Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Dormíem poc i malament des de feia dies, amb un sac de roba preparat al costat del llit. Vam aguantar fins al 26 de gener del 39. Just aquell dia, en què les tropes de Franco van entrar a Barcelona, el pare va decidir que havíem de fugir de Girona i emprendre el camí de l'exili. Era el secretari del Centre Republicà; l'haurien mort.
Jo vivia aquell trasbals com una aventura emocionant. Als catorze anys, què voleu? Tot just descobria les dolçors de la vida. Recordo amb nostàlgia la divertida colla de joves d'aquells primers mesos en terres de França. Érem els alegres fills de l'acovardida colònia de refugiats catalans de Perpinyà. En aquells temps convulsos, mentre Europa es dessagnava, vaig estrènyer els llaços d'amistat amb Maria Alegria. La seva història era semblant a la meva. El seu pare, d'ideals independentistes, havia estat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona. Ens vam fer inseparables. És bonic recordar com ens les empescàvem per construir una fràgil aparença de normalitat i oblidar la por que contaminava l'ambient. Les passejades per la Rambla, els banys a la platja de Canet, els balls a les cases o les nits d'estiu buscant estrelles fugaces entre els primers flirtejos. Sembla mentida com vivíem dins aquella campana de vidre, immunes a les misèries dels nostres pares. Els seus terrors, a nosaltres no ens feien ni pessigolles.
Aquell dolor esmorteït per la inconsciència juvenil m'ha tornat a la memòria al llarg dels anys amb la força d'una ferida encara viva i sagnant. Penso en el pare atacat per terribles diarrees al camp de concentració de la platja d'Argelers, on cada matí els camions carregaven una vintena de refugiats difunts que no havien resistit la fred i les malalties. En els feixistes francesos que ens preguntaven “Quants n'heu mort?” i en els que s'indignaven perquè ens tenien “com conills dins una gàbia”. En els queixals d'or que el pare es va malvendre per mantenir-nos. En aquell primer casalot ruïnós. En la fusta que de dia ens feia de taula i a la nit tapava la finestra. En les veremes que et trencaven l'esquena. En la depressió de la mare, que veia gendarmes imaginaris a cada cantonada. Però recordo sobretot aquella nit de pluja en què el pare va trucar a la porta. Tornava de Tolosa, xop i desesperat. Ens va parlar amb llàgrimes als ulls: “No he trobat feina. Perdoneu-me. Em voleu?” I com ens vam fondre tots en una abraçada fraternal mentre la mare repetia: “Com a mínim, estem junts”.
Fa uns dies, vaig veure a TV3 que la Generalitat havia convidat un grup d'exiliats de l'estranger per retre'ls un tardà homenatge. El cor em va fer un salt en veure entre ells una velleta d'ulls espurnejants que em va recordar a Maria Alegria. Feia 50 anys que no en sabia res. La seva família es va exiliar a l'Argentina. Tots vam canviar de país. Jo tinc la nacionalitat francesa. Em vaig casar a Perpinyà. He tingut fills i néts a França, però encara m'hi sento estrangera. Sempre portaré Girona al cor. Just abans de travessar l'oceà Atlàntic, Maria Alegria em va regalar una fotografia de totes dues. Al darrera hi va escriure: “T'estima, sense oblidar-te mai, la teva germana Maria Alegria”. Al text hi ha dues línies esborrades. Sempre m'han intrigat aquestes paraules ocultes. Va escriure alguna cosa i després s'hi va repensar? Les hi van censurar? M'he arribat a convèncer que en aquestes ratlles invisibles s'amaga la clau de les nostres vides trencades. Aquest matí l'he pogut abraçar, tremolant d'emoció i de ràbia. S'ha mirat amb sorpresa la nostra fotografia. No recordava res del que hi havia escrit. Les línies de la vida que ens ha esborrat l'exili són irrecuperables.
Dormíem poc i malament des de feia dies, amb un sac de roba preparat al costat del llit. Vam aguantar fins al 26 de gener del 39. Just aquell dia, en què les tropes de Franco van entrar a Barcelona, el pare va decidir que havíem de fugir de Girona i emprendre el camí de l'exili. Era el secretari del Centre Republicà; l'haurien mort.
Jo vivia aquell trasbals com una aventura emocionant. Als catorze anys, què voleu? Tot just descobria les dolçors de la vida. Recordo amb nostàlgia la divertida colla de joves d'aquells primers mesos en terres de França. Érem els alegres fills de l'acovardida colònia de refugiats catalans de Perpinyà. En aquells temps convulsos, mentre Europa es dessagnava, vaig estrènyer els llaços d'amistat amb Maria Alegria. La seva història era semblant a la meva. El seu pare, d'ideals independentistes, havia estat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona. Ens vam fer inseparables. És bonic recordar com ens les empescàvem per construir una fràgil aparença de normalitat i oblidar la por que contaminava l'ambient. Les passejades per la Rambla, els banys a la platja de Canet, els balls a les cases o les nits d'estiu buscant estrelles fugaces entre els primers flirtejos. Sembla mentida com vivíem dins aquella campana de vidre, immunes a les misèries dels nostres pares. Els seus terrors, a nosaltres no ens feien ni pessigolles.
Aquell dolor esmorteït per la inconsciència juvenil m'ha tornat a la memòria al llarg dels anys amb la força d'una ferida encara viva i sagnant. Penso en el pare atacat per terribles diarrees al camp de concentració de la platja d'Argelers, on cada matí els camions carregaven una vintena de refugiats difunts que no havien resistit la fred i les malalties. En els feixistes francesos que ens preguntaven “Quants n'heu mort?” i en els que s'indignaven perquè ens tenien “com conills dins una gàbia”. En els queixals d'or que el pare es va malvendre per mantenir-nos. En aquell primer casalot ruïnós. En la fusta que de dia ens feia de taula i a la nit tapava la finestra. En les veremes que et trencaven l'esquena. En la depressió de la mare, que veia gendarmes imaginaris a cada cantonada. Però recordo sobretot aquella nit de pluja en què el pare va trucar a la porta. Tornava de Tolosa, xop i desesperat. Ens va parlar amb llàgrimes als ulls: “No he trobat feina. Perdoneu-me. Em voleu?” I com ens vam fondre tots en una abraçada fraternal mentre la mare repetia: “Com a mínim, estem junts”.
Fa uns dies, vaig veure a TV3 que la Generalitat havia convidat un grup d'exiliats de l'estranger per retre'ls un tardà homenatge. El cor em va fer un salt en veure entre ells una velleta d'ulls espurnejants que em va recordar a Maria Alegria. Feia 50 anys que no en sabia res. La seva família es va exiliar a l'Argentina. Tots vam canviar de país. Jo tinc la nacionalitat francesa. Em vaig casar a Perpinyà. He tingut fills i néts a França, però encara m'hi sento estrangera. Sempre portaré Girona al cor. Just abans de travessar l'oceà Atlàntic, Maria Alegria em va regalar una fotografia de totes dues. Al darrera hi va escriure: “T'estima, sense oblidar-te mai, la teva germana Maria Alegria”. Al text hi ha dues línies esborrades. Sempre m'han intrigat aquestes paraules ocultes. Va escriure alguna cosa i després s'hi va repensar? Les hi van censurar? M'he arribat a convèncer que en aquestes ratlles invisibles s'amaga la clau de les nostres vides trencades. Aquest matí l'he pogut abraçar, tremolant d'emoció i de ràbia. S'ha mirat amb sorpresa la nostra fotografia. No recordava res del que hi havia escrit. Les línies de la vida que ens ha esborrat l'exili són irrecuperables.
Basat en els records de la gironina Pepita Vila.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada