L'espurna de la vida

Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Vaig tornar a néixer dins un camió d'escombraries. Només tenia 14 anys. La tarda de l'accident havíem fet bona caça. Havíem plomat un guiri borratxo al metro de Plaça Catalunya. Li havíem pispat una cartera amb 2.000 euros sense despentinar-nos. El nostre objectiu eren els telèfons de marca i les càmeres digitals. Fingíem una baralla per distreure el personal mentre un dels nostres escurava algun despistat de la rotllana de badocs. Molts ja ens tenien clixats. Quan ens veien arribar, cridaven: vigileu els moros! Vam celebrar-ho com mai: porros, pastilles i mam a dojo. Poques vegades aconseguíem calé en efectiu. Vam acabar molt passats de voltes, papallonejant darrera un parell de ties que semblava que s'hi posaven bé. Khaled, el més torrat de la colla, es va abaixar els pantalons i les nenes li van fer fotos amb el mòbil. Després se'n va penedir i jo, que anava més serè, vaig acceptar la missió d'entrar al McDonalds on s'estaven les ties per robar els seus telèfons. Les ties es van tornar boges cridant i vaig sortir per cames. Al carrer, les coses van anar pitjor. Ens vam topar amb una parella de polis que s'ho van agafar a la valenta i ens van perseguir com si els hi anés la vida. Khaled va tenir la idea genial de fotre's dins un contenidor d'escombraries. El vaig seguir. La vam cagar de ple. Ens hi vam adormir. Em va despertar un soroll sec de metall. Atordit, em vaig sentir caure al buit. Tot era inestable, fosc, sense forma. No hi havia res on agafar-se. Semblava un paisatge de malson, però era de debò. Vaig xisclar amb fúria, fins que una pressió bestial em va tallar els crits i em va buidar els pulmons d'aire. Semblava que tenia al damunt el pes d'un edifici. Vaig trigar força estona a entendre que havien buidat el contenidor i el camió de la brossa havia començat a compactar la porqueria. El conductor va aturar el mecanisme just a temps. Salvats per la campana. Els Bombers van trigar tres hores a desenganxar-nos del bloc de merda. Van desmuntar mig camió i van serrar peces amb radials. Ho vaig veure després a la tele. Vam ser les estrelles dels informatius.
Havia emigrat d'aquell poble de merda perdut a les muntanyes de l'Atles dos anys abans, tot just vaig complir els 12 anys. Malvivíem en una casa de fang i cultivàvem patates, tomates i maria. Tot era misèria i avorriment. Vaig trigar mesos a trobar la meva oportunitat: un bon cau greixós entre els eixos d'un camió que pujava a Europa. Barcelona em va agradar. Volia treballar i guanyar-me la vida, però vaig acabar rampinyant i venent costo. A vegades, també havia d'ensumar cola per fer-me passar el fred i la por, però jo no era dels que s'enganxaven. L'accident va ser com un senyal. Vaig fer bondat. No em vaig escapar més del centre de menors i no vaig faltar ni un sol dia al taller de soldadura
Ara treballo en això. Soldar em desconnecta del món. És com estar en un altre dimensió. M'agrada mirar des de la màscara de vidres fumats la pluja de guspires daurades. Semblen focs artificials. M'han donat feina en una fàbrica de xassís de motos a Palau-Solità i Plegamans. L'amo em diu que ell també va arribar com a immigrant, des d'Andalusia, i que em queda molt camí per atrapar-lo. Sembla que li sóc simpàtic. La feina dura no m'espanta, però tinc la llum del punt de fusió gravada al cervell. Veig aquest punt blanc a totes hores, fins i tot quan tanco els ulls. Fins i tot quan dormo. Somnio que puc estalviar prou diners per comprar-me una d'aquestes motos Aprilia, lluents i ràpides, que passen per les meves mans. La condueixo a tota velocitat perseguint el punt de llum blanca, que llueix just al mig de l'horitzó, i enfilo els carrerons deserts del meu poble aixecant una gran polseguera.

Basat en la història de Bilal Amittach, soldador marroquí de xassís de motos