseït i, un cop alliberada de la seva fúria, el meu cos acusés l'esforç. M'havia quedat recolzada al pom de la porta perquè temia desmaiar-me, per això quan el timbre va sonar de nou una sola vegada vaig obrir d'una manera maquinal, sense valorar els riscos.
Una mà de ferro em va engrapar pel coll i va ofegar el meu crit. Vaig tancar els ulls. El venedor va tancar la porta al seu darrere i, arrossegant-me com un titella, em va fer travessar d'esquenes el menjador fins a asseure'm en una cadira. Quan em va alliberar, no vaig dir res. Enmig del silenci, només s'escoltaven les nostres respiracions accelerades i l'espetec d'alguna escorça de la llar. Era ben conscient que hi havia moltes coses en joc, qui sap si la meva vida. Per això no volia obrir els ulls. No li caldria fer-me cap mal si podia marxar convençut que no el reconeixeria. Un venedor ambulant no podia ser un assassí, un boig, un violador. Potser només era un lladre. Amb un petit escarment n'hi havia prou.
-No li he vist la cara. Cregui'm. Agafi el que vulgui i marxi, si us plau. No diré res...
Havia quedat paralitzada. No podia controlar la tremolor de les cames. Planejava una ràpida carrera per tancar-me al lavabo, però el cos era incapaç d'executar l'acció. L'home es va asseure davant meu i em va deixar anar el discurs que devia repetir porta per porta. Volia aparentar normalitat, però la veu trencada el delatava.
-Em dic Wilfredo Quesada i sóc cooperant d'una ONG que ajuda els nens pobres. Amb la compra d'un d'aquests calendaris contribuirà a la manutenció d'un nen de l'Àfrica durant sis mesos.
Tot seguit es va aixecar. Les seves passes van ressonar pel menjador. Jo vaig encongir les espatlles com si esperés un cop. Va marxar deixant la porta oberta de bat a bat. Havia posat un calendari al peu de l'arbre de Nadal. Uns dies després vaig poder comprovar que aquella ONG era inventada i que les fotos del calendari havien estat tretes de webs d'Internet.